La Transició Espanyola: De Franco a la Democràcia (1975-1982)

La Transició: Reforma o Ruptura Pactada?

La Nova Monarquia de Joan Carles I

Quan Franco va morir el 20 de novembre de 1975, es va posar en marxa el que s’havia previst a la Llei de Successió del 1947: Joan Carles de Borbó es convertia en rei d’Espanya. Ho feia com a hereu del règim, ja que havia estat educat i format sota el franquisme i havia estat designat per Franco com a successor.

El 22 de novembre de 1975, Joan Carles I va jurar el càrrec davant les Corts franquistes. En aquell moment, va jurar fidelitat als principis del Movimiento Nacional, cosa que va fer pensar que continuaria amb el franquisme, però la realitat és que va començar a actuar d’una manera molt diferent.

Des del principi, Joan Carles tenia la intenció de fer una transició cap a la democràcia, però sense trencar de cop amb el règim, sinó canviant-lo des de dins, per evitar enfrontaments i violència.

En aquell moment, el president del govern era encara Carlos Arias Navarro, un polític molt vinculat al franquisme. Ja havia intentat algunes reformes suaus l’any 1974 amb el discurs conegut com “l’esperit del 12 de febrer”, on es parlava de modernitzar una mica el règim però sense canviar l’essencial. Aquestes propostes van fracassar totalment, perquè els franquistes més immobilistes no volien reformar res, i l’oposició democràtica les veia insuficients.

Com que Arias Navarro no volia fer els canvis que demanava la societat, el rei Joan Carles el va destituir el juliol de 1976. Aquesta decisió va ser molt important, perquè va trencar amb els sectors immobilistes del franquisme i va demostrar que el rei volia un canvi real.

El rei va nomenar com a nou president del govern Adolfo Suárez, un jove polític que venia del franquisme però que estava disposat a fer reformes profundes. Aquest va ser el punt de partida real de la Transició, un procés de canvi pacífic cap a la democràcia, liderat pel rei i pel nou govern.

Mobilització Social i Política

Una vegada mort Franco, tots aquells moviments que els últims anys havien estat en contra del franquisme, ara no es quedarien amb els braços plegats, sinó que començaria una època de manifestacions, mobilitzacions i vagues. Tots aquells grups que s’havien estat preparant, ara que la situació havia canviat, estaven pressionant.

A Catalunya, es va crear l’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, on hi havia tots els sindicats i grups que es volien mobilitzar.

Una de les vagues més importants va ser a l’àrea metropolitana de Barcelona. Va tenir lloc al Baix Llobregat i a Sabadell, va ser molt nombrosa i va durar uns quants dies.

Els treballadors d’una empresa van sortir al carrer a manifestar-se i la policia els va reprimir durament. Cal destacar que els manifestants s’amagaven dels antiavalots a les esglésies, ja que la policia no s’atrevia a entrar-hi.

Iniciativa Monàrquica: Govern Suárez i Reformes

Joan Carles, com a rei, tenia un dilema molt important. Havia de pensar quin pas fer després: si beneficiar els franquistes i el llegat de Franco, o defensar la monarquia i anar cap a la via de la democràcia. Joan Carles va moure la primera fitxa: va aconsellar a Arias Navarro que dimitís, i al juliol de 1976 aquest va dimitir.

Joan Carles va posar una persona a governar i pilotar aquest procés de canvi: Adolfo Suárez.

Adolfo Suárez també creia que la democràcia era la millor manera per avançar com a país.

La primera mesura que va prendre Adolfo Suárez va ser una amnistia, signada pel rei, que permetia a tots els presos polítics per la seva conducta antifranquista que estaven a la presó ser alliberats.

A més, va impulsar la Llei per a la Reforma Política, la qual establia drets i llibertats amplis d’un sistema democràtic. S’establia que hi hauria unes Corts democràtiques, no de procuradors triats pel govern sinó pel poble (sufragi universal). A més, es va triar un grup de set membres de confiança (els ponents constitucionals), als quals se’ls va encomanar la tasca d’establir una nova Constitució.

Llei per a la Reforma Política (Adolfo Suárez)

El primer pas que va fer Adolfo Suárez va ser portar la Llei per a la Reforma Política a les Corts franquistes, a aquells procuradors que eren els mateixos que havien estat amb Franco, i els va intentar convèncer que havia arribat el moment de fer un canvi.

Les Corts franquistes van aprovar aquesta llei sorprenentment.

A més, va convocar un referèndum per sufragi universal (desembre de 1976) per veure si la gent també volia fer aquest canvi o no. Era la primera vegada després de molt de temps que es tenia en compte el poble espanyol a l’hora de prendre alguna decisió; per tant, la gent estava molt contenta. Hi va participar el 77% dels espanyols majors de 18 anys, i va ser un èxit, ja que el 94% dels vots van ser a favor. Va aconseguir que la majoria dels procuradors franquistes acceptessin aquesta llei.

Tot i això, cal destacar que hi havia diferents perspectives: n'hi havia alguns que votaven que sí, que ho volien i hi estaven a favor, però després n'hi havia uns altres coneguts com el búnquer, ja que estaven tancats en la seva ideologia i no volien cap canvi.

Aquesta llei consistia a:

1. Desarticular totes les institucions franquistes, especialment el TOP (Tribunal de Orden Público), que eren aquells que perseguien tothom qui pensés políticament diferent.
2. Establir la llibertat de premsa: l’Estat no intervindria en el que es publiqués.
3. Legalitzar tots els partits polítics, com el PCE (Partit Comunista d'Espanya) i el PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol), l’Alianza Popular de Fraga (que és l’antecedent de l’actual PP), la UCD (Unió de Centre Democràtic), el PNB (Partit Nacionalista Basc), etc.
4. Garantir la llibertat sindical: els sindicats podrien exercir legalment el seu paper, els obrers podrien fer vaga.
5. Establir una llei electoral democràtica, que regularia les eleccions, els escons i les votacions.

Les Eleccions Generals de 1977

Ja teníem tots els partits legalitzats i Adolfo Suárez s’havia compromès a convocar unes eleccions democràtiques.

Les eleccions generals del 15 de juny de 1977 van ser les primeres eleccions lliures des de feia més de 40 anys.

Hi va haver una alta participació, ja que la gent en tenia moltes ganes, d'un 78,8% aproximadament.

En els resultats d’aquestes eleccions veiem un bipartidisme imperfecte, és a dir, sempre hi ha dos partits que s’emporten la majoria dels vots, però que de vegades no obtenen la majoria absoluta i, per tant, necessiten l’ajuda dels partits petits.

Va ser el primer govern democràtic triat realment pel poble després de la Guerra Civil.

Els resultats van ser els següents:

• Va guanyar UCD (Unió de Centre Democràtic), el partit de Suárez.
• El PSOE va quedar segon.
• El PCE va obtenir bons resultats, però no tants com els altres dos.

La política d’Adolfo Suárez va intentar ser de consens, és a dir, sempre volia pactar decisions i acords amb els altres partits polítics, perquè no hi hagués cap enfrontament.

Una demostració d’aquesta política de consens és la Llei d’Amnistia d'octubre de 1977, la qual va alliberar més de 2.500 presos polítics, alguns d’ells militants d’ETA. Adolfo Suárez volia que la gent s’oblidés dels «vencedors i els vençuts», volia la reconciliació nacional.

El Restabliment de la Generalitat de Catalunya

A Catalunya, des que va morir Franco, hi havia més manifestacions populars.

Això es va veure claríssim l’11 de setembre de 1976, que va ser un clam popular per tot Catalunya, amb una gran manifestació a Sant Boi de Llobregat.

També es va crear una Assemblea de Parlamentaris Catalans, en la qual hi havia tots aquells partits catalans que demanaven a Adolfo Suárez la restauració de la Generalitat de Catalunya. Per tant, Suárez va negociar amb el president Josep Tarradellas (a l'exili) i va restablir la Generalitat provisional el setembre de 1977.

Tarradellas va tornar de l'exili a Catalunya amb el vistiplau d’Adolfo Suárez, i el 23 d'octubre de 1977 va pronunciar el famós discurs des del balcó del Palau de la Generalitat amb la frase: «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!», sent rebut amb gran entusiasme.

Es va formar un govern provisional de la Generalitat. A més, es va crear la comissió mixta de traspassos Estat-Generalitat, on hi hauria membres del govern d’Adolfo Suárez i membres de la Generalitat. En aquesta comissió van acordar quines competències tenia cadascú. Cal destacar que al País Basc la trajectòria va ser semblant, però la diferència amb Catalunya va ser que la seva prioritat no era només l’ensenyament de la llengua en basc, sinó que van demanar tenir un concert econòmic (hisenda pròpia) i poder recaptar els impostos.

Context de Crisi Econòmica Generalitzada

Tot fins ara semblava que anava bé, que la democràcia no tenia entrebancs, però realment Espanya i el món sencer estaven en una crisi molt profunda, coneguda com la crisi del petroli (1973).

Aquesta crisi va consistir en el fet que els països productors de petroli de l’Orient Mitjà es van adonar de la seva importància, ja que tenien moltíssim petroli al seu territori.

A partir del 1973, quan ja es van adonar de la seva importància, van crear l’OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli) i van decidir reduir dràsticament la producció de petroli per demostrar el seu poder i apujar-ne el preu.

Espanya, com que estava en unes condicions econòmiques dèbils, no tenia prou poder per sobreviure a aquesta pujada de preus i restricció de subministrament, ja que el petroli era essencial per a la producció industrial.

Espanya va deixar de tenir ingressos provinents del turisme i les inversions estrangeres, que era el que equilibrava la seva balança comercial.

No hi havia tant turisme, no hi havia tantes inversions financeres; per tant, aquella balança va tornar a ser MOLT DEFICITÀRIA, no hi hauria diners.

Això va implicar una crisi industrial on van tancar moltes empreses i va augmentar l’atur.

A més, a causa d’aquella balança comercial deficitària, van patir una inflació molt elevada.

La situació era tan crítica que Adolfo Suárez va fer una crida a tots els partits polítics per elaborar una estratègia conjunta per poder sortir el millor possible d’aquesta crisi. Ho faria mitjançant els Pactes de la Moncloa, amb consens polític i social entre partits, sindicats i empresaris.

Els Pactes de la Moncloa

Per frenar la crisi i garantir l’estabilitat, el govern i l’oposició van signar els Pactes de la Moncloa (octubre de 1977).

Hi van participar Adolfo Suárez (UCD), Felipe González (PSOE), Manuel Fraga (Alianza Popular), Miquel Roca i Junyent (Minoria Catalana), i Santiago Carrillo (PCE), entre d'altres representants polítics, sindicals i empresarials.

Es van reunir i van establir dos eixos, econòmic i polític:

Eix Econòmic dels Pactes

Tenien un problema econòmic molt greu: l’Estat no tenia diners i s'havia de modernitzar i sanejar l'economia espanyola:

• Devaluació de la pesseta: Per fer atractiva la moneda espanyola i atraure inversors estrangers.
• Moderació salarial: Es va pactar una contenció dels salaris, mesura impopular però considerada necessària.
• Flexibilització laboral: Es van aprovar mesures com la possibilitat d'acomiadar un percentatge de treballadors per evitar el tancament d'empreses.
• Austeritat estatal: L’Estat es “posaria el cinturó”, intentant limitar al màxim la despesa pública, no malgastar diners que no tenien, a més de promoure l’ús responsable de l’energia i el petroli.

L’objectiu d’aquestes primeres mesures era reduir la inflació i el dèficit públic; eren mesures macroeconòmiques.

Fins aquell moment, a Espanya el sistema fiscal era poc eficient. Amb la reforma fiscal derivada dels Pactes:

• Tothom pagaria impostos progressius: qui més tingués, pagaria més.
• Tots els treballadors pagarien l’IRPF (Impost sobre la Renda de les Persones Físiques) i es va crear l’Impost sobre el Patrimoni (qui més propietats tingués, pagaria més).

Aquesta reforma fiscal tenia com a objectiu construir un estat del benestar, és a dir, finançar serveis públics com les prestacions d'atur, les pensions, la sanitat gratuïta, les baixes de maternitat, etc.

Eix Polític dels Pactes

Els partits van acceptar treballar junts per consolidar una democràcia real, amb llibertat d’expressió, de reunió i de premsa. Es van comprometre a respectar les normes democràtiques i a desenvolupar les lleis necessàries per adaptar el país a aquest nou sistema.

Gràcies a aquest acord, es va poder avançar en la redacció de la Constitució del 1978 i es va garantir una transició més tranquil·la, amb més participació de partits i sindicats. Va ser clau per fer el canvi sense violència.

Bases Constitucionals de la Nova Democràcia

Constitució de 1978: Consens i Característiques

Després de les eleccions del 1977 es va redactar una nova Constitució, que va ser aprovada en referèndum el 6 de desembre de 1978. Va ser fruit del consens entre les principals forces polítiques (UCD, PSOE, PCE, AP, nacionalistes catalans i bascos, etc.).

Característiques més importants:

• Espanya es defineix com un Estat social i democràtic de dret.
• La sobirania nacional recau en el poble espanyol.
• Es reconeixen drets i llibertats fonamentals.
• Es defensa la igualtat davant la llei i el pluralisme polític.
• Es reconeix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren Espanya.
• Estableix una monarquia parlamentària, on el rei és cap d’Estat però no té funcions executives, sinó un paper simbòlic i arbitral.

L'Estat de les Autonomies i el Cas Català

Un dels aspectes més rellevants de la nova Constitució és el reconeixement del dret a l’autonomia per a les nacionalitats i regions. A partir d’aquí es configura l’anomenat Estat de les Autonomies, un model de descentralització política i administrativa. La Constitució estableix dues vies principals per accedir a l’autonomia:

• Article 143: Una via més lenta i amb menys sostre competencial, adreçada a les regions que no havien tingut un estatut d'autonomia durant la Segona República.
• Article 151: Una via més ràpida i amb un nivell més alt de competències, pensada per a les comunitats històriques amb tradició d’autogovern, com Catalunya, el País Basc i Galícia.

Catalunya va seguir la via de l’article 151, ja que ja disposava d’un govern preautonòmic provisional des del 1977.

El govern preautonòmic català havia estat restituït aquell any, amb Josep Tarradellas com a president de la Generalitat provisional, després del seu llarg exili. La seva tornada va ser un acte molt simbòlic.

A partir d’aquest moment, es va posar en marxa una comissió de traspassos de competències de l’Estat cap a la Generalitat, i Catalunya va recuperar l’autogovern, iniciant el camí cap a l’aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia.

Els Ajuntaments Democràtics

El 3 d’abril de 1979 (i no el 15 com indicava el text original, que correspon a una data posterior a les eleccions) es van celebrar les primeres eleccions municipals democràtiques des del 1931. A partir d’aquell moment, els ajuntaments estaven formats per regidors escollits per sufragi universal, que alhora triaven l’alcalde.

Els ajuntaments democràtics van ser molt importants perquè van apropar la democràcia al territori i a la vida quotidiana de les persones. Van tenir un paper fonamental en la millora de serveis públics locals, com l’enllumenat, la neteja, el transport, les escoles, els centres cívics, etc.

A més, molts barris obrers i perifèrics, que durant el franquisme havien crescut sense planificació ni serveis, van poder organitzar-se, reclamar i transformar les condicions de vida gràcies a la democràcia local. També es van fer projectes participatius, i els ciutadans van començar a tenir veu en les decisions dels seus pobles i ciutats.

El Desplegament de la Democràcia (1979-1982)

Segon Govern Suárez (UCD) i el seu Desgast (1979)

Després de l’aprovació de la Constitució de 1978, es van convocar eleccions generals el març de 1979. Les va tornar a guanyar la UCD (Unió de Centre Democràtic), amb Adolfo Suárez com a president del govern.

El nou govern va continuar impulsant la construcció del sistema democràtic, amb mesures com:

• L’aprovació de l’Estatut dels Treballadors (1980).
• La consolidació del sistema d’autonomies, amb l'aprovació dels primers estatuts.
• El desplegament de la nova organització territorial i institucional de l’Estat.

També es van celebrar les primeres eleccions municipals democràtiques l'abril de 1979, i es van començar a establir els governs autonòmics a les diferents comunitats.

Tot i aquests avenços, el govern de Suárez es va anar debilitant per diversos motius:

• Hi havia problemes interns dins de la UCD, amb fortes tensions i baralles entre sectors.
• Augmentava la pressió política de l'oposició i la conflictivitat social.
• Persistien greus dificultats econòmiques (atur, inflació).
• El terrorisme d'ETA i d'extrema dreta colpejava amb força.

Finalment, tot aquest context va acabar provocant la dimissió d’Adolfo Suárez el 29 de gener de 1981, enmig d’una situació de crisi institucional que prepararia el terreny per a l’intent de cop d’Estat del 23-F.

Concertació Social Pre-Dimissió de Suárez

Davant la persistent crisi econòmica, el govern va impulsar una política de concertació social per buscar l’estabilitat. Es van intentar acords entre l’administració, la patronal (CEOE) i els sindicats (CCOO i UGT). Aquests acords buscaven la moderació salarial a canvi de millores en la protecció social, com l’assegurança d'atur o les pensions. L’any 1980 es va aprovar l’Estatut dels Treballadors. Tot i aquests esforços, la crisi no es va resoldre: l’atur va créixer, moltes empreses van tancar i la inflació es mantenia alta.

El Cop d’Estat del 23-F: Fracàs i Reaccions

El 23 de febrer de 1981, durant la sessió d'investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a successor de Suárez, el tinent coronel Antonio Tejero i un grup de guàrdies civils van assaltar el Congrés dels Diputats amb l’objectiu d’interrompre el procés democràtic i tornar a donar un paper central a l’exèrcit. A València, el capità general Milans del Bosch va treure els tancs al carrer. El cop va fracassar gràcies a diversos factors, entre els quals destaca la intervenció televisada del rei Joan Carles I, que va defensar la Constitució i la democràcia. La societat espanyola va reaccionar amb un rebuig total al cop, i l’intent d’interrupció del sistema democràtic no va prosperar.

Cal destacar que, anys més tard, han sorgit diverses teories i debats sobre el coneixement previ o la gestió dels esdeveniments per part de diferents actors, incloent-hi la figura del rei.

Crisi UCD: Govern Calvo Sotelo, LOAPA i OTAN

Després de la dimissió de Suárez i el fracassat cop d'Estat, Leopoldo Calvo Sotelo va assumir el govern, però no va aconseguir controlar les tensions internes dins la UCD ni frenar el desgast del partit i l'ascens de l’oposició socialista. El seu govern va impulsar la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), que intentava limitar i coordinar les competències de les comunitats autònomes, generant controvèrsia. El 1982, Espanya va sol·licitar l’adhesió a l’OTAN, decisió que també va provocar un fort debat social i polític. Per la seva banda, Adolfo Suárez va abandonar la UCD i va fundar un nou partit, el Centre Democràtic i Social (CDS). Finalment, Calvo Sotelo va convocar eleccions generals anticipades per a l'octubre de 1982.

La Consecució de l’Autonomia Catalana

Estatut de Sau: Redacció i Aprovació

El procés d’autogovern de Catalunya va continuar amb l’Assemblea de Parlamentaris Catalans, que va impulsar la redacció d'un projecte d’Estatut d’Autonomia. Una comissió de parlamentaris es va reunir a Sau (Vilanova de Sau) per elaborar el text, conegut com l'Estatut de Sau. Aquest nou Estatut reconeixia Catalunya com una nacionalitat i establia el seu autogovern dins l’Estat espanyol. Va ser aprovat per l’Assemblea de Parlamentaris el 1978, després va ser tramitat i aprovat per les Corts Generals (Congrés i Senat), i finalment es va sotmetre a referèndum a Catalunya el 25 d'octubre de 1979, on va ser aprovat per una àmplia majoria de la ciutadania. L’Estatut va entrar en vigor el desembre de 1979.

Aquest text establia el català com a llengua pròpia de Catalunya, amb cooficialitat amb el castellà, i definia l’estructura institucional de la Generalitat, formada per:

• El Parlament, amb funció legislativa i elegit per sufragi universal.
• El President de la Generalitat, màxim representant de la Generalitat i de l'Estat a Catalunya, escollit pel Parlament.
• El Consell Executiu (o Govern), designat pel president, amb funcions executives.

Competències i Finançament de la Generalitat

L’Estatut de 1979 establia dues categories principals de competències per a la Generalitat:

• Competències exclusives: Aquelles sobre les quals la Generalitat tenia potestat legislativa plena i funció executiva. Incloïen àmbits com el dret civil català, cultura, turisme, ordenació del territori i urbanisme, règim local, assistència social, i aspectes de l'educació.
• Competències compartides: Aquelles en què l’Estat fixava la legislació bàsica i la Generalitat podia desenvolupar-la legislativament i executar-la. Abastaven matèries com treball, justícia (organització), medi ambient, ordenació del transport, ports i aeroports d'interès general, i institucions penitenciàries.

Pel que fa al finançament, la Generalitat obtenia recursos a través d'impostos propis, impostos cedits per l’Estat (totalment o parcialment), i participacions en ingressos estatals, a més del Fons de Compensació Interterritorial. Això li permetia gestionar les seves competències amb una certa autonomia econòmica.

Dinàmica Política Catalana Post-Transició

La dinàmica política a Catalunya va seguir un camí diferent al de la resta d’Espanya. A diferència del que passava a nivell estatal, on es consolidava un bipartidisme entre el PSOE i AP/PP, a Catalunya aquest model no va arrelar de la mateixa manera. A les primeres eleccions autonòmiques del 20 de març de 1980, va guanyar Convergència i Unió (CiU), liderada per Jordi Pujol, amb un 27,8% dels vots, iniciant un llarg període de governs nacionalistes.

El comportament electoral català es caracteritzava per una certa dualitat:

• A les eleccions autonòmiques, els partits nacionalistes (principalment CiU) obtenien els millors resultats i formaven govern.
• En canvi, a les eleccions generals i municipals, el vot s’inclinava sovint cap als partits d’esquerra d'àmbit estatal o català federat amb aquests, especialment el PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya, federat al PSOE) i, en menor mesura inicialment, el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya, referent del PCE), sobretot en zones urbanes i industrials com l’àrea metropolitana de Barcelona.

Aquesta dualitat electoral mostrava una realitat política pròpia, marcada per la combinació de reivindicacions nacionals i identitàries amb les preocupacions socials i econòmiques.