Unitats de Relleu i Costes de Catalunya

Les Unitats de Relleu i les Costes de Catalunya

Els Pirineus

Dels 435 km de llargària dels Pirineus, 250 estan en territori català. Des del riu Cinca fins al cap de Creus, ocupen ⅓ part de Catalunya. El formen dues serralades paral·leles:

• El Pirineu Axial prolonga el d’Aragó amb una estructura de blocs tallats i aixecats formats per llicorelles, granits, gneis i calcàries que culminen al voltant dels 3000 m (Pica d'Estats, 3142 m; Comaloformo, 3032 m; Carlit, 2921 m) amb ports de muntanya elevats (Viella, 2424 m).

Algunes parts d’aquestes muntanyes tenen formes suaus, amb planes elevades. Unes altres formen crestes oscades de parets verticals i fons pla, record d’antics circs glacials que avui s’han convertit en estanys. També hi queda el testimoni de valls glacials, com és el cas de les valls del Segre o Ferrera.

• El Prepirineu el formen materials sedimentaris de l’era Secundària plegats i fallats on dominen les roques calcàries. A Catalunya formen:

  • Les serres interiors (Sant Gervasi, 1881 m; Boumort, 2082 m; Cadí, 2642 m).

  • Les serres exteriors (Montsec i Mont-roig), separades per algunes depressions mitjanes com la Conca de Tremp.

Serralada Transversal

Situada al peu dels Pirineus, uneix el Prepirineu amb les serralades litorals. Es tracta de blocs tabulars o basculats:

• Blocs elevats que formen muntanyes com el Puigsacalm i el Cabrerès.

• Blocs que estan enfonsats, com la plana d’Olot. En aquest camp de falles, en ple Quaternari, va sorgir el vulcanisme olotí, amb més de quaranta boques.

Serralades Costaneres

Formades per una doble serralada paral·lela a la costa que s’estén des de la desembocadura del riu Ter fins al delta de l’Ebre i separa les terres de la costa de les de l’interior català.

El sector nord (de Collserola a les Gavarres) està constituït per materials paleozoics i cristal·lins. Està format per muntanyes antigues d’altituds modestes i relleus suaus per l’erosió.

El sector sud (a partir del riu Llobregat) està format per muntanyes d’origen sedimentari i de plegament amb predomini de roques calcàries.

El Sistema Mediterrani Català està format per:

• Serralada Prelitoral: és la més extensa i té cims importants (Montseny, Guilleries). Per proximitat, s’hi incorporen relleus que no li són propis, formats per materials acumulats a la desembocadura d’antics rius cabalosos (Montserrat i Montsant, per exemple).

• Serralada Litoral: suaument ondulada i sense altituds importants (Collserola, 512 m; Montsià, 762 m). Alguns dels extrems s’apropen tant a la costa que formen penya-segats.

Entre les dues serralades es troba la Depressió Prelitoral, una fossa tectònica delimitada per dues línies de falla principal i que s’estén per les comarques de la Selva, el Vallès, el Baix Llobregat, el Penedès i el Camp de Tarragona. Aquests blocs estan reblerts de materials continentals aportats pel mar i pels rius.

Els rius que neixen en aquestes serralades (Besòs, Tordera) són de recorregut curt, de cabal irregular i de caràcter torrencial, excepte el Llobregat, que neix al Pirineu i té un cabal continu.

Depressió Central Catalana

És la part oriental de la Depressió de l’Ebre, però amb l’especificitat que una part d’aquesta depressió és drenada per rius que no desguassen a l’Ebre.

Aquesta depressió, que s’estén entre els Pirineus i les Serralades Costaneres, va ser ocupada pel mar i va emergir lentament gràcies a la sedimentació. Els terrenys sedimentaris d’origen fluvial més pesants es dipositaven al peu de les muntanyes formant conglomerats; els materials més fins (gresos i argiles) se sedimentaven cap al centre de la conca, on predominaven els sediments d’origen marí, com marges grises o blaves (plana de Vic).

Així que el mar es va tancar, al llac interior s’hi van formar dipòsits de sal gemma i sals potàssiques, dipòsits calcaris i guixos.

La depressió té forma de gran amfiteatre, en pendent feble cap a Lleida, Tàrrega i Calaf, on els estrats són més recents i fins fa poc anys s’hi formaven aiguamolls. L’alternança de roques toves i dures fa que l’erosió dels rius hi formi una sèrie de relleus, altiplans, terrasses o tossals, com l’altiplà de la Segarra i conques excavades (la de Barberà).

Únicament al centre de la depressió s’estenen amplies planes argiloses, quasi horitzontals, que ocupen una part del Segrià, l’Urgell i la Noguera.

Les costes catalanes

La mola granítica del cap de Creus, el golf de Roses i la Costa Brava amb petites cales entre penya-segats rocosos donen atractiu a la costa nord. Després continua una costa rectilínia i monòtona a causa de la plana litoral, que s’interromp quan algun relleu arriba al mar (mola del Garraf).

La plana litoral s’ha format amb els al·luvions dels antics rius mediterranis i amb els materials que hi aporten els corrents marins. Tanmateix, la falla que voreja la costa obliga a replanar primer el fons del mar: això explica que la plana sigui estreta i que els rius formin deltes (Llobregat, Tordera, Besòs i Ebre).

A la plana litoral la població és elevada, perquè la terra és rica, el clima és suau, hi ha activitat econòmica i hi ha bones comunicacions.

A les planes de la costa hi han crescut molts nuclis urbans, entre els quals destaquen Barcelona, Tarragona, Mataró i Vilanova i la Geltrú. El dinamisme d’aquesta franja litoral s’escampa per les valls fluvials terra endins.

També forma part d’una activa franja costanera que s’allarga, pel sud, fins a la Comunitat Valenciana.