L'Utilitarisme de John Stuart Mill: Felicitat, Llibertat i Sacrifici

L'Utilitarisme de John Stuart Mill

El text és un fragment d'Utilitarisme de John Stuart Mill i tracta sobre la relació entre l'utilitarisme i l'autosacrifici. Segons Mill, l'utilitarisme no valora l'autosacrifici en si mateix sinó només quan contribueix a augmentar la felicitat col·lectiva. L'autosacrifici no és un bé en si mateix, a diferència dels estoics o transcendentalistes, els utilitaristes no consideren que renunciar a un mateix tingui valor si no genera més felicitat. El sacrifici només és vàlid si es renuncia a la llibertat perquè s’està lesionant la dignitat o els drets dels altres (principi del dany). L'objectiu és maximitzar la felicitat, l'utilitarisme es basa en la recerca del major benestar per al major nombre de persones (principi d'utilitat), per la qual cosa només es valora la renúncia personal quan contribueix a aquest fi.

Felicitat: Plaer i absència de dolor.

Mitjans: Aquelles coses que serveixen per poder arribar a obtenir-ne una altra.

L’afirmació "La moral utilitarista reconeix en els éssers humans el poder de sacrificar el seu bé més gran pel bé dels altres. Només es nega a admetre que el sacrifici sigui un bé en ell mateix" aquesta afirmació es justifica en el pensament de John Stuart Mill ja que segons l’utilitarisme, el valor moral d’una acció no depèn de la intenció o de la seva naturalesa pròpia, sinó exclusivament de les seves conseqüències. Així, l’autosacrifici només és moralment valuós si contribueix a augmentar la felicitat general, ja que aquesta és l’única cosa que té valor per si mateixa. Mill desenvolupa el principi utilitarista, converteix el plaer en una cosa útil socialment, segons el qual s’ha d’actuar de manera que es maximitzi la felicitat, entenent-la com a plaer i absència de dolor. No obstant això, aquesta felicitat no és només individual, sinó col·lectiva, ja que el que importa és el benestar global de totes les persones, ja que diu "Si aquells que estan disposats a ampliar la felicitat d'altres no són feliços, no hi ha esperança que la humanitat ho sigui mai." Aquesta idea vol dir que la felicitat col·lectiva depèn de la felicitat d’aquells que treballen pel bé comú. Si només experimenten sacrifici sense satisfacció personal, la societat mai aconseguirà la felicitat general.

Stuart Mill, tot i ser defensor de les llibertats fonamentals de l’ésser humà (liberalisme), estableix alguns límits per a aquesta llibertat: les accions d’un individu no poden afectar el benestar dels altres; l’Estat ha d’intervenir en la societat per garantir els drets dels seus membres. Ell defensa que la felicitat particular va lligada al benestar social i aquest és una responsabilitat dels governs i de les lleis. Desenvolupa la doctrina de les circumstàncies dient que tots estem condicionats per la conjuntura de la nostra vida però la llibertat permet als éssers humans vèncer les determinacions i enlairar-se cap a l’autoperfeccionament, que és l’arrel de la felicitat. Defensa la llibertat de l’individu enfront de l’Estat i l’opinió pública. El comportament de l’individu ha d’estar guiat per la seva llibertat. Cadascú ha de viure a la seva manera per tal de cercar la felicitat. Ara bé, atès que vivim en societat és necessari trobar un principi que reguli les relacions entre individus. L’individu ha de gaudir de les llibertats fonamentals i l’Estat ha d’establir límits ja que les accions lliures de l’individu no han d’afectar el benestar dels altres. Mill defineix el principi del dany com a criteri per establir els límits de la llibertat individual. Tot individu té dret a prendre les decisions que cregui oportunes, sempre que no produeixin cap dany als altres. Tanmateix, Mill insisteix que el sacrifici en si mateix no té cap valor propi, sinó que només és moralment justificable quan condueix a un bé superior.

El Principi d'Utilitat i les Conseqüències

Aquest text del filòsof hedonista John Stuart Mill defensa l’Utilitarisme contra l’acusació que justifica qualsevol acció si aporta un benefici immediat. Utilitza l'exemple de la mentida, que pot semblar útil a curt termini, però que a la llarga debilita la confiança, un element fonamental per al benestar social i la felicitat humana. Segons Mill, no som éssers aïllats i el nostre plaer momentani no ha de perjudicar el benestar d’altres; per això, és necessari aplicar límits quan el plaer personal afecta els altres. Tot i això, reconeix que poden existir excepcions a la regla, com en els casos on dir la veritat pot causar més mal que bé. Per evitar abusos, Mill estableix que s'han de definir límits clars a aquestes excepcions, basant-se en la ponderació de les conseqüències, seguint el Principi d’Utilitat: una acció és moralment correcta si tendeix a produir la major felicitat per al major nombre de persones.

Desviació de la veritat: Dir una cosa que és falsa.

Felicitat: Plaer i absència de dolor.

L’afirmació segons la qual “si el principi d’utilitat és bo per a alguna cosa, ha de ser bo per a sopesar aquestes utilitats en conflicte, i per assenyalar l’àmbit en què predomina l’una o l’altra” és coherent amb el pensament de John Stuart Mill, ja que aquest defensa que la moralitat d’una acció no depèn només del compliment d’una norma general, sinó de la seva capacitat per maximitzar la felicitat i minimitzar el patiment. Per tant, l’utilitarisme no implica seguir regles de manera rígida i absoluta, sinó que cal considerar les conseqüències de la seva aplicació en cada situació concreta. Això vol dir que, davant un conflicte entre diferents valors morals, cal avaluar quin d’ells genera un benefici més gran o evita un dany més greu per a la societat, establint així un criteri flexible però racional per a la presa de decisions ètiques.

La diferència entre dues accions s’aprecia per la utilitat o el perjudici que puguin causar, i el criteri d’això és el plaer o el dolor que produeixin. La utilitat d’una cosa es mesura per l’augment de la felicitat o la disminució de la desgràcia que aporta. Aquest principi és individual però només té sentit en el pla social; es tracta, per tant, d’assegurar “la màxima quantitat possible de plaer per al màxim nombre de persones”.

Stuart Mill, tot i ser defensor de les llibertats fonamentals de l’ésser humà (liberalisme), estableix alguns límits per a aquesta llibertat: les accions d’un individu no poden afectar el benestar dels altres; l’Estat ha d’intervenir en la societat per garantir els drets dels seus membres. Ell defensa que la felicitat particular va lligada al benestar social i que aquest és una responsabilitat dels governs i de les lleis. El comportament de l’individu ha d’estar guiat per la seva llibertat, i cadascú ha de viure a la seva manera per tal de cercar la felicitat. Ara bé, atès que vivim en societat, és necessari trobar un principi que reguli les relacions entre individus. L’individu ha de gaudir de les llibertats fonamentals i l’Estat ha d’establir límits, ja que les accions lliures de l’individu no han d’afectar el benestar dels altres. Mill defineix el principi del dany com a criteri per establir els límits de la llibertat individual. Tot individu té dret a prendre les decisions que cregui oportunes, sempre que no produeixin cap dany als altres. Tanmateix, ningú no pot dir a una persona adulta com s’ha de comportar ni per raons morals ni pel bé de l’individu; en sentit paternalista, no es poden imposar restriccions a la llibertat. Per tal que una coacció sigui justificada, caldrà que la conducta de l’individu tingui com a objectiu el perjudici d’un altre.

L’utilitarisme és una teoria ètica que defensa la utilitat com a criteri o principi bàsic de valoració moral. L’ètica utilitarista es regeix per les conseqüències (conseqüencialisme empíric): les accions no tenen valor (bo o dolent) per si mateixes, sinó pels efectes que produeixen, i aquests efectes depenen de la felicitat que proporcionen, no solament individual sinó també social, la qual, en darrer terme, també reverteix sobre l’individu. La felicitat no és un estat d’exaltació contínua, sinó que són moments ocasionals, ni un gaudi individual sinó social. El principi d’utilitat consisteix a aconseguir no només la felicitat de qui actua, sinó la de tots els que en puguin resultar afectats. Per tant, l’utilitarisme no defensa una posició individualista, ja que no només té en compte el plaer propi de manera egoista.

Les causes principals de la infelicitat humana són la manca d’una cultura intel·lectual i l’egoisme. Cal, per tant, un punt de vista imparcial, benevolent i desinteressat quan hi hagi conflictes entre la felicitat pròpia i el respecte per la felicitat dels altres. La recerca de la pròpia felicitat i la felicitat general és de difícil assoliment. No es tracta, però, d’una actitud incondicional com demanava l’imperatiu categòric kantià, sinó que s’ha de situar en un context concret i s’ha d’avaluar a partir de les conseqüències en termes d’augment de plaer i disminució de dolor. Avaluar el bé i el mal d’una acció a partir de les seves conseqüències ens permet garantir l’assoliment del principi de la màxima felicitat. El fi de la vida humana ha de ser aconseguir el major plaer possible, entenent que hi ha plaers superiors relatius a les qualitats humanes. Però també cal observar la felicitat del conjunt; així, un caràcter noble farà feliços els altres i el món sortirà guanyant.

La gent desitja la felicitat, i si tothom desitja ser feliç és perquè la felicitat és un bé. Per tant, la felicitat guia l’acció i és el principal criteri de moralitat.

La Qualitat dels Plaers: Mill vs. Bentham

El text de Mill defensa la superioritat dels plaers intel·lectuals sobre els plaers corporals, no per la seva naturalesa, sinó perquè són més permanents i valuosos. Això es relaciona amb el principi d’utilitat, que no només considera la quantitat de plaer sinó també la seva qualitat. L’exemple de Sòcrates insatisfet i el porc satisfet il·lustra que un ésser racional prefereix plaers superiors, encara que impliquin insatisfacció, perquè coneix ambdues opcions, mentre que un ésser limitat només coneix els plaers inferiors.

Circumstancials: Que no són avantatges que es basin en allò fonamental.

Consistent: Sense que hi hagi cap contradicció.

L’afirmació "És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet; millor ser Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet" reflecteix una idea fonamental de l’utilitarisme de John Stuart Mill: la diferència qualitativa entre els plaers. A diferència de Bentham, que només considerava la quantitat de plaer, Mill distingeix entre plaers superiors (intel·lectuals i morals) i plaers inferiors (corporals i sensorials). Segons ell, els éssers amb una capacitat intel·lectual més desenvolupada són capaços d’experimentar plaers més elevats, encara que impliquin insatisfacció. Això reforça el seu utilitarisme de la norma, ja que justifica principis ètics estables que afavoreixen el benestar a llarg termini.

John Stuart Mill (1806-1873) va ser un filòsof britànic que va desenvolupar l’utilitarisme, una teoria ètica que defensa que el criteri per determinar la moralitat d’una acció és la seva capacitat de maximitzar la felicitat i minimitzar el patiment. Aquesta teoria deriva de Jeremy Bentham, però Mill en va fer una reformulació important, introduint la distinció entre plaers superiors i inferiors. Segons Mill, no tots els plaers tenen el mateix valor. A diferència de Bentham, que considerava només factors circumstancials (durada, intensitat...) per avaluar els plaers, Mill introdueix una jerarquia qualitativa. Mill defensa que els plaers intel·lectuals i morals tenen més valor que els plaers purament sensorials, ja que són més costosos. Això es veu reflectit en la seva famosa afirmació: "És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet; millor ser Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet", que apareix en el text. Aquesta idea implica que els éssers amb una capacitat intel·lectual més desenvolupada poden experimentar plaers superiors, encara que aquests comportin més dificultats o insatisfacció.

Utilitarisme de la Norma vs. Utilitarisme de l'Acte

Un altre aspecte clau del pensament de Mill és l’utilitarisme de la norma/regla. Mentre que l’utilitarisme de l’acte avalua la moralitat de cada acció individual segons les seves conseqüències, l’utilitarisme de la norma defensa que cal seguir principis generals que, a llarg termini, maximitzen la felicitat col·lectiva. Per exemple, el respecte a la veritat i a la justícia és essencial per al benestar social, però poden haver-hi situacions excepcionals en què trencar una norma sigui justificable per evitar un mal major.

La Felicitat com a Fi Últim

John Stuart Mill defensa que la felicitat és l'únic fi desitjable per si mateix, actuem bé perquè ens produeix plaer i s’anomena felicitat (suprem) i que totes les altres coses només són valuoses com a mitjans per assolir-la. Com a prova d'això, argumenta que l'única manera de demostrar que una cosa és bona és que la gent la desitgi, de la mateixa manera que l'única prova que un objecte és visible és que es pot veure. A més, estableix que la felicitat individual és un bé per a cadascú i, per tant, la felicitat general ha de ser el bé moral suprem. No obstant això, admet que les persones també desitgen altres coses, com la virtut, la qual cosa podria qüestionar el seu criteri utilitarista.

Felicitat: Plaer i absència de dolor.

Fi: Allò que guia l’acció.

John Stuart Mill, en la seva obra L'Utilitarisme, justifica que "la felicitat és desitjable" i "és l'única cosa desitjable com a fi" a partir d'una argumentació que es basa en l'observació empírica de la conducta humana. Segons Mill, l'única evidència que es pot oferir per demostrar que alguna cosa és desitjable és que les persones realment ho desitgen. A partir d'això, afirma que, com que les persones desitgen la felicitat (perquè actuen per rebre plaer que els proporciona aquesta felicitat), això ens dóna la prova suficient que la felicitat és un bé en si mateixa. Aquest raonament es fonamenta en la idea que, així com podem observar que els objectes són visibles perquè les persones els veuen, la felicitat és desitjable perquè tothom, en la mesura que creu que pot assolir-la, la desitja. Així es converteix en el criteri principal de la moralitat: ja que és un desig universal, ha de ser considerada com el bé suprem i el criteri per avaluar les accions, mentre que altres coses només es desitgen perquè serveixen com a mitjans per aconseguir la felicitat. Això implica que qualsevol acció moral ha de contribuir a augmentar la felicitat general, no només la individual. Aquest enfocament es basa en la teoria utilitarista. L’utilitarisme és una teoria ètica que defensa la utilitat com a criteri o principi bàsic de valoració moral. Un acte és recte o lícit si produeix el màxim de felicitat (més plaer, menys dolor) per al màxim nombre de persones, per tant, l’utilitarisme és una ètica hedonista. L’ètica utilitarista es regeix per les conseqüències (conseqüencialisme empíric): les accions no tenen valor (bo o dolent) per si mateixes, sinó pels efectes que produeixen, i aquests efectes depenen de la felicitat que proporcionen, no solament individual sinó també social, la qual, en darrer terme, també reverteix sobre l’individu. L’hedonisme es converteix, així, en social: es tracta d’aconseguir “la màxima felicitat per al màxim nombre de persones”.

Aquesta màxima utilitarista, Bentham l’havia entès des d’una dimensió quantitativa: el plaer es pot mesurar segons els set criteris. Podem fer un càlcul felicífic, un càlcul hedonista per determinar quines serien les conseqüències (conseqüencialisme) que en temes de plaer o dolor té una acció concreta sobre els individus o la societat (utilitarisme de l’acte). Bentham havia trobat un criteri que es podia expressar en termes empírics, mesurables i observables i que, per tant, es podia considerar com un criteri objectiu. Per Mill és més important la dimensió qualitativa de la felicitat: no tots els plaers són iguals i valuosos en relació amb l’autoperfeccionament individual (sensibilitat estètica, la intel·ligència, el desig de saber, els sentiments morals). Mill distingeix entre els plaers merament corporals que proporcionen acontentament dels plaers de l’intel·lecte que són qualitativament superiors i valuosos ja que ens permeten assolir una vida feliç, arribar a la felicitat.

L’ésser humà està dotat de qualitats intel·lectuals i afectives (facultats superiors) a diferència de les tendències dels animals cap al plaer. Així, la felicitat està relacionada amb el desenvolupament de les facultats pròpiament humanes (utilitarisme eudemonista). Desenvolupant aquestes facultats l’individu també podrà perfeccionar-se a si mateix, orientar el desenvolupament de la individualitat i, perquè això sigui possible, és necessària la llibertat (liberalisme utilitarista). En resum, tenir llibertat per poder desenvolupar la pròpia individualitat i construir el camí cap a la felicitat (porc o animal satisfet / persona o Sòcrates insatisfet). La felicitat no és un estat d’exaltació com l'acontentament ni un gaudi individual sinó social. Cal, per tant, un punt de vista imparcial, benevolent i desinteressat quan hi hagi conflictes entre la felicitat pròpia i el respecte per la felicitat dels altres. La recerca de la pròpia felicitat i la felicitat general és de difícil assoliment. Avaluar el bé i el mal d’una acció a partir de les seves conseqüències ens permet garantir l’assoliment del principi de la màxima felicitat. El fi de la vida humana ha de ser aconseguir el major plaer possible, entenent que hi ha plaers superiors relatius a les qualitats humanes. Però també cal observar la felicitat del conjunt; així un caràcter noble farà feliços els altres i el món sortirà guanyant.

Llibertat Individual i el Principi del Dany

El text defensa la llibertat individual i rebutja qualsevol coacció per part de la societat en les decisions personals que només afecten l'individu. Argumenta que cada persona és qui millor coneix el seu propi benestar i, per tant, ha de poder actuar lliurement sense interferències externes. La societat només ha de regular la conducta quan aquesta afecta els altres, però no té justificació per imposar coaccions en qüestions purament personals. Així, es distingeix entre les normes necessàries per a la convivència i l’espai de la individualitat, on l’espontaneïtat ha de poder expressar-se lliurement.

John Stuart Mill defensa que la llibertat individual ha de ser respectada sempre que no perjudiqui els altres, i estableix el principi del dany com a límit legítim de la intervenció social. Això vol dir que la societat només pot coaccionar un individu quan les seves accions afecten negativament altres persones. Per aquest motiu, Mill distingeix entre dues esferes d’actuació: la conducta envers els altres, que ha de seguir regles generals per garantir una convivència harmònica, i els interessos personals, on la llibertat i l’espontaneïtat han de ser absolutes. Aquesta separació és essencial per assegurar el desenvolupament de la individualitat i la recerca de la felicitat.

La utilitat d’una cosa es mesura per l’augment de la felicitat o la disminució de desgràcia que aporta. Aquest principi és individual però només té sentit en el pla social; es tracta, per tant, d’assegurar “la màxima quantitat possible de plaer per al màxim nombre de persones”. Stuart Mill, tot i ser defensor de les llibertats fonamentals de l’ésser humà (liberalisme), estableix alguns límits per a aquesta llibertat: les accions d’un individu no poden afectar el benestar dels altres; l’Estat ha d’intervenir en la societat per garantir els drets dels seus membres. Ell defensa que la felicitat particular va lligada al benestar social i aquest és una responsabilitat dels governs i de les lleis. Desenvolupa la doctrina de les circumstàncies dient que tots estem condicionats per la conjuntura de la nostra vida però la llibertat permet als éssers humans vèncer les determinacions i enlairar-se cap a l’autoperfeccionament, que és l’arrel de la felicitat. Defensa la llibertat de l’individu enfront de l’Estat i l’opinió pública. El comportament de l’individu ha d’estar guiat per la seva llibertat. Cadascú ha de viure a la seva manera per tal de cercar la felicitat. Ara bé, atès que vivim en societat és necessari trobar un principi que reguli les relacions entre individus. L’individu ha de gaudir de les llibertats fonamentals i l’Estat ha d’establir límits ja que les accions lliures de l’individu no han d’afectar el benestar dels altres. Mill defineix el principi del dany com a criteri per establir els límits de la llibertat individual. Tot individu té dret a prendre les decisions que cregui oportunes, sempre que no produeixin cap dany als altres.

Tanmateix, ningú no pot dir a una persona adulta com s’ha de comportar ni per raons morals ni pel bé de l’individu; en sentit paternalista, no es poden imposar restriccions a la llibertat. Per tal que una coacció sigui justificada, caldrà que la conducta de l’individu tingui com a objectiu el perjudici d’un altre.

L’utilitarisme és una teoria ètica que defensa la utilitat com a criteri o principi bàsic de valoració moral. Un acte és recte o lícit si produeix el màxim de felicitat (més plaer, menys dolor) per al màxim nombre de persones, per tant, l’utilitarisme és una ètica hedonista. L’ètica utilitarista es regeix per les conseqüències (conseqüencialisme empíric): les accions no tenen valor (bo o dolent) per si mateixes, sinó pels efectes que produeixen, i aquests efectes depenen de la felicitat que proporcionen, no solament individual sinó també social, la qual, en darrer terme, també reverteix sobre l’individu. L’hedonisme es converteix, així, en social: es tracta d’aconseguir “la màxima felicitat per al màxim nombre de persones”.

Aquesta màxima utilitarista, Bentham l’havia entès des d’una dimensió quantitativa: el plaer es pot mesurar segons els set criteris. Podem fer un càlcul felicífic, un càlcul hedonista per determinar quines serien les conseqüències (conseqüencialisme) que en temes de plaer o dolor té una acció concreta sobre els individus o la societat (utilitarisme de l’acte). Bentham havia trobat un criteri que es podia expressar en termes empírics, mesurables i observables i que, per tant, es podia considerar com un criteri objectiu. Per Mill és més important la dimensió qualitativa de la felicitat: no tots els plaers són iguals i valuosos en relació amb l’autoperfeccionament individual (sensibilitat estètica, la intel·ligència, el desig de saber, els sentiments morals). Mill distingeix entre els plaers merament corporals que proporcionen acontentament dels plaers de l’intel·lecte que són qualitativament superiors i valuosos ja que ens permeten assolir una vida feliç, arribar a la felicitat.

L’ésser humà està dotat de qualitats intel·lectuals i afectives (facultats superiors) a diferència de les tendències dels animals cap al plaer. Així, la felicitat està relacionada amb el desenvolupament de les facultats pròpiament humanes (utilitarisme eudemonista). Desenvolupant aquestes facultats l’individu també podrà perfeccionar-se a si mateix, orientar el desenvolupament de la individualitat i, perquè això sigui possible, és necessària la llibertat (liberalisme utilitarista).