El Valencià: Origen, Característiques, Dialectes i Teatre

El Valencià: Origen, Característiques i Variants Dialectals

Origen i Repoblament

El valencià és una variant que s'inclou dins del bloc occidental. Arribà a les nostres terres amb els catalans que repoblaren el territori valencià després de la conquesta de Jaume I. Aquest repoblament es va fer amb aragonesos i catalans: els primers van repoblar les comarques de l'interior valencià, mentre que els catalans s'encarregaren del repoblament de les comarques costaneres.

Aquesta és l'explicació de per què a la nostra Comunitat trobem una estructura bilingüe: les comarques que van ser repoblades per aragonesos parlen castellà i les altres són de predomini lingüístic valencià. Encara que el valencià forma part del bloc occidental, presenta una característica pròpia que el diferencia del nord-occidental: la influència del substrat àrab.

Trets Lingüístics del Valencià

Trets Fonètics

• Tendència a articular creixent el diftong -ui: hui.
• Manteniment dels grups consonàntics finals: -nt, -ng i -lt.
• Pèrdua de la -d- intervocàlica.

Trets Morfològics

• Manteniment dels tres graus de localització dels demostratius.
• Desinència en -e de la primera persona del present d'indicatiu.
• Terminacions -ara, -era, -ira per a l'imperfet de subjuntiu.

Trets Lèxics

• Lèxic genuí com creïlla, vore...
• Lèxic d'origen àrab com alficòs, algeps.
• Lèxic d'origen mossàrab com tomello, cuquello.

Variants Dialectals del Valencià

El Valencià Septentrional

Es caracteritza per l'acabament en -e de les formes de la tercera persona del pretèrit imperfet. El parlar tortosí, dins d'aquesta variant, presenta: manteniment de la -d- intervocàlica, terminació en -o- de la primera persona del singular del present d'indicatiu, emmudiment de la -r final o conservació dels articles arcaics lo/los.

El Valencià Central

Els seus trets distintius són: l'ensordiment de la s sonora i de les palatals sonores (j, g, tg, tj), la neutralització fonètica de b i v en b, l'ús del pretèrit perfet simple o la forta tendència ieista.

El Valencià Meridional

Presenta l'harmonia vocàlica de la a precedida d'e i d'o obertes (com a e o com a o obertes), la pèrdua de la -d- intervocàlica en major grau, l'ús de l'adverbi aquí en comptes d'ací i l'abundància de castellanismes, més freqüents com més al sud.

El Teatre Valencià: Culte i Popular

El Teatre Culte

La producció teatral culta en la nostra llengua es reparteix, fonamentalment, entre els dos moviments estètics dominants en el segle XIX. Dins del teatre romàntic destaquen, sobretot, els drames històrics de Víctor Balaguer, autor de textos en què retrata personatges de gran ressò que pertanyen a uns temps passats i gloriosos. La seva obra més important fou Don Joan de Serrallonga (1868).

Pel que fa al teatre realista, es dedicava a retratar amb fidelitat la societat del seu temps, per això s'ambientava en el present. L'autor de teatre culte realista més important va ser Àngel Guimerà.

Àngel Guimerà: Una Figura Clau

Àngel Guimerà fou una de les figures més respectades del seu temps, no solament en l'àmbit literari sinó també en el social, polític i lingüístic. Cap a 1890, Guimerà féu un gir en la seva obra i començà a comprometre's amb el món present; així decidí escriure un conjunt d'obres dramàtiques que foren més realistes. D'aquest grup destaquen La filla del mar.

El Teatre Popular

En contraposició al teatre culte, el popular descrivia escenes de la vida diària i quotidiana, de vegades amb una fidelitat tan extrema en la reproducció de la realitat que determinava el model de llengua utilitzat. Això suposa que en els textos de teatre popular trobem expressions vulgars, frases fetes i, fins i tot, castellanismes. Les peces que més es representaven i que tingueren més acceptació foren l'entremès i el sainet.

El Sainet

Era una peça curta de caràcter burlesc i humorístic. Les seves característiques principals eren:

• Tenia com a únic propòsit divertir i fer riure el públic.
• L'argumentació era mínima i els personatges, arquetípics.
• Constava d'un acte únic i se solia representar entre dos actes.

Eduard Escalante: Mestre del Sainet

Eduard Escalante, nascut al Cabanyal el 1834 i orfe des de ben jove, començà treballant com a pintor de ventalls. El 1855 va escriure dos miracles de Sant Vicent, però de seguida començà a conrear el gènere que el faria famós: el sainet. Destaquen les seves obres Bufaren caldo gelat i Les xiques de l'entresuelo.