Utopia, Evolució i Cultura: La Gènesi de l'Ésser Humà

La Pregunta per la Utopia

Aproximació al concepte d'utopia

La utopia és allò desitjable però alhora inassolible, quelcom que volem però que està fora de les nostres possibilitats. Significa "no-lloc": lloc irreal, que no existeix. Utilitzat per Thomas More per primera vegada al segle XVI per descriure una illa imaginada on se situa una realitat perfecta.

La dimensió utòpica de l'ésser humà

El recurs a la utopia és un fet antropològic bàsic, una característica fonamental de la seva llibertat, perquè l'ésser humà ha de construir la seva realitat. Sempre estem triant entre diferents possibilitats, ja que si penséssim que no existeixen més alternatives, que ja està tot fet, no hi hauria lloc per la utopia. Aquesta té l'origen en el desacord amb la realitat social existent i aquí parlem d'ella com a motor de canvi i transformació social.

Característiques bàsiques de la utopia

Les utopies són revolucionàries perquè van en contra d'allò establert.

• Origen: L'origen utòpic sorgeix a causa del rebuig de les condicions socials que existeixen i la voluntat de cercar solucions als problemes.
• Fonamentació: Bàsicament són concepcions de la naturalesa humana i del bé comú que defensen valors ètics i polítics.
• Funció: Crítica (denuncien injustícies de l'ordre social vigent) i constructiva (ofereixen alternatives).
• Objectiu: Idear institucions que condueixin a una societat perfecta.
• Metodologia: No volen conèixer la realitat, la volen ampliar.
• Caràcter global: Descriuen com funcionarien aquests ideals en cas que es realitzessin.

A partir d'aquestes característiques arribem a la utopia social: un model ideal de societat alternatiu a l'existent; les institucions i valors necessaris per dur a la pràctica una concepció de persona i una idea de la vida bona i feliç. Pretén: orientació per al canvi social i transformació de la realitat.

Formes d'utopia en la història

Populars, clàssiques, medievals, renaixentistes, il·lustrades, socialistes, antiutopistes, llibertàries.

Crítiques al pensament utòpic

Des del pla teòric

• Impossibilitat de la seva realització: El realisme polític diu que els éssers humans són com són i és impossible canviar-los i que el pensament utòpic no ha volgut reconèixer els límits que la realitat humana imposa.
• Condemna al totalitarisme: En una societat tancada és impossible viure amb llibertat. Uns prenen el poder i formen una nova classe social privilegiada i eliminen qualsevol oposició.

Des del nivell dels esdeveniments

• La ciència i la tècnica ens han dut a situacions indesitjables (catàstrofes nuclears, destrucció del medi ambient).
• L'intent de realitzar una societat igualitària ha desembocat en règims totalitaris.
• La ideologia de mercat fa front a una situació en què la major part del planeta viu en condicions d'extrema pobresa.
• La utopia informacional (mitjans de comunicació, xarxes d'informació) serveix per controlar i unificar conductes de tradicions, cultures i creences.

Defensa de la raó utòpica

Quan no es pot canviar el que existeix, entra el dogmatisme. No existeix diferència entre allò que és real i allò que és ideal, allò que és real conté possibilitats de millorar.

Respecte a l'acusació de totalitarisme: el realisme polític no s'ha adonat que, de la mateixa manera que l'ésser humà és egoista, també és altruista, generós, solidari i desinteressat. Els canvis a millor potencien la dimensió altruista i respectuosa.

Utopia: Ideal que ens permet criticar el que existeix i orientar la nostra acció cap a un futur millor.

Utopisme: Convertir l'ideal en un programa polític concret i clarament dissenyat.

Teories de l'Evolució

Del fixisme a l'evolucionisme

Per saber què és l'ésser humà i on pot anar és important conèixer quins són els seus orígens. Una manera de respondre-ho és l'evolucionisme, contraposat al fixisme.

El fixisme (George Couvier): totes les espècies són independents i romanen inalterables al llarg del temps des de la seva creació.

L'evolucionisme: l'Univers i totes les manifestacions de vida són producte d'un desenvolupament. La diversitat d'espècies és el resultat del canvi i l'adaptació.

L'evolucionisme va tenir un antecedent: el transformisme (l'aparició de noves espècies es deu a la transformació de les primitives).

El lamarckisme

Lamarck defensa:

• Progressió gradual: dels organismes simples fins a altres de més complexos.
• Adaptació a l'ambient: els canvis graduals es produeixen per l'ús i desús de determinats òrgans.
• Herència dels caràcters adquirits: l'exercici dels òrgans els desenvolupa i perfecciona, i aquests caràcters s'hereten, permetent una millor adaptació a les condicions de l'entorn.

El darwinisme

S'estableix una lluita per la supervivència (hi ha més éssers vius que recursos), que condueix a la selecció natural. Aquí sobreviuen els més aptes, els que presenten les millors característiques per adaptar-se al medi; els pitjor adaptats deixen d'existir i els més adaptats transmeten les seves característiques als seus descendents. Aquesta teoria darwiniana requeria una explicació de l'herència biològica.

El mutacionisme

El progrés evolutiu depèn de les mutacions.

Dos tipus de variacions:

• Modificacions: canvis mediambientals que no s'hereten.
• Mutacions: alteracions que es produeixen en els gens dels organismes vius i que es transmeten per herència. Les mutacions es produeixen per causes que actuen a l'atzar i que no necessàriament comporten millores.

El neodarwinisme

La pugna entre els defensors de la selecció natural va conduir a la teoria sintètica, que intenta harmonitzar el principi darwinista de la selecció natural i els principis genètics de la mutació com a mecanismes explicatius del procés evolutiu.

L'Especificitat de l'Ésser Humà

Diferències amb els avantpassats animals:

Diferències bioquímiques, genètiques i anatòmiques

Bioquímicament i genèticament no hi ha grans diferències entre l'ésser humà i els antropoides: el primer té 23 cromosomes, els grans micos antropoides en tenen 24.

Diferències anatòmiques:

• Reducció de la mida de les dents i les mandíbules.
• Forma de la mà i la seva habilitat.
• Posició bípeda i dreta; gràcies a transformacions en els malucs i els peus, es va ampliar la capacitat d'observació i es van alliberar les mans, que van poder utilitzar-se per a altres funcions (escriptura).
• El desenvolupament del cervell es va triplicar, amb una complexitat creixent que va fer possible la cultura.

Vida cultural

El tret diferencial més destacat de l'ésser humà és la cultura, basada en la transmissió d'informació genètica (ADN). La cultura és el conjunt de realitats que l'ésser humà ha produït com a conseqüència de la vida en societat, que li serveixen per entendre el món on viu, orientar-s'hi i actuar eficaçment per sobreviure i desenvolupar-se d'una manera pròpiament humana.

Intel·ligència animal o intel·ligència humana?

• Si per intel·ligència entenem la capacitat de modificar el medi o d'utilitzar algun instrument per satisfer necessitats vitals (es troba en alguns animals), hauríem de distingir entre accions fixades en forma d'instints i accions inventades ocasionalment per resoldre necessitats vitals urgents.
• Si per intel·ligència entenem la capacitat de comprendre les coses com a reals o de convertir els signes en símbols, o de concebre idees universals i abstractes, aleshores només l'ésser humà té intel·ligència.

La intel·ligència humana és tan sols un desenvolupament quantitatiu del que fa el ximpanzé o existeixen diferències qualitatives?

L'animal no transcendeix el pla de l'esquema operatiu estímul-resposta: pot respondre a un estímul però la resposta està limitada a aquesta situació. L'Homo habilis va inventar la talla de pedres per fabricar destrals de sílex i les feia servir per a qualsevol situació semblant.

Naturalesa Humana, Individu i Cultura

La cultura introdueix un tipus d'informació útil que aporta el llenguatge simbòlic i la tècnica, que permeten aconseguir una certa seguretat i confiança davant els perills. La invenció i la anticipació ens fan estar més segurs. La naturalesa humana té una dimensió biològica i una altra de cultural que interaccionen. La naturalesa biològica específica dels éssers humans possibilita la vida cultural i la dimensió cultural augmenta el poder d'adaptació de la naturalesa biològica.

Un individu és qualsevol ésser complet que pertany a una espècie, sigui animal o vegetal. Utilitzem aquest terme com a sinònim d'"ésser humà". S'utilitza així perquè recentment s'ha donat la idea que cada ésser humà és únic i irrepetible. Tot humà és subjecte de drets que no han de ser ignorats ni violats.

L'individualisme

L'individualisme diu que l'ésser humà és l'únic propietari de la seva persona i de les seves capacitats i no deu res a la societat per elles. Aquest serà lliure en la mesura que sigui propietari d'ell mateix. En conseqüència, la societat és vista com un conjunt d'individus propietaris que es relacionen per l'intercanvi de béns i serveis que hagin estat capaços d'acumular. Cadascú mirarà de buscar el seu benefici particular en qualsevol relació social i entén que l'Estat ha de protegir la llibertat de l'individu perquè puguin fer funcionar els intercanvis. Quan diem individualisme altruista ens referim al fet que qualsevol persona, per arribar a ser-ho i desenvolupar les seves capacitats, necessita el suport i la cooperació de la societat en què viu.

La Gènesi de l'Ésser Humà

L'ésser humà és sociable per naturalesa (Aristòtil). L'ésser humà és un animal polític; sociable per naturalesa, que necessita la societat i la cultura, que aquesta li dona per realitzar-se. Només en la societat pot arribar a la perfecció i la felicitat que la seva naturalesa li permet i li exigeix. Viure en societat és una exigència humana. Només l'ésser humà pot viure en societat, ja que només ell està dotat de raó per conèixer el bé i el mal, la justícia i la injustícia, i només ell disposa d'un llenguatge per expressar-los.

Viure en societat no és una exigència de la naturalesa

L'ésser humà no és sociable per naturalesa, la societat és una construcció artificial, la societat és un acord entre els éssers humans.

Representants:

• Thomas Hobbes: afirma que "l'home és un llop per a l'home", que els éssers humans viuen en una situació caòtica per l'egoisme i estan en lluita permanent. Per això és necessari un cap fort i absolut capaç d'imposar les seves lleis: conviure en pau.
• Jean-Jacques Rousseau: l'home natural és solidari, l'home és bo per naturalesa, la societat el corromp, volen una situació de comunitat igualitària. Però l'aparició de la propietat privada i l'egoisme posa en perill el desenvolupament de la convivència pacífica.

Aportacions de l'Antropologia Cultural

L'antropologia cultural estudia la manera de viure dels diferents grups humans i l'evolució que ha experimentat. Els interpreta i intenta comprendre'n el significat per reproduir l'evolució que experimenten.

Les primeres societats

En el paleolític (35.000 anys aC), les primeres agrupacions eren societats igualitàries que basaven la supervivència en la caça i la recol·lecció. Hi predomina l'economia de l'intercanvi i la reciprocitat. En aquests clans familiars, el cap és un home amb experiència.

Societats agrícoles

Fa 8.000 anys aC, els canvis mediambientals els impulsen a buscar noves solucions per obtenir nous recursos. L'economia d'acumulació i redistribució controlada ja és possible, ja que es poden controlar els excedents. D'un comandament compartit es passa a un cap de la tribu, que és la persona amb poder suficient per recollir i emmagatzemar aliments i béns que puguin satisfer les necessitats de la població en un moment determinat d'escassetat. També hi havia líders guerrers.

Els estats naixents

• Una forta centralització del poder.
• Una estratificació social més gran.
• Una clara divisió de funcions.
• Una desigualtat en la distribució de la riquesa.
• Un desenvolupament urbanístic.
• Un notable creixement cultural.

Aquesta nova forma d'organització social de caràcter estatal es produeix, abans que en altres llocs (35.000 anys aC), a l'Orient Mitjà, a causa de les condicions òptimes que presentava la regió.