Utilitarisme de Mill: Qualitat del Plaer, Mentida i Necessitat

Mill i la qualitat del plaer

John Stuart Mill defensa que no només s’ha de valorar la quantitat de plaer, sinó també la seva qualitat. Critica que alguns utilitaristes només hagin destacat avantatges circumstancials dels plaers intel·lectuals (com la durabilitat o seguretat), quan aquests també són intrínsecament superiors. Això és compatible amb el principi d'utilitat, perquè algunes experiències aporten un valor més elevat per la seva naturalesa. Mill defensa que només aquells que han experimentat ambdós tipus de plaer poden jutjar amb coneixement quin és realment millor.

Definició de termes

«Circumstancials»: Aspectes externs o secundaris com la durada, el cost o la intensitat d’un plaer.

«Consistent»: Coherent o compatible amb un sistema de pensament, en aquest cas amb l’utilitarisme.

Cita de Mill i la seva explicació

«És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet; millor ser Sòcrates insatisfet que no un ximple satisfet.»

L’afirmació expressa la idea clau de Mill segons la qual els plaers intel·lectuals o superiors tenen més valor moral que els plaers físics o inferiors, fins i tot si causen més patiment. Això s’oposa a l’utilitarisme primitiu de Bentham, que només valorava la intensitat i la durada dels plaers. Mill defensa que la qualitat també compta, i que la preferència per certs plaers més elevats és un indici d’una naturalesa moral més desenvolupada. Aquesta distinció és fonamental per justificar una ètica que promogui el creixement intel·lectual i moral de la humanitat.

Mill vs Kant: La moralitat de mentir

Mill justifica que mentir pot ser acceptable si evita un mal major, perquè l’ètica ha de guiar-se per les conseqüències. En canvi, Immanuel Kant sosté que mentir és sempre moralment incorrecte, ja que contradiu el deure universal de dir la veritat i vulnera la dignitat humana. Mentre Mill avalua cada cas segons els resultats, Kant parteix d’un principi absolut: la veritat no pot ser instrumentalitzada per cap fi.

Utilitarisme i la necessitat: Robar menjar

«Si algú té gana (ha aconseguit dinar, però ara és el vespre i no té res per a sopar) i està en una situació en què no té cap altra manera de poder aconseguir aliment, és moralment acceptable que robi menjar.»

Estic d’acord amb l’afirmació. En una situació límit on una persona no té cap altra opció per satisfer una necessitat bàsica com l’alimentació, robar menjar pot ser moralment acceptable. Des d’una perspectiva utilitarista, el mal que suposa el robatori és menor que el mal de passar gana o morir. A més, en aquest cas no hi ha intenció de fer mal, sinó de sobreviure. Tot i així, la societat hauria de garantir condicions en què ningú es vegi obligat a prendre una decisió així.