Urbanisme Romà: Tipus, Organització i Fundació de Ciutats Antigues

L'Urbanisme a l'Antiguitat

A l’Antiguitat, com avui, distingim dues formes d’organització urbana:

• Urbanisme Orgànic

  El trobem quan l’estructura d’una ciutat s’ha anat desenvolupant a mesura que aquesta creixia de forma natural, sense una planificació prèvia (seria el cas de Roma i del Barri Gòtic de Barcelona).

• Urbanisme Hipodàmic

  (Hipòdam de Milet, arquitecte grec del s. V aC): Es caracteritza per una planificació del territori urbà, amb carrers i solars traçats de forma ordenada i no improvisada (seria el cas de la majoria de ciutats romanes i de l’Eixample de Barcelona).

Organització de les Ciutats Romanes

Els romans van organitzar les seves ciutats igual com ho feien amb els campaments militars (castra): una planta rectangular travessada per una retícula de carrers entre els quals s'instal·laven les tendes, amb una plaça de reunió on s’ubicaven la tenda del general i l'armeria.

La ciutat s'organitzava a partir de dos grans carrers principals:

• El cardo maximus (de nord a sud)
• El decumanus maximus (d'est a oest)

Els carrers eren molt semblants als de les ciutats modernes i disposaven de voreres per a vianants i indicacions de sentit. Les ciutats, a més, estaven dotades d'una xarxa de clavegueres (cloacae) que corria per sota dels carrers. Les clavegueres recollien les aigües impures de cases, carrers, termes i latrines públiques i les abocaven en un riu.

La Fundació d'una Ciutat Romana

La fundació d'una ciutat romana seguia un procés ritualitzat i planificat:

1. En primer lloc, es buscava una zona idònia per la seva topografia i per la seva ubicació estratègica per construir una ciutat. Aquesta era feina dels agrimensores, una mena de tècnics encarregats de calcular quin terreny era el més adequat per a això.

2. Tot seguit, l’augur, un sacerdot, consultava els presagis per saber si el lloc elegit era aprovat pels déus, un primer ritual que rebia el nom d’inauguratio.

3. En cas afirmatiu, es continuava amb la delimitació o limitatio, que consistia a traçar un perímetre circular amb una arada tirada per bous, marcant els límits previstos per a la nova ciutat excepte les futures portes. Aquest solc assenyalava el pomerium, el perímetre protegit pels déus, sobre el qual es construirien les muralles. Aquests rituals, com era evident, ens recordaven la llegenda que s’explicava de la fundació de Roma i del seu fundador, Ròmul (1).

4. Tot seguit, es traçava la quadrícula on es marcaven les tres àrees o espais definitoris de la ciutat: la sagrada, la pública i la residencial.

5. Per últim, el sacerdot iniciava la consecratio o consagració, cerimònia en què es feien sacrificis als déus per agrair-ne l'aprovació.

Sistemes de Traçat Urbà

Cal distingir dos sistemes de traçat de les ciutats:

• El Traçat Natural

  Aquest tipus de traçat buscava l'adaptació al medi físic i, normalment, solia ser un lloc elevat. Es tractava de recintes emmurallats que es designaven oppidum. Estaven construïts en elevacions estratègiques i els habitatges eren de planta rodona i amb sostre de palla.

• El Traçat Planificat

  El disseny d'aquest model responia a un traçat rectangular i quadriculat amb carrers que s'encreuaven formant una xarxa insular. Al cor d'aquesta xarxa s'hi situava el fòrum. Els dos carrers principals eren el decumanus maximus, que anava d'est a oest, i el cardo maximus, que anava de nord a sud. Aquests dos carrers anaven a parar a les portes d'entrada (portae) a la ciutat.