Transmutació de Valors i Crítica de la Moral: Nietzsche

Transmutació de Valors en Nietzsche

Transmutació dels valors: A partir d'Així parlà Zaratustra, la transmutació dels valors és la qüestió clau que es planteja. L'objectiu és destruir els vells ideals (nihilisme) per crear-ne de nous (terme important en Nietzsche, la creativitat). Per fer-ho, l'única guia que tenim és la vida. A La genealogia de la Moral (1887) s'estudia l'origen de la moral. El criteri que distingeix una moral d'una altra és si els seus valors estan basats en la vida o no.

La moral dels senyors és per a ell la bona moral, la moral noble és el retorn al concepte clàssic dels aristos. La moral dels esclaus és la moral dels venjatius, dels febles, dels mediocres. És per a Nietzsche la moral de la democràcia. Ara, afirma Nietzsche, es lloa la moral dels esclaus i es menysprea la moral dels senyors. Cal una transmutació, un capgirament total, per tornar a l'ordre originari, el que inicia la nostra civilització.

Nietzsche ha estat el primer a descobrir, a desemmascarar la moral cristiana, ha mostrat que es tracta d'una moral malalta, que afavoreix la submissió, l'autorenúncia, la donació a l'altre a través de l'acció desinteressada, una moral, doncs, que afebleix, que desarma, que empetiteix, que emmalalteix l'esperit. Es tracta d'una moral de la decadència que, per un estrany capgirament de la realitat, és elevada a categoria suprema, és considerada la moral. Aquesta moral, però, no està al servei dels humans, sinó ells al seu servei i ella s'ha convertit en la nova Circe de la Humanitat. Una moral, doncs, que serveix per enfebrir, per xuclar les resistències dels humans. La moral com a vampirisme. Aquests valors capgirats són els que ell denuncia. El seu gran gest serà la revaloració dels valors, la recuperació de la salut espiritual de la persona, d'allò que en ella és natural, del seu instint, que és un instint de preservació, d'autoafirmació, d'ascens, de dir sí a la vida, de voluntat de viure, de voluntat de poder. Ell es mirarà la moral des de dalt. I ella estarà, per primera vegada, sota seu.

Sobre Veritat i Mentida en Sentit Extramoral

Aquest és el darrer dels seus textos de joventut, el més dens i articulat de tots. Escrit el 1873, no fou publicat fins el 1903, després de la seva mort.

En aquest text exposa la seva filosofia del llenguatge. La consciència del llenguatge serà essencial per al seu pensament. El seu mètode és el genealògic: busca les etimologies, els camps semàntics i fa anàlisis lingüístiques diverses.

La realitat és canviant. Perquè la Raó pugui treballar, necessita fixar d'alguna manera aquest canvi continu. Això ho fa mitjançant el llenguatge i l'invent de metàfores que després es converteixen en conceptes.

El Problema del Llenguatge

El problema segons Nietzsche és que ens oblidem que els conceptes originàriament no eren altra cosa que una manera metafòrica d'expressar la realitat, de la qual, si no fos per això, no en podríem dir res. Per a Nietzsche, els humans estem constituïts de tal manera que no podem captar la realitat autèntica de les coses. El que copsam del món és només aparent i cadascú de nosaltres el que fem és interpretar els fets.

El món és canviant, la causalitat no existeix i el llenguatge és una manera d'anomenar la realitat que la deforma i emmascara.

Els científics i filòsofs han inventat un món fictici de conceptes fixos, i el que és pitjor, s'han oblidat que això és un invent i li han donat caràcter d'autèntica realitat. Per a Nietzsche, el món aparent és l'únic real.

Quan a través de les paraules fixem aquests conceptes, el que fem és tancar una realitat oberta i canviant que expressàvem metafòricament, i donem com a vàlida una única interpretació dogmàtica. Aquesta és la gran mentida del coneixement humà.

La veritat que ciència i filosofia proclamen no és sinó una ficció, un autoengany de la humanitat en la recerca de seguretat. Segons Nietzsche, només el llenguatge metafòric de l'art, sempre obert a noves interpretacions, pot aproximar-nos a la captació de la realitat.