Transició Espanyola: De Franco a la Democràcia i la Constitució del 78

Els Inicis de la Transició (1975-1978)

La primera etapa de la transició del franquisme a la democràcia va abastar des de la mort de Franco fins a la promulgació de la Constitució. La segona etapa es va perllongar fins a la consolidació de l'alternança política, amb l'accés al poder del PSOE.

L'Immobilisme del Govern d'Arias Navarro

Joan Carles I de Borbó va disposar que continués al capdavant del govern Carlos Arias Navarro. La seva proposta es limitava a promoure lleis extremadament restrictives sobre el dret de reunió i d'associació.

En les mobilitzacions populars es va definir un programa comú per a totes les forces antifranquistes. Aquestes es van unir en la Coordinació Democràtica, que s'expressava en la fórmula de la ruptura democràtica. Les forces antifranquistes van promoure mobilitzacions que reclamaven les llibertats democràtiques i l'amnistia. A Catalunya i el País Basc es van promoure vagues generals, i a Madrid també.

El Govern d'Adolfo Suárez

Els immobilistes acceptaven la continuïtat del règim i la repressió policial. Els reformistes es van esforçar per desplaçar els immobilistes del govern amb el vistiplau de la monarquia. El seu projecte pretenia promoure una reforma progressiva de les lleis i les institucions franquistes. Van maniobrar per poder imposar Suárez com a successor.

Després d'accedir a la presidència del govern, va iniciar contactes amb forces democràtiques i va promulgar la Llei de Reforma Política. El problema era la seva aprovació per les Corts franquistes. La llei va ser sotmesa a referèndum el 15 de desembre del 1976. Malgrat que l'oposició d'esquerres va demanar l'abstenció, la llei va tirar endavant.

La Construcció de la Democràcia

Es van elaborar una sèrie de decrets que van permetre la llibertat sindical i la legalització dels partits polítics. La legalització del PCE va ser un punt crucial, a la qual s'oposaven radicalment els immobilistes i amplis sectors de l'exèrcit.

La Constitució de 1978 i l'Estat d'Autonomies

Les primeres eleccions democràtiques van donar a Suárez el primer govern democràtic d'Espanya després de la Guerra Civil. Es va elaborar la Constitució de 1978, una constitució democràtica que va iniciar la política de consens. La Constitució va adoptar un caràcter progressista i va ser sotmesa a referèndum popular el 6 de desembre de 1978.

La Constitució defineix Espanya com un estat organitzat com una monarquia parlamentària, no confessional, i desenvolupa una àmplia declaració de drets fonamentals i llibertats civils i polítiques. En la Constitució es recullen principis rectors de la política social i econòmica. La carta magna estableix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions i reconeix el castellà com a llengua oficial de l'Estat.

L'Estat d'Autonomies

El títol VIII de la Constitució del '78 fa possible la creació de Comunitats Autònomes. Es van crear les preautonomies; la primera es va concedir a Catalunya. La Constitució establia la possibilitat que totes les regions es convertissin en Comunitats Autònomes, cadascuna regida per un Estatut d'Autonomia i proveïda d'òrgans legislatius (parlaments autonòmics) i òrgans executius (governs autonòmics).

La segona part són els Estatuts d'Autonomia, que són la plasmació jurídica del règim autonòmic d'Espanya. Va tenir lloc mitjançant l'aprovació dels estatuts. Els primers van ser els de Catalunya i el País Basc el 1979.

Crisi Econòmica, Consens Social i Amenaces a la Democràcia

Context de Crisi Econòmica Internacional

La pujada del preu del petroli va generar un procés inflacionista. El 1973 i 1974 el dèficit de la balança comercial es va duplicar. La depreciació de la pesseta, que va afavorir el manteniment de les exportacions, els ingressos per turisme i la inversió de capital exterior van pal·liar la gravetat del dèficit durant els primers anys. La crisi va derivar en una profunda crisi industrial. Conseqüentment, l'atur va augmentar a un nivell molt elevat i la renda anual per habitant va créixer entre el 1975 i el 1985.

Els Pactes de la Moncloa i la Política de Consens

Per poder fer front als problemes econòmics, era imprescindible una entesa entre el govern i les principals forces de l'oposició. Els principals partits van signar els Pactes de la Moncloa.

• El govern es va comprometre a una regulació de la vida política.
• En el terreny econòmic, els objectius van ser la reducció de la inflació i la posada en pràctica d'un conjunt de reformes per repartir de manera equitativa els costos de la crisi.
• Els signants es van comprometre a donar suport a la reforma fiscal i a un nou marc de relacions laborals.
• També es va procedir a una reforma tributària per iniciar la modernització de l'estructura fiscal espanyola.
• Es va iniciar la reforma de la Seguretat Social i un increment del finançament públic.

Els Enemics de la Democràcia

Els enemics de la democràcia provenien de l'involucionisme, del copisme militar i del terrorisme. Les forces d'extrema dreta, nostàlgiques del franquisme, es van mobilitzar per impedir la consolidació democràtica a Espanya.

El terrorisme buscava les seves víctimes entre les forces armades, els cossos de seguretat i algunes personalitats vinculades al franquisme, i estimulava la voluntat involucionista d'alguns sectors. Eren organitzacions com el GRAPO i el FRAP. L'activitat terrorista principal provenia d'ETA. A Catalunya es va crear l'organització independentista Terra Lliure.

La Consolidació Democràtica (1978-1982)

El Segon Govern de la UCD

Aprovada la Constitució, es van dissoldre les Corts i es van convocar eleccions legislatives. El triomf va ser per a la Unió de Centre Democràtic (UCD), liderada per Adolfo Suárez. El nou govern va comportar la promulgació de l'Estatut de Treballadors (1980).

Als problemes interns del partit governant es va afegir el seu fracàs relatiu en les primeres eleccions municipals democràtiques. L'oposició guanyava força i es beneficiava del malestar social i polític. El poder executiu es va haver de sotmetre a una moció de censura presentada pel PSOE a les Corts.

Davant el fraccionament de la UCD, Suárez va presentar la dimissió com a president del govern i del partit.

El Cop d'Estat del 23-F

Antonio Tejero va irrompre a l'hemicicle, va interrompre la votació per la força i va retenir tots els diputats. Paral·lelament, el capità general Milans del Bosch es va revoltar a València i va treure els tancs al carrer per imposar un cop d'estat militar que canviés el rumb de la política espanyola. Els objectius eren paralitzar el procés democràtic i atorgar a l'exèrcit un paper rellevant en el govern que s'havia de constituir posteriorment. La mateixa nit, la reacció del Rei per desqualificar els insurrectes i donar suport al règim constitucional va ser decisiva per avortar el cop.

La Declinació de la UCD

Dos dies després, Leopoldo Calvo Sotelo va ser investit nou cap de govern. El govern va firmar l'Acord Nacional d'Ocupació i la llei del divorci (aprovada l'abril del 1981), però la llei d'autonomia universitària va ser retirada. Es va tramitar la petició d'ingrés d'Espanya a l'OTAN; el PSOE va manifestar la seva voluntat de sotmetre la qüestió a referèndum si assolien el poder.

Les reticències per la descentralització de l'Estat van comportar un pacte entre la UCD i el PSOE que va portar a l'aprovació de la Llei de Harmonització del Procés Autonòmic. Sotelo no va aconseguir frenar la desintegració progressista del partit al govern. Suárez va abandonar la UCD per crear el Centro Democrático y Social (CDS).

Durant les últimes dècades, el sistema polític espanyol ha consolidat una situació de bipartidisme imperfecte basat en l'alternança de poder dels dos grans partits, el PSOE i el PP, amb la particularitat del fort arrelament dels partits nacionalistes a Catalunya i el País Basc.