Transició demogràfica i migracions a Espanya (1900-1931)

1.1. La transició demogràfica

Inici de la transició demogràfica a Espanya: davallada de la Taxa de Mortalitat (TM). Entre 1877 i 1930 baixa del 30,5 al 21‰: millora de l'alimentació i les infraestructures urbanes higienicosanitàries. Reducció del nombre de morts: menor incidència de les malalties infeccioses, millora dels serveis de neteja i clavegueram, control de la potabilitat de l'aigua, higiene dels aliments.

Mortalitat infantil: retrocés notable. L'esperança de vida augmenta de 34,8 a 50 anys (1900-1930). Davallada de la mortalitat + manteniment d'una natalitat alta = creixement de la població espanyola. 1900: 18,5 milions; 1920: 21,3 milions.

Segona dècada del segle XX: descens de la natalitat conseqüència de nivells més alts d'urbanització i de racionalitat en la planificació familiar. Natalitat 1900: 33,8‰; 1930: 30,3‰. Davallada regular. El 1930 més de la meitat de províncies espanyoles superaven la taxa del 30‰ anual. Malgrat el creixement, la demografia espanyola mostrava una moderació, amb un cert endarreriment.

Catalunya: Aprofundeix el procés de transició demogràfica. Davallada de la mortalitat: 1900=23,3‰; 1930=15,5‰. Descens lleuger de la natalitat: Inici segle XX=26,1‰; 1930=20,3‰. Esperança de vida 1910=45 anys; 1930=53,8 anys. Els habitants van passar d'1,8 a 2,8 milions. Creixement motivat per l'onada migratòria de la segona dècada del segle XX.

1.2. Els moviments migratoris

Entre 1900 i 1931: Espanya experimenta un gran creixement de les migracions interiors, amb una redistribució regional de la població. Un volum important de la població es desplaça cap als sectors econòmics en expansió. La població activa agrària disminueix de 5 a 4 milions en aquest període.

Madrid i Barcelona: principals centres industrials en expansió. Bilbao i Sevilla també es van convertir en pols d'atracció d'emigrants. Procedència: Castella, Múrcia, Aragó, províncies orientals d'Andalusia.

Catalunya: important i intensa arribada d'immigrants. Barcelona: 4,2% de tots els immigrants que van rebre les províncies espanyoles amb saldos positius. El 1930, 1/5 dels residents a Catalunya eren nascuts fora del territori.

Emigració a ultramar: Des de 1880. Assoleix un màxim sense precedents, amb una notable disminució amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Causes: una economia on l'ocupació creixia menys que la població per manca de les transformacions econòmiques necessàries durant els primers decennis del segle, i el millorament de la navegació, que va escurçar la durada de la travessia de l'Atlàntic. Majoria d'immigrants: homes joves, en edat productiva, que van salpar cap a Amèrica Llatina.

1.3. La intensificació de la urbanització

Les migracions interiors van comportar una intensificació de la urbanització. El període de creixement més gran es dona entre l'acabament de la Primera Guerra Mundial i la crisi del 1929. Una bona part de la població espanyola va tendir a concentrar-se als nuclis urbans més grans.

Procés migratori: les ciutats grans (Madrid i Barcelona) creixen notablement i superen el milió d'habitants el 1930. Les ciutats de més de 100.000 habitants augmenten un 65% respecte 1900. El 1930: 37% dels habitants de Madrid eren nascuts a Madrid, 43,6% dels de Barcelona a Barcelona, 50% dels de Sevilla a Sevilla.

Altres ciutats experimenten un augment de població espectacular arran d'haver esdevingut centres industrials o miners: Barakaldo i Sestao (País Basc), Mieres i Sama de Langreo (Astúries), Badalona, Sabadell i Terrassa (Catalunya).

Barcelona: gran transformació de la fisonomia urbana. Causes del creixement:

1. Agregació d'alguns municipis del pla de Barcelona en compliment del Decret de 1897 (Gràcia, Sants, les Corts de Sarrià...).
2. Construcció de nous habitatges per acollir els nous immigrants.

A més, reestructuració interior amb: obertura de la Via Laietana (1907), construcció de xarxes de transport urbà, ampliació de comunicacions (port i aeroport), remodelació de Montjuïc arran de l'Exposició Internacional de 1929.