Urbanisme i Arquitectura a l'Antiguitat: D'Egipte a Roma

El creixement del temple egipci i la seva relació urbana

Al costat de les piràmides sempre hi havia una construcció essencial: el temple. Això és degut al fet que els faraons enterrats necessitaven sacerdots que vetllessin per la seva mort i un lloc on els fidels poguessin fer les seves ofrenes. Les ampliacions d'aquests temples es feien sempre des de la façana principal cap endavant, creant successivament una nova façana. Per tant, l'espai més sagrat, on es trobava l'altar, era el de menor alçada i el més antic. El creient entrava i, a cada pas, avançava cap a un espai més sagrat, apropant-se a l'altar on es podia purificar.

El temple constava d'un espai simètric i ordenat, amb una combinació d'espais exteriors i interiors. En secció, es pot observar que les parts més baixes són les primeres que es van construir, ja que inicialment no es disposava de tècniques avançades que permetessin grans alçades. En planta, es pot veure un eix longitudinal que conforma una gran avinguda processional, unint el temple amb la ciutat, com en el cas de Luxor.

Comparativa: Piràmide egípcia vs. Ziggurat mesopotàmic

Ziggurat

• Ubicació: Apareix dins de les ciutats, com una torre esglaonada que pujava cap al cel.
• Funció: Era considerat la morada dels déus i estava dedicat al déu patró de la ciutat. No era un lloc on es feien sacrificis.
• Estructura: La part exterior estava recoberta de maons. La part més important era un temple situat al cim (símbol de la hierofania).
• Accés: Només el sacerdot hi pujava un cop a l'any per realitzar el ritual.

Piràmide

• Ubicació: Apareix enmig del desert, a la necròpolis (la "ciutat dels morts"), i era inaccessible per als vius.
• Funció: Era la tomba del faraó, la seva casa eterna. La cambra funerària estava amagada a l'interior. Com més alta era, més important era la persona sepultada.
• Estructura: Eren poliedres de base quadrangular fets de pedra, amb una gran superfície.
• Accés: Les ofrenes es dipositaven durant el funeral, ja que un cop segellada, ningú més hi podia entrar.

La Stoa i l'Àgora a la ciutat grega clàssica

La Stoa

La stoa grega és una construcció senzilla: un espai arquitectònic cobert, de planta rectangular allargada, conformat per una columnata (columnes, pilars o altres suports). Era un dels espais públics clau de l'urbanisme grec i la seva localització habitual era l'àgora. En ser un espai cobert, oferia protecció del sol i la pluja, convertint-se en un lloc idoni per a la vida social de les comunitats mediterrànies. A vegades, també complia una funció comercial, allotjant parades i botigues. A la Stoa Poikile ("Pòrtic Pintat") d'Atenes, el filòsof Zenó de Cítion impartia els seus ensenyaments, donant origen a l'escola filosòfica de l'estoïcisme.

L'Àgora

L'àgora era el nom que a l'Antiga Grècia es donava a la plaça pública de les ciutats (polis). Era un espai obert, centre de la vida social dels grecs, que concentrava diverses funcions:

• Comerç: Era el principal mercat de la ciutat.
• Cultura: Estava vinculada a santuaris religiosos i acollia activitats d'entreteniment com festes, jocs i teatre.
• Política: Era el lloc on els ciutadans es reunien per discutir sobre els problemes de la comunitat.

Aquesta plaça estava normalment envoltada pels edificis públics i privats més importants (com el Pritaneu, oficines administratives, o el Bouleuterion, edifici per a les reunions del consell) i per pòrtics anomenats stoas. L'àgora d'Atenes era travessada en diagonal per la Via de les Panatenees, una avinguda processional que pujava fins a l'Acròpolis.

L'impacte de l'hel·lenisme en la ciutat grega

La casa hel·lenística

Inicialment, les cases gregues es construïen amb tova, amb obertures per al pas de la llum (sense vidres) situades a una alçada que protegia la intimitat familiar. El pati interior proporcionava llum i ventilació. A l'època hel·lenística, les cases van esdevenir més luxoses, amb una arquitectura ortogonal, regularitat i plantes horitzontals més grans. La casa hel·lenística s'organitzava al voltant d'un pati i diferenciava clarament les funcions de cada part: la pública (pati i zones properes al carrer), la privada (habitacions i dormitoris) i la de serveis.

El teixit urbà

El teixit urbà també va canviar: els carrers es van fer més amples i seguien un traçat regular. La ciutat es va organitzar en barris segons el nivell social i l'ofici dels seus habitants. Els esclaus vivien a les zones més pobres i desprotegides, els mercaders i comerciants ocupaven altres zones, i a la part més alta i protegida hi vivien les elits de la ciutat (sacerdots, militars i personalitats influents). Aquestes ciutats comptaven amb temples, banys, edificis públics, etc.

La centuriació romana: organització del territori

La centuriació romana era un mètode geomètric per organitzar el pla d'una ciutat i el territori agrícola circumdant. Aquest sistema, utilitzat a tot el món romà, es traçava amb l'ajuda d'instruments d'agrimensura. Consistia en la quadriculació del territori mitjançant línies anomenades limites, separades entre si uns 709 metres. Aquestes línies eren els decumani (perpendiculars) i els cardini (paral·lels), que partien de dos eixos principals: el cardo i el decumanus. Aquesta tasca anava a càrrec dels gromatici, geòmetres que utilitzaven la groma, una mena d'escaire d'agrimensor. El sistema servia per crear l'estructura viària i regular l'ús del sòl.

De campament militar a ciutat romana: un procés de creació

Els assentaments i les colònies romanes sovint partien d'antics campaments militars, formats durant les conquestes i l'expansió de l'Imperi. Aquests campaments tenien una planta quadrada o rectangular amb quatre portes d'entrada. Dins d'aquesta trama s'hi traçaven dues avingudes principals perpendiculars, el cardo (eix nord-sud) i el decumanus (eix est-oest). A la seva intersecció es trobava la plaça central, d'un traçat geomètric i racional, que esdevindria el fòrum, el cor de la vida pública i comercial de la futura ciutat. Amb la conquesta d'un territori, s'iniciava un procés de romanització, on s'introduïen les tradicions, cultura, religió i filosofia romanes.