Unió Dinàstica i Expansió Territorial dels Reis Catòlics

La unió dinàstica

El matrimoni d'Isabel de Castella i Ferran d'Aragó, hereus de les dues corones amb més importància de la península, va donar origen a un nou estat polític quan van accedir al tron, anomenat monarquia hispànica: la unió dinàstica de les dues corones. Cada regne va continuar regint-se per les seves pròpies lleis i institucions, de manera que es va configurar un Estat plural integrat per uns territoris que només tenien en comú una mateixa monarquia.

La paraula Espanya es referia a l'associació de tots els pobles de la Península Ibèrica, però no tenia significat polític. Això explica que els Reis Catòlics no van fer servir la denominació de Reis d'Espanya, sinó la dels diferents regnes que la integraven. Lleis, moneda i institucions van romandre diferenciades, i les fronteres entre els diferents territoris obligaven al pagament de drets sobre les mercaderies.

En la nova monarquia, les lleis i les disposicions reials eren signades pels representants dels dos regnes, les institucions dels quals es van jurar llei mútua. La diferència de pes territorial, demogràfic i econòmic a favor de Castella va originar una castellanització creixent de la monarquia i un descens del pes polític de la Corona d'Aragó al llarg dels segles XVI i XVII.

L'expansió territorial

Unides ambdues corones, els Reis Catòlics van coincidir en la necessitat de completar la unificació territorial dels regnes hispànics per consolidar un Estat fort que pogués expandir-se fora de la Península.

Castella, amb l'ajuda aragonesa, va obrir novament les hostilitats contra el darrer reducte musulmà de la Península. El regne de Granada fou definitivament annexat a la corona l'any 1492. Ferran d'Aragó, després de la mort de la reina Isabel, va incorporar Navarra a Castella l'any 1515, però aquest territori va conservar la seva autonomia i les seves institucions.

Els Reis Catòlics van dedicar grans esforços a la política exterior. Els interessos de Castella s'orientaven cap a l'Atlàntic i els d'Aragó cap al Mediterrani. Van fer una intensa política matrimonial mitjançant la formació d'aliances amb diferents regnes europeus:

• Imperi Alemany, casant la seva filla i hereva Joana amb Felip, fill de l'emperador Maximilià.
• Anglaterra, casant una altra filla, Caterina, amb el futur monarca Enric VIII.
• Portugal, a través d'un complex procés dominat per la signatura de diferents tractats, i pels casaments de les filles dels Reis Catòlics, Isabel i, posteriorment, Maria amb el rei de Portugal, Manuel l'Afortunat.

L'habilitat diplomàtica del rei Ferran va permetre la recuperació dels territoris del Rosselló i la Cerdanya (Tractat de Barcelona, 1493), que el seu pare, Joan II, havia cedit al rei de França. Posteriorment, es va organitzar un exèrcit poderós que va vèncer els francesos a Nàpols (1504).

A partir de 1505, per frenar el progrés musulmà al Mediterrani, van portar a terme una intensa activitat de conquestes, que va assegurar el domini de la costa d'Àfrica: el Penyal de Vélez de la Gomera, Orà, Bugia, Trípoli, que es van sumar a Melilla, conquerida el 1497. El suport dels comerciants andalusos va permetre l'ocupació definitiva de les Illes Canàries, que s'havia iniciat uns anys abans. El 1496 es va completar el control de l'arxipèlag amb la conquesta de Tenerife.

El reforçament del poder reial

Les institucions de govern. Un territori unit no era suficient. Els monarques coincidien amb la necessitat d'imposar la seva autoritat a la noblesa i a part del clero, que durant la baixa Edat Mitjana s'havien revoltat repetidament contra el poder reial.

Primer, van vèncer per les armes la noblesa i els grans senyors eclesiàstics (Toro, 1476) i van imposar la seva autoritat. Després, van recuperar part del patrimoni reial en mans dels senyors, malgrat que van acceptar garantir a l'aristocràcia i a l'Església el seu poder i la seva influència a canvi de la submissió política. Així, van consolidar els privilegis jurisdiccionals de nobles i eclesiàstics o el seu poder dins de la Mesta. D'altra banda, les Lleis de Toro (1505) van generalitzar la institució del mayorazgo, que vinculava les terres als grans títols nobiliaris.

Dominats la noblesa i el clero, els monarques van organitzar un seguit d'institucions per consolidar l'autoritat reial:

• Van crear un exèrcit permanent, en el qual la noblesa, separada de la política, va conservar càrrecs i prerrogatives.
• Per reforçar la seva política exterior, van crear un cos permanent que s'ocupava dels afers diplomàtics.
• Una altra figura important en aquest augment progressiu del poder reial a Castella fou la dels corregidors, delegats del poder reial a les viles i a les ciutats, que presidien els ajuntaments i tenien funcions judicials i d'ordre públic.
• També es va crear la Santa Hermandad (1476) amb atribucions policials, judicials i de recaptació d'impostos.
• Els monarques van reorganitzar el Consell Reial, apartant-ne la gran noblesa i introduint-hi secretaris procedents de la baixa noblesa o de la burgesia. Tots els consells creats tenien una dependència cada vegada més important dels reis.
• Les Corts, sobretot a Castella, van perdre protagonisme i només es reunien quan els monarques necessitaven recursos financers o quan havien de confirmar el nou rei.
• Finalment, es va reorganitzar l'Audiència de Valladolid i es van crear noves audiències a Granada i a Galícia per a l'administració de la justícia.

A la Corona d'Aragó, es mantenien les institucions tradicionals, així com el major pes polític de les Corts. S'hi va instituir, però, el càrrec de lloctinent i, posteriorment, el del virrei, un representant dels monarques que exercia plenament l'autoritat reial. A Aragó va continuar vigent la figura del Justícia Major, la missió del qual era exercir com a àrbitre entre el rei i els seus súbdits. A Catalunya i a València van continuar funcionant les pròpies institucions judicials.

Els reis es van desplaçar de manera pràcticament contínua pel territori per impartir justícia i reforçar la seva autoritat, sense que s'establís una capital fixa dels regnes.