El Valencià: Origen, Característiques i el Teatre de la Renaixença

El valencià és una variant que s'inclou dins del bloc occidental de la llengua, juntament amb el nord-occidental. Arribà amb els catalans que repoblaren el territori valencià després de la conquesta de Jaume I. El repoblament es va fer amb aragonesos (interior del territori valencià) i catalans (comarques costaneres). La Comunitat és bilingüe, hi ha comarques repoblades per aragonesos i altres per valencians.

El valencià presenta una característica pròpia que el diferencia del nord-occidental: la influència del substrat àrab. La conquesta durà des de 1233 fins a 1244. A més, es van respectar els habitants interiors.

Durant cinc segles, els sarraïns van habitar a València i hi continuaren fins a 1609. Pel que fa als mossàrabs, tot i que van ser assimilats lingüísticament, també deixaren la seua influència (topònims).

Característiques del Valencià

Castelló: Ports de Morella, l'Alt i Baix Maestrat, la Plana de Castelló i l'Alcalatén.

València: Camp de Morvedre, Camp de Túria, l'Horta de València, la Ribera, la Costera, la Vall d'Albaida i la Safor.

Alacant: El Comtat, les Marines Alta i Baixa, l'Alcoià, l'Alacantí, el Baix Vinalopó i les Valls del Vinalopó.

Subdialectes:

Septentrional (castellonenc): Es parla a les comarques dels Ports, l'Alt Maestrat, el Baix Maestrat, l'Alcalatén i la Plana Alta. Es distingeixen un parlar castellonenc, centrat a la Plana, més proper al valencià general tot i que amb algun tret particular, com l'acabament en -e de les formes de la tercera persona del pretèrit imperfet que progressa cap a un parlar tortosí (zona de transició entre el valencià i el nord-occidental), manteniment de la -d- intervocàlica, terminació en -o-, emmudiment de la -r final o la conservació dels articles arcaics lo/los.

Apitxat: Camp de Morvedre, Camp de Túria, l'Horta, la Ribera. Té l'ensordiment de la s sonora i de les palatals sonores, neutralització fonètica de b i v amb forta tendència ieista.

Meridional: Es parla més avall del riu Xúquer. Es caracteritza per l'harmonia vocàlica i per la pèrdua de la -d- intervocàlica en major grau, també l'emmudiment de la i en el dígraf ix, l'ús de l'adverbi ací en compte d'aquí i l'abundància de castellanismes.

El Teatre de la Renaixença

Durant la Renaixença, el teatre va tindre un gran èxit a causa de l'interès de la burgesia i la menestralia urbana.

L'activitat teatral de la Renaixença la podem agrupar en teatre culte i popular.

Teatre Culte:

La producció es reparteix entre el romanticisme i el realisme. Alguns trets són semblants, com l'ús de la llengua arcaica i el retrat de les passions humanes. En el teatre romàntic destaca Balaguer (Don Joan de Serrallonga).

Àngel Guimerà

Va ser una figura respectada en l'àmbit social, polític i lingüístic. Començà escrivint poemes romàntics històrics. Tenia una idealització de la vida rural, però va destacar en el conreu del teatre, que va encetar quan ja tenia 34 anys.

La primera obra teatral fou Gal·la Placídia, el fill del rei Mar i cel del teatre romàntic de tragèdies que recreen ambients passats des d'un punt de vista subjectiu.

Cap a 1890 començà a comprometre's amb el món present i decidí escriure obres més realistes.

A partir de 1900 començà un període en el qual va posar en pràctica altres tipus d'obres, com el drama burgès en Arran de terra, el melodrama i peces influïdes pel modernisme com L'Aranya.

El Teatre Popular

Descrivia escenes de la vida diària i quotidiana amb una fidelitat extrema. Trobem expressions vulgars, frases fetes i, fins i tot, castellanismes.

En el segle XVIII es duien a terme a cases particulars, patis, sales de ball o fins i tot als convents religiosos. Les peces que més es representaven foren l'entremès i el sainet.

El Sainet

El sainet era una peça curta de caràcter burlesc i humorístic que tenia com a únic propòsit divertir el públic. No tenia pretensions literàries, l'argumentació era mínima, basada en situacions que es repetien sovint i en personatges arquetípics, pertanyents a les classes socials pobres, i tenia un acte únic; representar-se entre dos actes d'una funció teatral.

El sainet fou un espill de la realitat sociològica i sociolingüística del moment del bilingüisme diglòssic. També va ser la base del teatre polític, de la sarsuela i de la comèdia de costums.

Destacaren Francesc Palanca i Roca (El secret de l'agüelo), Josep Bernat i Baldoví i Eduard Escalante.

Eduard Escalante

Nascut al Cabanyal, treballava com a pintor de ventalls. Després començà a col·laborar amb publicacions d'Alacant com El Iris i La Palma, La flauta, El rehilete. Va escriure dos miracles de Sant Vicent.

Destaquen Bufar en caldo gelat, Les xiques de l'entresuelo, Tres foraster de Madrid, Les criaes i Les coentes.

Reflecteix, en l'àmbit lingüístic, la realitat de la ciutat de València del segle XIX. Els temes recreen ambients típics del moment històric i de la classe social retratada, i hi sovintegen personatges tipificats, com el xic guapo, el vell verd, la xica presumida, la innocent, l'avar... Les seues obres reflectien una posició idiomàtica de bilingüisme diglòssic, que també compartia amb el públic, i una ideologia populista i liberal.