Turisme en espais naturals i urbans: una comparativa

El turisme en espais de muntanya i naturals

EL TURISME EN ESPAIS DE MUNTANYA I NATURALS. Sempre ha hagut una forta apreciació de la natura però sobretot des del segle XIX quan la burgesia i la noblesa europees utilitzaven aquest tipus d'espai per a les seues pràctiques recreatives.//En les últimes dècades aquest tipus de turisme ha experimentat un gran creixement per dues raons distintes: 1- el desenvolupament del "paradigma eco" i la creixent preocupació ambiental 2- el cansament que experimenten els mercats turístics més madurs (litoral)// Al parlar d'espais naturals s'inclouen territoris de diferent valor, capacitat d'absorció d'impactes, grau d'intervenció humana,etc. Així, dins del que es consideren activitats turístiques de naturalesa i muntanya, existeix una gran varietat de motivacions i pràctiques que van des de les més convencionals (esquí) a altres alternatives(ecoturisme)//D'aquesta manera, les pràctiques de NM poden dividir-se en 3 grans grups:1-Inclou totes aquelles modalitats turístiques que utilitzen recursos naturals molt concrets que requereixen de la construcció d'instal·lacions en el medi natural. L'exemple més important és el de l'esquí, que requereix de la construcció de pistes i altres instal·lacions a peu de pista (hotels).//2- consisteix en l'ús d'elements de la natura per a realitzar activitats deportives o d'aventura (muntanyisme, piragüisme,etc) No requereix d'instal·lacions ni de transformacions de la natura i aquesta última representa un paper important en la satisfacció final del turista.//3: format per les activitats que guarden relació estreta amb el medi físic, ja que la pràctica consisteix en conèixer la natura i el paisatge. Correspon amb l'anomenat ecoturisme, turisme verd o de parcs naturals. Així, l'ecoturisme és el viatge a àrees naturals amb l'objectiu d'apreciar el funcionament d'un ecosistema amb el menor impacte possible sobre ell.// Podem observar, per tant, que és diferent l’impacte que pot ocasionar aquest tipus de turisme, ja que el turista està més o menys conscienciat amb el medi segons al grup al que pertany, encara que tots solen tenir un major nivell cultural i econòmic que un turista convencional.

El turisme urbà

EL TURISME URBÀ. Sempre ha existit turisme a les ciutats, els objectius primordials del qual eren culturals i de negocis. Les ciutats grans són un destí turístic molt important, però és difícil diferenciar en elles als que van per negocis i als que van per plaer, ja que utilitzen els mateixos serveis i recursos. Així observem diversos tipus d’usuaris: la població local, els turistes i els que viatgen per negocis.//Són dos els elements que fan atractiva una ciutat: les funcions especialitzades i la amplia gama de serveis que ofereixen. Però aquesta ha de transformar-se en “producte turístic” amb la presència d’elements bàsics com un entorn adequat per al oci i llocs específics d’ús turístic o recreatiu, etc.//En relació a les motivacions del turista urbà, aquests responen cada vegada a perfils més diferenciats i solapats. No existeix un únic motiu d’atracció sinó que són variats. Es poden agrupar en 4 categories: 1:de negocis, que compren l’assistència a fires i congressos, amb un component en part d’oci./ 2: cultural, que inclou els espectacles, festivals, museus i exposicions, així com monuments... /3:visites familiars o amics, que és un motiu important en qualsevol destí. /4: activitats destinades a cobrir una necessitat personal, com el turisme de compres, l’assistència a esdeveniments esportius, educació, religió,etc.// La demanda de turisme urbà està augmentant de manera constant i les ciutats presenten alguns avantatges específics com: la creixent importància de congressos i fires, el fàcil accés, sobre tot per avió, a les ciutats importants, les ofertes de cap de setmana, l'atracció que suposa "l'animació" de la ciutat per a la població jove i per últim la menor dependència de la ciutat del factor clima que fa que es puga allargar la temporada turística durant tot l'any.// Amb tot açò podem dir que les grans ciutats “multifuncionals”, amb una amplia gama de serveis, amb atraccions turístiques i amb alt grau d’accessibilitat concentren una gran part de la demanda.

Turisme en espais rurals

TURISME EN ESPAIS RURALS. El turisme rural s’ha convertit en les últimes dècades en un espai cada vegada més atractiu, per a les activitats turístiques i recreatives, la qual cosa ha contribuït a la seua revaloració. És un tipus de turisme alternatiu on el turista fuig de la banalitat i la massificació i on desenvolupen distintes formes d’oci en l’espai rural.//El turisme rural ha de complir uns requisits:1- revaloració dels recursos del territori i l’aprofitament equilibrat d’aquests,2- la implicació de la població local en la gestió de l’allotjament i la prestació de serveis, tractant de fer una distribució justa dels beneficis, 3-tenir una oferta d’allotjament de xicoteta dimensió i baixa densitat lligat a la tipologia de vivenda tradicional del medi rural, 4- Fomentar i facilitar el contacte directe i “sincer” entre el turista i la població autòctona.//Als països més desenvolupats el medi rural es considera com un complement de les àrees urbanes on es te vivendes secundàries. Amb relació amb açò cal destacar una sèrie de possibles riscs associats a la introducció del turisme rural: 1- Els conflictes com pot ser la pressió sobre els recursos. 2-La especialització turística, per convertir aquesta activitat en la base de l’economia, deixant de costat a les anteriors activitats primàries. 3-L’excessiva “massificació” del espai rural, amb el perill de que desapareguen els valors humans i naturals que són la seua pròpia essència. 4-La possibilitat de que l’activitat no romanga en mans de gestors locals, sinó que siguen empreses foranes les que la controlen, reduint els beneficis per a la població. 5-La modificació del mode de vida i manifestacions culturals (“aculturació”).

Turisme litoral

TURISME LITORAL. Des de mitjans del segle XVIII es coneixien els beneficis dels banys de mar i es va dur a terme un gran desenvolupament de la balneoteràpia. Durant el segle XIX es va consolidar el pas del centre de balneari clàssic al centre de litoral i aquest canvi de localització va estar acompanyat d’una ampliació social dels usuaris, passant de l’aristocràcia a l’alta burgesia. A més aquests llocs van adquirir cada vegada més caràcter d’oci i no tant de caràcter terapèutic.//El desenvolupament d’aquest turisme es va deure, en gran part, al ferrocarril, que facilitava els desplaçaments de turistes a la costa. A més, amb la implantació de la jornada i mitja de descans remunerada en la segona meitat del segle XIX va haver un ràpid creixement del turisme d’interior de cap de setmana, des de les ciutats industrials cap als centres litorals. En un principi els turistes demandaven la zona del Atlàntic però va anar canviant cap a la zona del Mediterrani buscant un clima més càlid i solejat. //No obstant això, es va parar el creixement turístic per la 2AGM fins ben entrats els anys 50.

En aquesta època els períodes vocacionals remunerats s’adoptaren en quasi tota Europa i Amèrica del Nord, a més es va afegir al turisme la població jubilada i va començar així el turisme de masses.//Però no tots els litorals són demandats pel turisme, deuen reunir una sèrie de condicions que es poden classificar en els següents: físiques, accessibilitat, propietat del sòl, marc polític-legal i entorn sociocultural://1-Les condicions físiques de temperatura, precipitacions, insolació i vent són molt importants per a aquest tipus de turisme ja que requereix de dies solejats, escassetat de pluges i temperatures càlides. A més també tenen importància la morfologia de les platges, el onatge i la neteja de les aigües, entre altres. La majoria d’aquests factors coincideixen amb les regions, a escala mundial, situades entre 20 i 40º de latitud Nord i Sud.//2-Es també molt important l’accés a aquests espais. Es requereixen dos tipus d’accessibilitat: per un costat l’accés físic més o menys fàcil al àrea litoral que ho permeten les infraestructures existents; i per altre l’accessibilitat en termes de mercat, és a dir, la proximitat dels litorals als focus emissors de demanda, distància mesurada en temps i cost econòmic //3-És important la determinació de la renda del sòl en condicions d’usos contraposats: en particular, ús agrícola front a ús turístic. //4-El marc polític-legal també és de vital importància ja que les regulacions poden afavorir o obstaculitzar l’explotació turística. Així, és comú l’associació entre propietat pública i espai litoral protegit, mentre que la propietat individual i el ús turístic de la costa es relacionen en termes de mercat lliure (amb tipus de restriccions legals). //5-L’última condició és sociocultural i correspon a l’adaptabilitat de la població receptora al turisme. La capacitat d’acceptació de l’arribada d’un turisme “massiu” amb les seues conseqüències positives i negatives.