Urbanització: Creixement, Definició i Funcions de les Ciutats

L'origen del creixement urbà modern

A partir del segle XIX, la proliferació i el creixement de les ciutats van començar a prendre força a causa dels grans canvis econòmics provocats per la Revolució Industrial.

La relació entre el creixement de la població urbana i el desenvolupament de la indústria i la mineria –posteriorment també del sector dels serveis– es va produir, bàsicament, a Europa i a l'Amèrica del Nord. A l'Àsia i a l'Àfrica, el procés va ser més aviat l'invers, ja que, normalment, l'augment de la població urbana va ser previ a la industrialització. Una injusta distribució de la terra i el creixement demogràfic rural van provocar grans migracions del camp empobrit a la ciutat, tot cercant les hipotètiques millors condicions de vida que ofereix el mercat de treball urbà.

El fenomen de la urbanització

El fenomen pel qual les ciutats creixen de manera accelerada en nombre, població i superfície, i els seus modes de vida es fan extensius, rep el nom d’urbanització. Una interpretació tradicional de la urbanització considera aquest fet únicament com una sèrie de canvis demogràfics, econòmics i geogràfics, però una visió més complexa ens obliga a considerar com a bàsics els aspectes culturals, ja que les ciutats són font d’innovacions que, en difondre’s, van creant nous vincles i van teixint l’actual sistema urbà.

La definició de ciutat: un concepte complex

L’element característic de tota zona urbana és la ciutat. Tanmateix, es fa difícil donar una definició de ciutat universalment eficaç perquè, a escala mundial, es barregen molts criteris diferents.

Criteris quantitatius

Les explicacions basades en la quantitat d’habitants, l’ocupació de la població activa o la densitat d’habitants no són igualment vàlides a tot arreu, ja que la mateixa xifra pot tenir diferents significats segons el grau de desenvolupament del país. A Espanya i a Grècia, es considera que un nucli urbà és aquell major de 10.000 habitants; en canvi, al Japó s’eleva als 30.000 habitants i al Canadà es rebaixa als 1.000 habitants.

Altres criteris de definició

Altres explicacions basades en la forma de l’agrupament dels edificis i els carrers, les característiques sociològiques de la població o les institucions administratives solen ser imprecises i no permeten establir comparacions entre les diferents zones del món.

Ritmes de creixement urbà desiguals

Les ciutats no es desenvolupen al mateix ritme a tot arreu. Segons les Nacions Unides, les ciutats de països no desenvolupats tenen una taxa de creixement del 3,6 % anual i, en canvi, les dels països desenvolupats només presenten un creixement del 0,8 % anual. Algunes grans zones urbanes del món situades als països en procés de desenvolupament són clars exemples de ciutats amb un creixement descontrolat. El primer problema en moltes d’aquestes ciutats és poder conèixer amb exactitud el nombre d’habitants que tenen. A més de posseir una elevada natalitat, constantment es formen al seu voltant barris de construccions que no són més que barraques, anomenades de diferents maneres segons el territori on estan emplaçades: favelas al Brasil, villas miseria a l’Argentina, bidonvilles a l’Àfrica, etc. Aquests barris d’autoconstrucció els aixequen les persones que de manera contínua arriben de les zones rurals, cosa que provoca que la ciutat es vagi estenent com una taca d’oli. Aquest model de creixement provoca la mancança de tota mena d’infraestructures i serveis en grans àrees de la ciutat per la falta de planificació prèvia, i el deteriorament ambiental que se’n deriva pot arribar a situacions insostenibles.

Les funcions principals d'una àrea urbana

Les principals funcions d'una àrea urbana es poden resumir en quatre de bàsiques:

• Funció administrativa i de serveis
• Funció comercial
• Funció residencial
• Funció industrial

Funció administrativa i de serveis

Aquesta funció acostuma a estar situada a les parts més cèntriques del nucli urbà principal. Poden ser zones modernes de recent creació amb notables edificis singulars (gratacels, palaus per a congressos, etc.), però també zones localitzades en els barris més antics. Aquestes es coneixen internacionalment amb la denominació de CBD (Central Business District). Solen ser zones molt ben comunicades amb la resta de l’àrea mitjançant la xarxa pública de transports.

Funció comercial

Pel que fa a la funció comercial, les ciutats o les regions urbanes són un important centre d’intercanvis nacionals i internacionals. A part d’això, concentren tot un seguit d’activitats comercials on destaquen els comerços altament especialitzats i els grans magatzems o hipermercats on va a comprar la població de l’àrea urbana. Els centres de serveis de les ciutats acostumen a ser poc homogenis i a presentar el que s’anomena especialització interna. En un centre urbà amb especialització interna es troben carrers o barris en els quals predomina una activitat concreta (finances, comerç, activitats culturals, de lleure...). Per exemple, la part sud de Manhattan (Nova York) està especialitzada en activitats financeres, mentre que la part nord està dedicada principalment a activitats comercials i d’oci.

Funció residencial

La funció residencial d’una àrea metropolitana es distribueix per zones que tenen característiques molt diverses. Hi ha el nucli antic (en el cas de ciutats històriques) i l'eixample, construït a finals del segle XIX i principis del XX. Al seu voltant trobem les zones suburbials, amb barris dormitori, i zones suburbanes de residència de les classes mitjanes o altes. La població no es distribueix d’una manera homogènia en l’espai urbà, sinó que tendeix a la segregació espacial, que està determinada pel nivell econòmic o fins i tot pel país de procedència.

En les principals àrees metropolitanes europees s’observa, des de fa uns trenta anys, una clara tendència al desplaçament de població del centre cap a la perifèria. París, Londres, Milà, Barcelona o Madrid són ciutats que perden habitants en favor de les seves perifèries metropolitanes. Aquest fenomen, generalitzat a la Unió Europea, no significa la disminució de la població sinó la seva dispersió: el mateix nombre d’habitants viu en una superfície més gran.

Funció industrial

Històricament, les indústries han tingut tendència a situar-se a les ciutats o a les seves rodalies a causa de la proximitat al centre de consum, la concentració de sistemes de transport i l’abundància de mà d’obra. Actualment, les zones industrials es troben a la perifèria. Les grans factories estan situades en els anomenats polígons industrials i parcs tecnològics. Aquests parcs tecnològics acullen indústries de tecnologia cabdal (electrònica, informàtica, farmacèutica), centres d’investigació, etc.