L'utilitarisme de John Stuart Mill: La felicitat com a fi

La doctrina utilitarista i la felicitat

La doctrina utilitarista estableix que la felicitat és l'únic fi desitjable.

1. La felicitat com a fi últim

John Stuart Mill defensa que la felicitat és desitjable com a fi últim, ja que tothom la desitja per si mateixa. Totes les altres coses que es desitgen —com la virtut o la riquesa— només es valoren en la mesura que contribueixen a aconseguir la felicitat. L’autor utilitza un paral·lelisme amb la percepció (el que és visible és el que veiem) per justificar que, si la gent desitja la felicitat, això prova que és un bé moral fonamental. Tot i això, reconeix que cal explicar per què altres desitjos semblen independents.

2. Conceptes fonamentals

• «Felicitat»: Plaer i absència de dolor; el bé suprem segons la doctrina utilitarista.
• «Fi»: Objectiu últim d’una acció, allò que es busca per ell mateix, no com a mitjà.

3. La felicitat com a única cosa desitjable

Mill justifica que «la felicitat és desitjable» i que «és l’única cosa desitjable com a fi». Mill aplica un raonament empíric: si la gent desitja universalment la seva pròpia felicitat, això és la millor prova que és un fi moral vàlid. A més, afirma que tot allò que es desitja —com la virtut, la fama o la riquesa— només s'acaba desitjant com a part de la felicitat, no com a objectius independents. Així, la felicitat és l’únic fi intrínsec i, per tant, el criteri central de la moralitat. Aquest raonament connecta amb la seva visió empirista i conseqüencialista, pròpia de l’utilitarisme.

4. Mill vs. Aristòtil: Dues visions de la moral

Compareu la concepció de Mill sobre la moral amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.

Mill defensa una moral basada en la utilitat i les conseqüències, centrada en el benestar col·lectiu. Per contra, Aristòtil proposa una ètica de la virtut, on la moralitat rau en desenvolupar una vida d’acord amb la raó i l’excel·lència personal (areté). Per Aristòtil, el fi últim és l'eudaimonia (felicitat entesa com a realització), però no com a suma de plaers, sinó com una vida plena i virtuosa. Així, tot i que ambdós parlen de felicitat, la fonamenten de manera molt diferent.

5. Crítica al deure sense utilitat

«A vegades hi ha accions que una persona està moralment obligada a fer, tot i que de cap manera no es pot justificar que comportaran que hi hagi més felicitat al món de la que hi hauria si es fes qualsevol altra acció alternativa.»

No estic d’acord. Des d’una perspectiva utilitarista, la moralitat depèn de les conseqüències. Si una acció no genera més felicitat global que una alternativa, no pot considerar-se moralment obligatòria. Les obligacions morals sorgeixen quan una acció contribueix a maximitzar el benestar. Si fer una acció no millora la situació respecte a altres opcions, no hi ha motiu per considerar-la superior. Obligar-se a fer una acció sense cap guany de felicitat col·lectiva seria contrari al principi utilitarista.