Les Ulleres del Professor de Llengua: Visió i Ensenyament

Les Ulleres del Professor de Llengua

INTRODUCCIÓ

Les ulleres del professor de llengua tracta sobre les diferents visions que s’han tingut al llarg del temps sobre el llenguatge i sobre com han exercit una influència en l’ensenyament d’aquesta matèria, centrant-se en tres aspectes de la visió del llenguatge: l’ortografia, el paper de la descripció gramatical i la consideració atorgada a l’oralitat.

L’ensenyament de qualsevol matèria implica plantejar-se profundament el contingut del que es va a ensenyar, i què és el que es va a ensenyar realment.

En el cas de la llengua, les successives visions i nocions a la que ha estat sotmesa al llarg del temps, han influït en ella conformant un panorama didàctic canviant.

La Norma Lingüística: El Professor Sacerdot

L’autor J. Solà sosté que l’ortografia és l’aspecte més superficial i convencional de la llengua, i a més, així com el menys interessant i intranscendent.

El professor és el transmissor no d’una llengua, sinó d’ensenyar el recte camí de l’ús d’aquesta, i l’encarregat de limitar-se a la correcció i explicar el que és o no és correcte dins de la seua limitada normativa.

Les llengües es preserven a causa del seu empobriment, i una manera de preservar-la és amb una sèrie de normes estipulades que garantissen el seu ús correcte i existència. Per tant, les fonts de degeneració són normalment la llengua oral col·loquial, el parlar de les classes baixes o determinats dialectes.

La gramàtica tradicional es compon d’una sèrie de normes fixes i immodificables que s’han de complir per garantir el seu bon ús.

La superficialitat de la gramàtica i la indagació i èmfasi en l’estudi d’aquesta a l’àmbit educatiu, ha provocat que generacions d’estudiants hagen desenvolupat una notable aversió cap l’estudi de les llengües i de les paraules.

En els últims anys s’ha desenvolupat una pedagogia del llenguatge més innovadora, no obstant no ha contribuït a canviar les percepcions de la societat sobre el concepte que es té cap l’estudi de les llengües.

La Descripció Lingüística: El Professor Enciclopèdic

Des dels seus inicis, en l’àmbit educatiu s’ha prioritzat la teoria abans de la pràctica, i s’han ensenyat coneixements per desenvolupar habilitats, substituint el seu ús en contextos pràctics reals.

És així com la descripció del currículum de l’assignatura de llengua incorpora continguts d’estudi destinats a la fonologia, morfologia i sintaxi.

Noam Chomsky va postular l’existència del mecanisme d’adquisició de llengües, concebut com un òrgan -en sentit figurat i funcional- que permet a l’infant la maduració de la gramàtica universal innata en forma de llengua particular. Anys més tard, Stephen Krashen va ampliar el concepte a l’àmbit de segones llengües i llengua escrita. Aquest autor afirma que una llengua no s’aprèn únicament per un esforç voluntari i conscient, sinó que s’adquireix i es desenvolupa de manera inconscient, sempre que l’aprenent estiga exposat a enunciats ben construïts i suficients en qualitat i quantitat.

Així doncs, existeix l’abundància d’estructures sintàctiques que no deriven de l’estudi gramatical, sinó de l’adquisició inconscient a través de la lectura i de l’audició de la llengua per part dels aprenents d’aquesta. Per aquesta causa, les teories d’aprenentatge derivades del generativisme – model gramatical que té unes regles i principis específics per que el parlant puga comprendre, parlar i produir totes les oracions de la seua llengua - qüestionen l’ensenyament gramatical.

Oralitat i Escriptura: El Professor Escriba

La gramàtica tradicional pressuposava que parlar col·loquial era <>. No obstant, l’estructura més profunda a nivell de discurs del col·loquial és més complexa que la de qualsevol discurs formal.

La norma lingüística és contemplada culturalment com essencial, així doncs, la llengua escrita està situada en un pla de superioritat respecte de l’oral, i representa la puresa i la complexitat del llenguatge, concentrada en el diccionari i la gramàtica i en constant “amenaça” per part de la parla quotidiana.

La llengua oral és primigènia tant en l’evolució de l’espècie com en la de cada individu en particular. La contradicció que atorga la importància a l’escriptura es remet al passat, en el que el control de l’escriptura constituïa una forma de domini social, que corresponia a una menuda part de la població.

Durant segles, l’oralitat no ha format part de la consideració dels estudis lingüístics, exceptuant la retòrica i oratòria, que pertanyen a l’oralitat formal. A partir del segle XX, l’estudi de l’oralitat va anar adquirint importància i es va incloure l’estudi de la descripció d’aquesta limitat a la fonologia i fonètica.

L’ensenyament actual té com objectius generals del seu currículum l’ensenyament de l’expressió oral, però el temps real dins i fora d’escola destinat a aquesta tasca és pràcticament inexistent, o es veu reduït a la descripció teòrica de la fonologia.

El currículum de l’educació manca d’objectius com ensenyar a argumentar civilitzadament, exposar un tema amb claredat, recursos i arguments i demés activitats destinades a treballar l’oralitat.

Ensenyar Llengua en Temps de Contrareforma

L’excessiva proximitat a l’objecte, i en este cas, a l’estudi de les llengües que implica l’especialització no permet veure el conjunt, la transversalitat d’un aspecte tan complex i viu com és la llengua i el seu estudi.

Les veus de la contrareforma en quant a l’ús de la llengua a les aules, demanen més control, més rigidesa, així com més gramàtica i ortografia.

Al text es comenta les exigències que es fan als xiquets des de que son molt xicotets, mentre que a Finlàndia s’exigeix menys i és el país número u a l’informe PISA.

Molts tòpics sobre el llenguatge continuen aferrats als esquemes mentals majoritaris, perquè no han canviat les creences socials i els tòpics sobre aquest. Es confon la llengua amb la llei que la regula.

En el llenguatge humà està present la creativitat, el canvi, l’elaboració, la conversa i la interacció, però l’autor diu que s’ensenya baix la visió de paradigmes i anàlisis que el diseccionen, el paralitzen i el momifiquen, i no en la visió que realment el conforma.

Finalment l’autor diu que <>.