La Unió Europea: Història, Institucions i Impacte a Espanya

Evolució i Estructura de la Unió Europea

Tractats Fundacionals i Reformes Clau

El Tractat de Maastricht (1992-1993)

L'any 1993 va entrar en vigor el Tractat de la Unió Europea (UE), que havia estat signat l'any 1992 a la ciutat de Maastricht. Això va implicar:

1. La Comunitat Econòmica Europea es va passar a anomenar Unió Europea.
2. El reforçament de la integració econòmica i l'avanç cap a la integració política i social. Es va crear el Banc Central Europeu i es va establir una moneda única (l'euro). Es va crear la ciutadania europea, que ha permès donar el dret de vot en les eleccions municipals i europees a tots els ciutadans dels estats membres.
3. Va implicar l'establiment d'una política exterior i de seguretat comuna.

El Tractat de Lisboa (2007-2009)

A Lisboa es va establir un conjunt de normes per afiliar l'Europa dels 27 membres:

• Es va fixar el nombre d'eurodiputats del Parlament Europeu en 785 més el president.
• Es va decidir que el Consell Europeu passés a tenir un president permanent durant 2 anys i mig, renovable una vegada.
• Es va decidir que les decisions del Consell Europeu haguessin de ser aprovades per una majoria qualificada, és a dir, pel 55% dels estats membres que haguessin de representar el 65% del total de la població.
• Es va decidir que la Comissió Europea es reduís a un nombre de comissaris que corresponguessin als 2/3 del nombre dels estats i es va establir un sistema votatori d'eleccions.
• Es va reforçar la importància de les regions d'Europa i es va ampliar la Carta dels Drets Fonamentals de la UE.

El Tractat d'Adhesió i les Ampliacions de la UE

Perquè un estat entri a formar part de la UE, ja ha de complir els anomenats criteris d'adhesió. Destaquen:

1. El criteri polític: un estat, per formar part de la UE, ha de tenir unes institucions que garanteixin la democràcia, els drets humans i el reconeixement de les diverses minories.
2. El criteri econòmic: un estat, per formar part de la UE, ha de tenir una economia de mercat (i un sistema capitalista) capaç d'adequar-se al nivell de competitivitat de la UE.
3. El cabal comunitari: l'estat candidat ja ha d'acceptar el conjunt de lleis i els objectius europeus.

Les Institucions de la Unió Europea

El Consell Europeu

És el principal centre de decisions i representació dels caps d'estat. A les reunions hi assisteixen els caps de govern dels 27 estats de la UE i el president de la Comissió Europea. La principal funció del Consell Europeu és definir les orientacions polítiques i les prioritats de la UE.

El Parlament Europeu

És l'assemblea parlamentària de la UE. Està format per 785 eurodiputats elegits per sufragi universal directe que es realitza cada 5 anys. Aquests eurodiputats s'organitzen en grups polítics segons tendències (els conservadors, socialistes...). La representació al Parlament és proporcional a la població dels estats, encara que els estats amb menys habitants hi tenen més representants. Les funcions del Parlament, juntament amb el Consell de la UE, posseeixen la funció legislativa. A més, és el que controla la resta d'institucions i aprova els pressupostos.

El Consell de la Unió Europea (Consell de Ministres)

Format per un ministre de cada estat que varia segons el tema que es tracta. La presidència varia cada 6 mesos. Les principals funcions, juntament amb el Parlament, són aprovar els pressupostos i la funció legislativa.

La Comissió Europea

Institució independent dels governs que representa i defensa els interessos de la UE. Formada per uns comissaris amb responsabilitats concretes (agricultura, ensenyaments...) amb representació de tots els estats. Quant a la principal funció, cal dir que és l'òrgan executiu que garanteix l'execució de les lleis, pressupostos... és el govern de la UE.

El Tribunal de Justícia de la UE

Format per un jutge de cada país membre que canvia cada 5 anys. La funció és la judicial.

El Tribunal de Comptes Europeu

Controla la gestió financera.

A part de totes aquestes institucions, hi ha una sèrie d'organismes:

• El Comitè Econòmic i Social: s'hi troben representants d'organitzacions dels treballadors (sindicats), d'empresaris, de consumidors...
• El Comitè de les Regions: que representa els poders regionals (comunitats autònomes) i locals (municipis).
• El Banc Central Europeu: s'encarrega d'emetre i gestionar l'euro i controla la situació econòmica de la zona euro.
• El Defensor del Poble Europeu: garanteix que es compleixin els drets i els deures dels ciutadans i les institucions.

El Procés d'Adhesió d'Espanya a la CEE

El restabliment de la democràcia a Espanya, l'any 1978, va fer possible les negociacions per l'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (CEE). Aquestes negociacions de gairebé 10 anys es van caracteritzar per la necessitat d'adaptar l'economia espanyola a l'economia de la CEE, sobretot en qüestions relacionades amb la pesca i l'agricultura, i per l'obligada desaparició d'alguns monopolis de l'estat espanyol. L'1 de gener de 1986, Espanya va entrar com a membre de ple dret a la CEE.

L'Euro i els Criteris de Convergència

Un dels objectius de la UE va ser la unió econòmica i monetària definitiva. Per aconseguir això, es va crear el Banc Central Europeu com a Banc Central Regulador de l'Economia Europea i es va establir l'euro com a moneda única. Per aconseguir que l'euro funcionés, els estats van determinar tres fases de convergència econòmica. Tots els estats havien d'aconseguir controlar la inflació, havien de controlar el dèficit i el deute públic i havien d'establir un tipus d'interès concret. L'1 de gener de l'any 2002, dotze dels quinze països de la UE, entre ells Espanya, van adoptar l'euro com a moneda pròpia. Posteriorment, 4 països més han adoptat l'euro com a moneda pròpia. La substitució de la pesseta ha implicat per a l'economia espanyola una pujada dels preus i un augment de la inflació. Encara que amb l'adopció de l'euro per la majoria dels països, es van simplificar els intercanvis i es van disminuir els costos d'intercanvi de moneda.

L'Espai Schengen i la Lliure Circulació

La creació de la ciutadania europea l'any 1992 implicava la lliure circulació i lliure residència dels habitants de la UE. Els acords de Schengen, l'any 1985, van establir la fi dels controls fronterers interns dels estats que van signar aquest acord. L'acceptació d'aquests acords implica l'eliminació de les fronteres entre els estats de la UE. La disminució en el control de les fronteres interiors entre estats té com a contrapartida l'increment de la vigilància a les fronteres dels estats que no pertanyen a la UE (exteriors). Un dels objectius d'aquesta vigilància exterior és la lluita contra la immigració il·legal. Actualment, es troben adherits a aquest acord 25 països de la UE dels 27, i Islàndia, Noruega i Suïssa.

Els Fons Estructurals i de Cohesió de la UE

La UE és una de les zones més riques i desenvolupades del món, però hi ha diferències de desenvolupament entre estats i hi ha diferències de grau de desenvolupament entre regions d'un mateix estat. Per ajudar les regions menys afavorides i reduir les desigualtats, la UE va crear els anomenats fons estructurals i de cohesió:

• El Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER): té com a principal objectiu la correcció dels principals desequilibris regionals de la UE.
• El Fons Social Europeu (FSE): s'ocupa de la lluita contra l'atur, del foment de les possibilitats d'ocupació dels treballadors i de la millora del seu nivell de vida.

Els fons de cohesió volen facilitar el compliment dels programes de convergència econòmica i finançar projectes d'infraestructures relacionats amb el medi ambient i els transports. Els fons de cohesió van destinats als estats menys desenvolupats de la UE, és a dir, aquells que tenen una renda per càpita inferior al 90% de la mitjana comunitària. Des de 1986 fins al 2004, Espanya, juntament amb Portugal, van rebre gran part dels fons europeus, ja que molts territoris es trobaven entre els menys desenvolupats d'Europa. Aquests fons van permetre millorar el nivell de benestar de la població d'aquests territoris. La renda per càpita espanyola l'any 1986 no arribava al 70% de la mitjana dels països de la CEE. Actualment, aquesta renda per càpita s'ha situat al 98% dels països de la UE. La creació de riquesa ha permès augmentar l'estabilitat social i política. I ha permès augmentar el consum de la seva població, cosa que ha fet que moltes empreses s'instal·lin a Espanya per vendre els seus productes. Les ampliacions de la UE de l'any 2004-2007 han fet que molts territoris espanyols deixin de rebre aquests fons estructurals i de cohesió, ja que molts països de l'Europa de l'Est són països poc desenvolupats en comparació amb Espanya i Portugal i són països que tenen grans deficiències en infraestructures i equipaments.

L'Organització Política i Territorial

Les Formes de Govern: La Democràcia

Formes d'Organització Política de l'Estat

L'Estat Democràtic

És democràtic quan els ciutadans participen en les tasques de govern. La democràcia és directa quan els ciutadans, reunits en assemblea o referèndum, prenen decisions. Com exercir la democràcia és difícil, acostuma a ser representativa: els ciutadans designen per eleccions els que exerciran la sobirania. Actualment, als països d'Occident hi ha un sistema polític democràtic i té 3 pilars bàsics:

• Respondre als Drets Humans continguts en la Declaració dels Drets aprovada per l'ONU el 1948. Comprèn els drets individuals (opinió, consciència...), col·lectius (reunió, associació...) com els socials (educació, salut...).
• Sobirania Popular com a font del poder polític, es concreta en l'elecció dels representants per sufragi universal. També defensa l'existència d'un contracte social entre governants i governats que establirà les atribucions i límits del poder, mecanismes de control i drets i deures dels ciutadans. Aquest contracte es concreta en la Constitució (llei de lleis que estableix la divisió de poders, recull les normes que regulen un estat i garanteix els drets individuals i col·lectius).