Les unitats orogràfiques i hidrogràfiques del territori de les illes balears

Anticicló:

És un nucli d'altes pressions atmosfèriques (més de 1013 mb), rodejada d’altres de baixes pressions, en la que el vent gira (a l’hemisferi nord) en el sentit de les agulles del rellotge. Es correspon generalment amb temps estable en superfície. En els mapes meteorològics les altes pressions es mostren amb una A. Entre els que afecten a Espanya trobem l’Anticicló de les Açores.

Aridesa:

Relació entre la temperatura i la humitat en un lloc concret. Augmenta amb la temperatura i la disminució de les precipitacions.

Corrent en Jet o Jet Stream:

Són corrents d’aire que recorren la Terra en direcció Oest-Est; d’estructura tubular que circulen entre els 9.000 i 11.000 m. I a una velocitat de 150-700 km/h. Aquest corrent va ser descobert de forma casual el 1944 durant els primers vols fets pels bombarders nord-americans B29 camí de Japó, quan volaven a 10.000 m. I pràcticament no avançaven. Separa les baixes pressions polars de les altes pressions subtropicals. Els seus desplaçaments estacionals i la velocitat de la corrent determinen la situació del temps en superfície. Actualment els avions l’utilitzen per estalviar combustible i volar més ràpid.

Delta:

Forma de relleu costaner generat per l’acumulació d’al·luvions en la desembocadura d’un riu. Sorgeix quan un riu aporta més sediments dels que el mar pot absorbir i redistribuir. En un delta, el riu s’obre en braços entre els quals queden superfícies pantanoses que formen petites illes. A Espanya destaca per la seva amplitud el Delta de l’Ebre.
Depressió (tèrmica) o Borrasca és una zona amb la pressió atmosfèrica més baixa que les zones del voltant (amb menys 1013 mb). Es correspon generalment amb temps inestable en superfície. La pressió en una borrasca disminueix cap al centre on es màxima la inestabilitat. A l’hemisferi nord les depressions giren en sentit contrari al de les agulles d'un rellotge, en canvi a l'hemisferi sud giren en sentit contrari en ambdós casos això ho motiva l’efecte de Coriolis. En els mapes meteorològics les baixes pressions es mostren amb una D o una B.

Elements del clima:

Unitats que determinen les característiques climàtiques d’una regió. Els components principals són la temperatura, les precipitacions, la pressió atmosfèrica, el vent, l’insolació, la humitat de l’aire, l’evaporació i l’evapotranspiració.

Escala cartogràfica:

És la relació entre una longitud mesurada sobre el mapa i la corresponent longitud a la realitat, és a dir, indica el grau de reducció practicada en el mapa. Les més habituals són la gràfica i la numèrica. 

Front:

En meteorologia un front és una franja de separació entre dues masses d'aire de diferents temperatures. Se'ls classifica com freds, càlids, estacionaris i oclusos segons les seves característiques. La paraula front té el seu origen en el llenguatge militar (com un front de batalla) i s'assembla a una batalla perquè el xoc entre les dues masses produeix una activitat molt dinàmica de tempestes elèctriques, ràfegues de vent i forts aiguats.

Front Polar:

Superfície de separació entre les masses d’aire tropical i les masses d’aire polar en la zona temperada.

Inversió tèrmica:

Augment de la temperatura amb l’altitud, contràriament al fet que la temperatura acostuma a disminuir 6,5 oC cada 1.000 m. D’altitud. A les Illes Canàries els vents alisis provoquen aquesta inversió tèrmica. Així doncs, es registren temperatures més altes i aire més sec cap als 2.000 m. Que no pas cap als 800 m.

Isòbara:

És una línea traçada sobre un mapa sinòptic amb la que s’uneixen punts on la pressió atmosfèrica té el mateix valor.

Isohietes:

Línies que uneixen els punts que tenen les mateixes precipitacions en un moment determinat.

Isotermes:

Línies que uneixen els punts que registren les mateixes temperatures en un moment determinat.

Latitud:

És la distància angular, mesurada en graus, des de qualsevol punt de la Terra fins a l’Equador. Pot ser Nord o Sud, des de els 0o del l’equador fins als 90o del Pol Nord, o des de els 0o de l’Equador fins als 90o del pol Sud. La insolació terrestre depèn de la latitud.
Per ex. Les Balears es troben entre 38o i 40o de latitud nord.

Longitud:

És la distància angular, mesurada en graus, des de qualsevol punt de la Terra fins al meridià 0o o de Greenwich. Pot ser Est o Oest, de 180o màxim. Per ex. Les Balears es troben entre 1o i 4o de longitud est.

Massa d’aire:

Són grans cèl·lules d’aire que presenten les mateixes característiques de temperatura (càlida o freda), pressió (alta o baixa) i humitat (marítimes humides o continentals seques).

Meseta:

Unitat morfoestructural amb una superfície més o menys plana elevada a més de 300m d’altitud sobre el nivell del mar. De gran extensió i poc accidentada, el seu origen és divers: tectònic, erosiu, volcànic, tectònic-erosiu.

Meridians:

Són semicercles imaginaris que uneixen els pols Nord i Sud. El més important és el Meridià 0 o de Greenwich. La longitud ens diu a quants graus a l’oest i a l’est del meridià de Greenwich es troba un lloc. Serveix per a determinar les hores i els anys.

Mapa topogràfic:

És un tipus de mapa que representa aspectes físics (accidents geogràfics), humans i econòmics més destacats d’una zona del territori nacional. El Mapa Topogràfic Nacional és el bàsic de la nostra cartografia, realitzat a escala 1/50.000 i actualment tornat a fer a 1/25.000

Orogènesi:

Moviments de l’escorça terrestre que donen lloc a la formació de sistemes muntanyosos

Orogènia alpina:

Conjunt de processos geològics que duen a la formació d’un sistema muntanyós durant el Cenozoic (Era Terciària), com passà amb les Serralades Bètiques, els Pirineus, o la Serra de Tramuntana (Mallorca) (a la foto).

Orogènia herciniana:

Intensos moviments de formació de muntanyes (plegaments, fractures, cavalcaments i aixecaments) que va tenir lloc a finals de l’Era Primària i fonamentalment en el Carbonífer. Afectà Europa i Àsia Central en el paleozoic superior i va donar lloc a nombroses serralades. Exemple: la Meseta.

Paral·lels:

Són cercles imaginaris perpendiculars als meridians. El cercle més gran és l’Equador, que divideix la Terra en dues meitats o hemisferis iguals. L’Equador es considera el paral·lel 0o. La latitud ens indica a quants graus cap al Nord o cap al Sud hi ha un lloc respecte a l’Equador.

Plegament:

Deformació de les capes d’estrats que sorgeix com a conseqüència de la pressió tectònica en roques plàstiques que en lloc de fracturar-se, es pleguen.

Pressió atmosfèrica:

És el pes que exerceix l’aire sobre la superfície. La pressió mitja a nivell del mar és de 1.013 mb. I constitueix el límit entre les altes i baixes pressions. Les altes pressions o anticiclons donen lloc a un tipus de temps estable i les baixes pressions o borrasques donen lloc a un temps inestable.

Relleu tabular:

Tipus de relleu de superfície aplanada i vores costerudes.

Sedimentació

Procés d’acumulació de partícules minerals que han estat transportades per l’aigua, el vent o els glacials i posteriorment dipositades sobre l’escorça terrestre continental o marina procedents de la disgregació de roques alterades durant la meteorització, per precipitació química o per secrecions d’organismes.

Sòcols

Relleus de plana o d’altiplà formats durant l’era primària o Paleozoic. Són els més antics de la Península i estan formats per roques molt rígides que, quan hi ha moviments interns de la Terra, no es pleguen sinó que es fracturen en blocs.

Temps atmosfèric És l’estat de l’atmosfera en un lloc i en un moment determinat.

Unitats morfoestructurals

Disposició i forma que adopten els relleus com a resultat de la seva formació geològica

Vall glacial

Vall modelada per l’acció d’un glacial. La morfologia característica és en forma de U. Una gruixuda massa de gel erosiona els vessants per les quals descendeix per la gravetat. Es diferencia d’una vall fluvial per la seva morfologia (en V) i els seu origen (modelat per les aigües d’un riu).