Valentí Almirall, Vigatanisme i la Lliga Regionalista: Orígens del Catalanisme Polític

Valentí Almirall i els Inicis del Catalanisme Polític (1841-1904)

Valentí Almirall (1841-1904) va ser un polític que va participar i militar en diverses organitzacions federalistes. Almirall considerava que la recuperació cultural catalana que s’havia iniciat amb la *Renaixença* havia de completar-se amb una recuperació política.

Almirall va ser un dels fundadors del *Diari Català* (1879-1881).

El Primer Congrés Catalanista i el Centre Català

El 1880 es va organitzar el **Primer Congrés Catalanista**, on va intentar aplegar les diverses tendències culturals i polítiques que podien ser favorables a la creació d’un partit polític que es definís principalment pel catalanisme. Calia que el catalanisme s’ocupés dels interessos materials del país. De manera que es va acordar crear un partit polític, el **Centre Català** (1882), que havia de defensar:

• La llengua catalana i el dret civil català.
• Organitzar Catalunya a partir d’una nova divisió comarcal.
• Demanar mesures proteccionistes per defensar les indústries catalanes.

El 1883 es va convocar el **Segon Congrés Catalanista**.

La Visió Liberal i Regeneracionista d'Almirall

L'any 1886 Almirall va publicar el seu llibre *Lo catalanisme*. En aquest llibre va intentar elaborar un projecte que integrés les diferències ideològiques per poder bastir un projecte comú català, renunciant a l’anticlericalisme i proposant reformes socials moderades; però en cap cas va voler acceptar que el catalanisme tingués una matriu catòlica.

Almirall va ser un ferm partidari dels valors del **liberalisme anglosaxó**; creia que la llibertat econòmica, el comerç i la indústria portarien el progrés econòmic i social. Considerava que les aportacions de la ciència moderna i de la filosofia positivista havien de servir per liquidar el pes de la tradició, de la religió i el poder de l’Església.

La seva anàlisi dels sistemes polítics el va dur a fer una dura crítica dels partits dinàstics de la Restauració, del caciquisme i de la corrupció del parlamentarisme espanyol. Segons Almirall, calia iniciar una regeneració del sistema que servís per sortir de l’endarreriment de la societat espanyola. L’estat corrupte tan sols podia ser regenerat per les entitats particulars, per les regions. El particularisme, i més concretament el catalanisme, serien els factors que revitalitzarien Espanya; calia donar llibertat a les regions i desenvolupar un catalanisme que donaria impuls a la regeneració d’Espanya.

Aquest plantejament, que s’assemblava molt al federalisme, va excloure l’ús del concepte federal perquè podia ser vist com un moviment subversiu i tendent a la república. El nou sistema de poder que proposava Almirall partia de la monarquia llavors existent, però la volia convertir en un estat descentralitzat, amb una sobirania dividida i compartida.

El Vigatanisme i la Matriu Catòlica del Catalanisme

Després de la derrota del moviment carlí, una bona part del clergat català es va haver de plantejar la necessitat d’establir pactes amb els partits dinàstics que dirigien el sistema polític de la Restauració. Aquest sector del clergat va haver d’acceptar la legitimitat dels governs dinàstics (conservadors de Cánovas i liberals de Sagasta) però va demanar i fins i tot exigir el reconeixement per part d’aquests governs de la preeminència de l’Església catòlica en la configuració ideològica del nou règim.

L'aparició dels polítics catalanistes com Almirall, amb una posició molt crítica amb l’autoritat ideològica de l’Església catòlica en la dècada dels 80, va provocar que des del món eclesial es comencessin a plantejar algunes propostes que pretenien cristianitzar un moviment que podia arribar a deixar al marge els elements catòlics.

El Moviment Vigatà

El **Vigatanisme** va ser un moviment cultural, liderat per clergues de la ciutat de Vic, que va intentar introduir la dimensió cristiana i catòlica en el naixent catalanisme polític. Va ser liderat per Jaume Collell i el bisbe Josep Morgades i va utilitzar el setmanari *La Veu de Montserrat* per fer públiques les seves idees. Amb aquesta finalitat també van organitzar alguns esdeveniments notoris com la celebració del Mil·lenari de Montserrat i la restauració del Monestir de Ripoll (1893).

Josep Torras i Bages i La Tradició Catalana

L’autor més rellevant d’aquest moviment va ser **Josep Torras i Bages** (1846–1916), nomenat bisbe de la diòcesi de Vic l’any 1899. En el seu llibre *La tradició catalana* (1892) partia del rebuig frontal dels principis de la revolució liberal. Considerava que el renaixement dels segles XV i XVI, la Il·lustració del segle XVIII i els avenços científics del XIX havien atacat l’hegemonia ideològica de l’Església catòlica.

La revolució liberal havia desamortitzat les terres de l’Església i el desenvolupament de la societat industrial podia desembocar en el socialisme que defensaven alguns sectors del moviment obrer.

La solució que proposava Torras i Bages pretenia un retorn a l’Edat Mitjana idealitzada, oblidant la situació de servitud dels pagesos respecte als senyors feudals, on l’Església havia estat un dels eixos que vertebrava la societat. La **religió, la família i la propietat** havien de ser els fonaments sobre els quals s’havia de continuar bastint l’ordre social.

La regió, fenomen natural, es contraposava a l’estat, fenomen artificial. L’estat liberal es definia pel centralisme, la uniformitat i el legalisme, als quals s’oposaven la regió, la diversitat i les tradicions. I el regionalisme del present, que tenia arrels en un idealitzat “regionalisme medieval”, havia de ser la garantia de la pervivència dels antics valors a la vegada que aportava elements per aconseguir una “regeneració moral” de la societat. L’Església, i més concretament el clergat, haurien de dirigir aquesta regeneració moral de la societat catalana.

Fites Clau en l'Evolució del Catalanisme (1880-1906)

1880: Primer Congrés Catalanista

S’intentava aplegar les diverses tendències dins del catalanisme. Es proposava participar directament en política i crear un partit polític catalanista.

1882: Fundació del Centre Català

Primer partit polític catalanista. Es proposava defensar la llengua catalana, el dret civil i els aranzels.

1883: Segon Congrés Catalanista

Es proposava que els polítics catalans abandonessin els partits polítics espanyols. Importants discrepàncies en altres temes.

1885: El Memorial de Greuges

Document presentat al rei Alfons XII. Es demanaven aranzels pels productes catalans i que es mantingués vigent el dret civil català.

1888: El Missatge a la Reina Regent

Carta presentada a la Reina Regent Maria Cristina d’Habsburg. Es proposava crear un sistema autonòmic semblant al d’Àustria-Hongria.

1891: La Unió Catalanista

Organització (però NO un partit polític) que aplegava molt diverses entitats catalanistes (corals, excursionistes, ateneus, ...). Es pretenia difondre el catalanisme arreu del país.

1892: Les Bases de Manresa

Primer projecte de Constitució Regional Catalana. Acceptava el poder central espanyol i donava importants competències al poder regional català. Proposava un sistema de sufragi de tipus corporatiu.

1899: El Tancament de Caixes

Molts empresaris van negar-se a pagar els nous impostos que havia creat el govern espanyol després de la derrota de Cuba. Per aquesta raó molts d’aquests empresaris van ser multats i empresonats.

1905-1906: Incidents del Cu-Cut i Llei de Jurisdiccions

La **Llei de Jurisdiccions** pretenia posar sota jurisdicció militar qualsevol ofensa, suposada o real, que es pogués produir contra l’exèrcit o contra els símbols de la pàtria.

Anàlisi d'Esdeveniments Clau

Les Bases de Manresa (1892): Projecte de Constitució Regional

Un dels primers actes d’aquest nou partit polític (referint-se a la Unió Catalanista) va ser la convocatòria d’una assemblea de delegats a la ciutat de Manresa durant el 1892; l’assemblea havia d’aprovar un programa polític que va rebre el nom de “Bases per a la Constitució Regional Catalana”, tot i que és més conegut com les **Bases de Manresa**.

El Document i les Competències Regionals

Les Bases estaven estructurades en 17 articles i definien un poder regional que es basava en la plena sobirania de Catalunya. Les competències de l’estat central quedaven força limitades, i se n’atorgaven competències absolutes al poder català en matèria legislativa, educació, justícia, ordre públic, encunyació de moneda, etc. S’hi proclamava l’oficialitat de la llengua catalana, es demanava que els càrrecs públics a Catalunya només fossin exercits per catalans i s’hi declarava voluntari el servei militar.

El seu caràcter arcaïtzant es manifestava en la defensa del restabliment d’antigues institucions com l’audiència reial i les Corts, que haurien de ser elegides per **sufragi corporatiu**, i la vinculació de Catalunya amb Espanya per mitjà d’un pacte d’aquestes institucions amb la Corona.

Valoració de les Bases

Encara que va ser acusat de ser un text separatista, les bases proposaven un règim autonòmic que reconeixia clarament l’existència d’un poder central. El nivell de les competències que proposaven assumir els catalanistes era considerable: ordre públic, finances, fiscalitat, tribunals de justícia. En canvi, la proposta d’establir un sistema de representació (les Corts) de tipus corporatiu era clarament conservadora, tradicionalista, recelosa dels resultats que podia donar el sufragi universal quan no fos limitat per la pràctica dels cacics.

El Tancament de Caixes (1899): La Protesta Fiscal

Com s’ha explicat en l’apartat 10 del tema anterior, el desastre de 1898 va desencadenar l’inici de les polítiques regeneracionistes. La mesura més destacable del govern de Francisco Silvela (1899-1900) va ser l’intent de reforma del sistema de tributs (reforma Fernández Villaverde).

A Catalunya molts propietaris i comerciants van respondre amb el **Tancament de Caixes** de 1899. Els comerciants es van negar a pagar els nous tributs, el govern va decidir embargar els béns dels morosos, l’alcalde de Barcelona es va negar a executar els embargaments i va dimitir; els comerciants de diverses poblacions catalanes es van afegir a la protesta. Llavors el govern va empresonar els morosos, va suspendre les garanties constitucionals durant disset mesos i va declarar l’estat de guerra. Alguns ministres van dimitir en desacord amb aquestes mesures.

La Lliga Regionalista: Hegemonia i Estratègia Política (1901)

El triomf de la candidatura del “quatre presidents” va servir per consolidar la **Lliga Regionalista** com el principal partit del catalanisme polític. Des dels seus inicis va ser dirigit per **Enric Prat de la Riba** i *La Veu de Catalunya* va ser la publicació que va utilitzar per difondre les seves idees.

La Unió Catalanista es va mantenir com una associació formada per diverses entitats catalanistes d’arreu del país que restava al marge del joc electoral i que pretenia representar les diverses sensibilitats socials dins del catalanisme. Com que rebutjava el monopoli del catalanisme que pretenia exercir la Lliga Regionalista, la Unió es va convertir en un bressol de diversos catalanismes d’esquerra. (BALCELLS, p. 61-62)

Estratègia i Base Social de la Lliga

Des de 1901 la Lliga Regionalista es va convertir en el partit hegemònic dins del catalanisme polític. Aquest partit va introduir una forma d’organització moderna (centres polítics, afiliats, secretaria electoral, publicacions, ...).

Des dels seus inicis la Lliga Regionalista va defensar la necessitat que tenia Catalunya de disposar d’una autonomia política; però, a la vegada, sempre va renunciar a fer cap plantejament “separatista” i es va proposar intervenir en la política espanyola per aconseguir unes reformes que modernitzessin l’estructura de l’estat.

La Lliga Regionalista va voler ser nacionalista a Catalunya i espanyolista a Madrid. La política de **“Catalunya enfora”** la va portar a practicar unes polítiques possibilistes que sempre van prioritzar els acords amb els partits dinàstics que seguien governant a Madrid. La política **“Catalunya endins”** va dur-la a recuperar el control dels ajuntaments i de les diputacions provincials que des dels inicis de la Restauració havien tingut els cacics dels partits dinàstics.

Pel que fa a les qüestions socials, els polítics de la Lliga Regionalista mai van anar més enllà de proposar petites reformes que en cap cas pretenien qüestionar el poder econòmic dels empresaris i dels grans propietaris rurals. Així, la base social de la Lliga Regionalista va estar formada pels grans empresaris (banquers, industrials, comerciants), els grans terratinents i mitjans propietaris de terres, i els amos de petites fàbriques i tallers.