El Triomf del Front Popular i la Crisi de la República Espanyola

6. El Triomf del Front Popular:

Les eleccions de febrer de 1936:

Per presentar-se a les eleccions, els partits catalanistes d'esquerra es van agrupar en el Front d'Esquerres. El programa electoral es basava en l'amnistia política per als empresonats pels Fets d'Octubre de 1934 i el restabliment de l'Estatut, la Generalitat i la Llei de Contractes de Conreu. A més, donava suport al programa del Front Popular, una coalició de republicans d'esquerra, socialistes i comunistes a tot l'Estat que pretenia conquerir el poder i tornar a aplicar la legislació reformista suspesa pels governs dels radicalcedistes. La CNT no va participar en el pacte, però aquesta vegada no va demanar l'abstenció; això, de fet, suposava el suport al Front Popular. Els partits dretans van reaccionar amb la formació del Front Català d'Ordre, coalició electoral organitzada per la Lliga. A la resta d'Espanya, les dretes es van agrupar en l'anomenat Bloque Nacional, constituït per la CEDA, republicans de dretes, monàrquics, tradicionalistes i, en alguns districtes radicals.

A les eleccions, el Front Popular va obtenir el 48% dels vots i va ser la força guanyadora. Les dretes van obtenir el 46,5% dels sufragis, i les forces de centre, només un 5,4%. A Catalunya, el Front d'Esquerres va obtenir el 59% dels vots i 41 dels 54 diputats, mentre que el Front d'Ordre va aconseguir el 41% dels vots i 13 diputats. A més, les esquerres van ser majoritàries a totes les circumscripcions catalanes.

D'acord amb el que s'havia signat en el programa del Front Popular, el nou govern va quedar format exclusivament pels republicans d'esquerra (Izquierda Republicana i Unión Republicana), mentre que els socialistes i els altres partits de la coalició es van comprometre a donar-los suport parlamentari. Manuel Azaña va ser elegit president de la República amb una gran oposició de la dreta, i Santiago Casares Quiroga, cap del govern.

El Front Popular:

El nou govern va posar ràpidament en marxa el programa pactat en la coalició electoral. Es va decretar una amnistia per als més de 30.000 presos polítics i es va obligar les empreses a readmetre els obrers acomiadats arran de les vagues de l'octubre de 1934. Al País Basc i a Galícia s'hi van iniciar les negociacions per a l'aprovació dels estatuts respectius i es va reprendre el procés reformista interromput l'any 1933. Esperançats per les noves perspectives de canvi, els elements més radicals de la CNT van defensar la necessitat d'accions revolucionàries; també un sector del socialisme es va orientar cap a solucions més radicals i properes a les del PCE. Es van convocar vagues en algunes ciutats per demanar el millorament de les condicions laborals, i al camp, jornalers d'Andalusia i d'Extremadura van iniciar l'ocupació de terres.

La nova situació va ser rebutjada per les dretes: molts propietaris de terres es van oposar a les mesures del govern; alguns empresaris industrials van tancar les fàbriques i van expatriar capitals i l'Església va fer campanyes contra la República.

Falange Española va fomentar un clima d'enfrontament civil i de crispació política. Utilitzant la "dialèctica dels punys i les pistoles", en paraules de José Antonio, grups de falangistes van formar patrulles armades que van iniciar accions violentes contra els líders d'esquerres, que eren pagades amb la mateixa moneda pels militants més radicals de l'esquerra.

A Catalunya es va restablir la Generalitat i les seves administracions, el Parlament va confirmar Lluís Companys com a president i la Llei de Contractes de Conreu va tornar a entrar en vigor. Després de la traumàtica experiència de 1934, Companys i ERC havien moderat els seus propòsits i la Lliga havia evolucionat cap a posicions més centristes. Ambdós partits mostraven una certa predisposició a col·laborar per consolidar l'autonomia de Catalunya. Fins i tot els sectors més moderats de la CNT semblaven haver guanyat poder davant els radicals de la FAI. En resum, tot i l'existència de conflictes laborals, a Catalunya no es va desenvolupar un clima de crispació i d'enfrontament entre dretes i esquerres com hi havia a d'altres llocs de l'Estat.

Cap al cop d'Estat:

La creació d'un clima de violència a Espanya era una estratègia que afavoria els sectors decidits a organitzar un cop d'Estat militar contra la República. En els primers moments, la conspiració militar va tenir poca força, fins que s'hi va posar al capdavant el general Emilio Mola. El seu pla consistia a organitzar un pronunciament militar simultani a totes les guarnicions possibles, entre les quals es consideraven cabdals les de Madrid i Barcelona, i a donar un protagonisme especial a l'exèrcit d'Àfrica, comandat pel general Franco. Per frenar els rumors colpistes, el govern va canviar de destinació els generals sospitosos d'estar-hi implicats, però no va gosar destituir-los.

La conspiració militar comptava amb el suport de les forces polítiques de la dreta i amb l'aquiescència de la Itàlia feixista i l'Alemanya nazi, que havien mantingut contactes previs amb els conspiradors i els havien encoratjat oferint-los ajuda econòmica i militar. El dia 14 de juliol es va produir a Madrid l'assassinat, a mans d'un grup d'esquerrans, del dirigent monàrquic José Calvo Sotelo com a resposta a l'assassinat del tinent Castillo, que col·laborava amb les milícies d'esquerra. La mort del polític va accelerar els plans colpistes i la insurrecció va començar al Marroc el dia 17 de juliol. Això va ser l'inici d'una guerra civil que va durar 3 anys.