Variació Lingüística: Argot i Registres Formals i Informals

Varietats lingüístiques funcionals

Parlar xava

En relació amb el vocalisme i el consonantisme, presenta unes característiques similars al parlar bleda, però conté una proporció més elevada de castellanismes.

Argot

L'exercici d'una professió o l'activitat laboral implica l'adopció d'un determinat codi, que s'utilitza amb una finalitat críptica, però que serveix sobretot per identificar els membres del grup. Aquesta varietat especial rep el nom d'argot.

No hem de pensar que l'argot només és utilitzat pels sectors marginals. Metges, advocats, professors o futbolistes utilitzen un argot que sovint només coneixen els membres d'aquell sector social. Termes com ara mates, cates o telecos són mostres de l'argot dels estudiants, com ho poden ser talego, peluco o dinyar en els sectors més marginats socialment.

En la creació de l'argot intervenen recursos com ara la derivació o l'escurçament de mots, la influència d'altres llengües o la creativitat i la imaginació que permet establir noves associacions entre paraules i objectes o activitats.

Podem establir les següents característiques per a l’argot:

• Vinculat a un àmbit professional.
• Finalitat críptica i voluntat d'identificació amb un grup.
• Influència d'altres llengües: caló, castellà, anglès, etc.
• Desplaçament del sentit dels mots per procediments metafòrics, p. ex.: xocolata.
• Utilització del mecanisme de derivació o escurçament per crear nous mots, p. ex.: mates.

La variació funcional: els registres lingüístics

Els registres es poden classificar en dos grans grups:

• Registres no formals: col·loquial, familiar, vulgar.
• Registres formals: científic i tècnic, publicitari, literari.

Factors que determinen el registre

Hi ha quatre factors que determinen el registre que cal utilitzar en un context comunicatiu:

El tema

La temàtica a què fa referència el missatge condiciona el lèxic que es triarà i les estructures sintàctiques que caldrà utilitzar. En general, podem diferenciar els textos associats a temàtiques generals i els que estan vinculats a temes més concrets o específics.

Per parlar sobre temes generals, solem utilitzar paraules corrents, mentre que quan ens referim a una temàtica més concreta generalment utilitzem un vocabulari més precís, cultismes o termes procedents del llenguatge tècnic. Les diferències pel que fa a la temàtica expliquen que allò que per a nosaltres és un simple mal de cap es converteixi per a un metge en una cefalea. Quan utilitzem "mal de cap" ens movem en un pla general, mentre que "cefalea" se situa en un pla més específic.

El canal

El canal utilitzat en la comunicació condiciona també la selecció del registre. Bàsicament, el llenguatge verbal es pot transmetre per un canal oral o per un canal escrit.

• La llengua oral és més espontània i fa un ús freqüent de mots introductoris i paraules polisèmiques; a més, la comunicació es reforça sovint amb un seguit d'estratègies no estrictament verbals: gestos, to, entonació, etc.
• El canal escrit ofereix més possibilitats d'elaboració.

De tota manera, poden produir-se encreuaments entre un canal i l'altre, com els discursos parlamentaris, que, tot i transmetre's oralment, han tingut una elaboració escrita prèvia, o com el teatre.

La intencionalitat

La intenció amb què s'ha produït el text determina el registre utilitzat. Les intencions poden ser diverses (informar, convèncer, descriure...), com també ho són les exigències lingüístiques que deriven de cadascuna d'aquestes modalitats de discurs.

A grans trets, diferenciarem dues possibles intencions en la producció de textos:

• Intenció subjectiva: serà freqüent l'ús de la primera persona, d'oracions exclamatives i de lèxic connotatiu.
• Intenció objectiva: se sol utilitzar la tercera persona per reforçar la pretensió objectiva del text.

El grau de formalitat

Indica el grau de relació que es dona entre els interlocutors o simplement el nivell de formalitat que presideix una situació comunicativa. No parlem de la mateixa manera amb un amic que amb uns desconeguts. Fins i tot, dues persones poden utilitzar registres diferents segons quin sigui el nivell de formalitat de la situació comunicativa en què es troben.

La llengua preveu un ampli repertori de fórmules de tractament, que van des del tu, que s'utilitza en situacions poc formals, fins a un vostè, que reservem per a usos formals. Però el grau de formalitat també es manifesta per tot un seguit de recursos: tria lèxica, ús d'un determinat to de veu, presentació del text, etc.

La combinació dels factors analitzats anteriorment (tema, canal, intencionalitat i grau de formalitat) determina la tria del registre més adequat a una situació comunicativa.

El registre col·loquial

És el més freqüent en les situacions comunicatives i, per tant, la temàtica sol anar lligada a fets de la vida ordinària. El canal acostuma a ser oral i, en conseqüència, el text s'elabora en el mateix moment de la parla. La temàtica general i el caràcter espontani determinen moltes de les seves característiques sintàctiques, lèxiques, morfològiques o fonètiques.

Les seves característiques principals són:

• Tema: quotidià.
• Canal: oral.
• Propòsit: interactiu i subjectiu.
• Formalitat: baixa.

Pel que fa a l'organització del text, el registre col·loquial presenta una escassa coherència textual, que supleix amb un ús abundós d'elements "antisoroll", díctics, repeticions, etc. La intenció comunicativa es caracteritza per la subjectivitat i per la importància que adquireix l'intercanvi de papers entre receptor i emissor. El grau de formalitat s'associa generalment a situacions comunicatives en què no hi ha grans distàncies socials entre els interlocutors. L'ús de la segona persona (tu) és, per tant, la forma més habitual.

Registres vinculats al col·loquial

Un comentari a part mereixen dos registres vinculats, poc o molt, al col·loquial: el registre familiar i el vulgar. Comparteixen bona part de les característiques que hem assenyalat per al registre col·loquial, però se'n diferencien lleugerament en el camp lèxic.

• Registre familiar: recorre a formes pròpies del llenguatge infantil per fer referència a determinades funcions fisiològiques.
• Registre vulgar: s'identifica amb la profusió de renecs, les referències als òrgans sexuals, la transgressió dels valors religiosos, etc.