El Primer Triumvirat i la Dictadura de Cèsar

PRIMER TRIUMVIRAT

La conjuració de Catilina fou un pla organitzat per Luci Sergi Catilina per assolir el poder de l'estat amb el suport de les classes baixes, esclaus i descontents. Va esclatar el 63 aC i fou avortada a Roma pel cònsol Ciceró que per una informadora estava al corrent dels moviments dels implicats.

Després de descobrir-se aquesta conspiració, tres homes ambiciosos, Pompeu, Cèsar i Cras, van arribar a un pacte secret conegut amb el nom de triumvirat. Aquest govern tripartit, de caràcter no oficial, tenia la finalitat, per damunt de tot, de repartir-se les províncies (Cras → Orient, Cèsar → la Gàl·lia, Pompeu → Itàlia, Hispània i Àfrica)

Aviat va morir Cras, mentre lluitava contra els parts. Aleshores Cèsar i Pompeu es van enemistar. Pompeu, amb el consentiment del senat, va intentar governar tot sol, però Cèsar, després de les campanyes victorioses en la conquesta de les Gàl·lies, va tornar a Roma.

Desobeint les ordres del senat, va traspassar el riu Rubicó, límit de la seva província, i va continuar la lluita contra els partidaris de Pompeu., els quals va derrotar definitivament a Munda, a la Bètica.

Aquesta derrota dels pompeians va significar la fi de la guerra civil.

LA DICTADURA DE CÈSAR

Cèsar va basar el seu èxit en tres pilars molt sòlids, que li van garantir un gran prestigi: 1. Fidelitat soldats veterans, que van rebre terres en compensació als serveis prestats / 2. Suport de la classe social de l’ordre eqüestre / 3.Simpatia de la plebs

Amb aquests suports sòlids, va ser proclamat dictador vitalici

A més, va acumular els càrrecs més importants: censor, pontifex màxim i imperator, que aleshores significava “cap de l’exèrcit”. Cèsar també es va interessar per problemes tan tècnics com la reforma del calendari: va instaurar el calendari julià.

Malgrat el seu poder i la seva activitat política frenètica, seguia existint un sector (aristòcrates) que consideraven a Cèsar com un opressor de les velles llibertats republicanes.

Així doncs, es va organitzar una conspiració secreta per matar a Gai Juli Cèsar en una sessió de senat, dirigida per Brutus i Cassi. Va acabar exitosament.

EL SEGON TRIUMVIRAT

Després de la mort de Gai juli Cèsar, les lluites van continuar entre els partidaris del vell sistema republicà i els continuadors de Cèsar.

Els caps visibles d’aquestes dues faccions van ser Octavi (nebot i hereu de Cèsar) i Marc Antoni, el seu lloctinent. Tots dos personatges, juntament amb Lèpid, van decidir formar un segon triumvirat, que va durar 5 anys.

El triumvirat es va inaugurar amb desterraments terribles, com el de Sul·la. Una de les primeres víctimes va ser Ciceró, que s’havia refiat d’Octavi….

Marc Antoni i Octavi van eliminar els assassins de Cèsar a Filipos i aviat van prescindir de Lèpid.

Aquests dos van arribar a un acord segons el qual es repartien el poder i segellaven una aliança amb el casament de Marc Antoni amb Octàvia, germana d’Octavi.

Tanmateix, Marc Antoni aviat va repudiar a Octàvia i se’n va anar amb Cleòpatra, amb qui es va casar el 37 aC. Octavi va aprofitar l’ocasió per iniciar una guerra de propaganda amb la qual acusava Marc Antoni de pretendre convertir l’Imperi romà en una monarquia hel·lenística amb Cleòpatra com a reina i amb la capital a Alexandria, a la costa septentrional d’Egipte.

Esdevingut impopular Marc Antoni a Roma, va esclatar novament la guerra civil, declarada pel senat a Petició d’Octavi.

La batalla decisiva contra la flota de Cleòpatra va tenir lloc a Àccium, al nord-oest de Grècia, l’any 31 aC. Antoni i Cleòpatra es van escapar cap a Egipte perseguits per Octavi. Marc Antoni es va suïcidar abans de l’arribada d’Octavi i Cleòpatra no va trigar gaire temps a fer-ho. Aquest episodi va marcar la fi de la república romana

La segona guerra PÚNICA

Acabada la Primera Guerra Púnica, els romans es van dedicar a consolidar el poder a la Gàl·lia Cisalpina, avui la regió que coincideix amb la plana del Po.

Paral·lelament, els cartaginesos havien conquerit la meitat oriental del territori de la península ibèrica i hi havien establert una mena de regne subsidiari amb capital a Cartagena.

L’any 219 aC, els cartaginesos van assetjar Sagunt, una ciutat que estava sota la protecció de Roma. Aquest fet va desencadenar una nova guerra.

Anníbal, el comandant cartaginès, es va dirigir a Itàlia travessant els Pirineus i els Alps, i va vèncer els romans a les batalles de Trèbia, Ticí, Trasimé (217 aC) i Cannes (216 aC).

Molts pobles d’Itàlia que havien estat sotmesos per Roma es van passar al bàndol enemic juntament amb Sicília i Sardenya. Els romans, a la vista del sorprenent atac cartaginès, es van proposar dos objectius: 1. Tallar el subministrament de Tropes d’Anníbal des d’Hispània / 2. Sotmetre una altra vegada els pobles itàlics que s’havien revoltat.

Amb aquests objectius, l’any 218 aC els romans envien un exèrcit a Hispània, concretament a Empúries, comandat per Gneu i Publi Corneli Escipió. Allà hi van establir la 1ra base militar, des de la qual van iniciar la conquesta de la península.

L’any 209 aC Escipió s’apodera de Cartagena i aconsegueix expulsar els cartaginesos d’Hispània i a més aconsegueixen recuperar les ciutats capdaventeres de la religió, com Càpua i Tarent.

Finalment, el senat va decidir enviar al nord d’Àfrica un exèrcit de 25.000 homes. Aleshores Anníbal va  ser reclamat a Cartago pels seus conciutadans. La desfeta definitiva d’Anníbal per part dels romans va tenir lloc a Zama l’any 202 aC

Cartago va seguir sent un estat independent, però va ser gravada amb un impost elevat, i Roma va obligar els cartaginesos a lliurar-li gairebé totes les naus i elefants.

Optimates i populares

CIUTADANS CONTRA CIUTADANS. Mari (populars) i Sul·la (optimats)

Tot just començar el segle I aC assistim als primers intents unipersonals d’aclaparar el poder. Roma dominava tota la mediterrània, i el senat i les magistratures col·legiades, pensades per governar una ciutat estat, mostraven fissures d’eficàcia importants.

El general Gai Mari es va fer un nom en esdeveniments militars importants de final de segle, com la guerra de Numídia contra Jugarta, i de seguida es va convertir en el representant del partit dels populars. Això li va comportar l’elecció sis vegades com a cònsol, cosa intolerable als ulls dels optimats

Després d’un període de restabliment del poder senatorial durant tota la guerra social, hi va tornar a haver una picabaralla entre populars i optimats a causa de la guerra contra Mitridates. Els uns volien que comandés les tropes Mari (populars), els altres Sul·la (optimats)

Finalment va ser Sul·la qui va marxar cap a Àsia, però Mari es va apoderar de Roma, es va fer nomenar cònsol per setena vegada i va organitzar una matança de nobles i de partidaris sul·lans. La seva mort per causes naturals va deixar a Roma en mans de Sul·la, que va tornar d’Àsia. Quan va arribar, va prendre fortes represàlies contra els seus adversaris del partit dels populars mentre instaurava una dictadura indefinida basada en el poder dels optimats.

Drets romans

→ Polítics

Ius suffragii - dret a votar en els comicis i a prendre part en l’elaboració de lleis

Ius militiae - dret i deure a defensar la pàtria

→ Privats

Ius connubii - dret a casar-se legítimament i a exercir la pàtria potestat

Ius commercii - dret a adquirir propietats, a augmentar-les i transmetre-les per testament, i a ser nomenat hereu (dret per ciutadans sui iuris, és a dir, emancipats o que gaudien de la pàtria potestat)

Òrgans de govern

→ Executius

Edils - Funció: Qüestions administratives i de gestió diària, com ara la supervisió dels mercats, el manteniment de les vies públiques, la vigilància de la ciutat, l’organització dels jocs públics… N’hi havia 2 de patricis (edils curuls) i dos de plebeus

Qüestors - Funció: Gestionar les finances públiques de Roma i les de l’exèrcit.

Tribuns de la plebs - Funció: Representants difectes del poble d’origen no patrici, el qual protegien amb l’exercici del dret de veto davant els magistrats ordinaris que tenien poder absolut (imperium)

→ Judicials

Pretors - En l’època que ens ocupa eren setze, distribuïts en dues classes:

               1. Els que s’encarregaven d’administrar justícia entre ciutadans romans

               2. Aquells que ho feien quan intervenia en el procés un estranger

Els pretors van tenir una gran importància en la interpretació i en la creació del dret romà.