Transició demogràfica a Espanya i Catalunya

Factors d'augment de la natalitat a Catalunya

Tres factors que van fer augmentar la natalitat i la fecunditat catalana a principis de s. XXI:

1. Aportació de població jove per la immigració.
2. Arribada a l’edat adulta de generacions nombroses nascudes entre 1970 i 1980.
3. Increment de la fecunditat de les dones en edat madura.

Creixement demogràfic d'Espanya

El creixement demogràfic d’Espanya: Des del segle XVIII la població espanyola ha crescut de manera continuada, sobretot als segles XIX i XX per la disminució de la mortalitat. Actualment aquest creixement es concentra principalment a les zones costaneres, mentre l’interior peninsular es despobla —excepte Madrid—, seguint un model de transició demogràfica avançada propi d’Europa.

Distribució de taxes demogràfiques a Espanya

Zones amb taxes de natalitat relativament elevades: sud‑est peninsular, Almeria i Múrcia.

Zones amb taxes de mortalitat elevades i creixement vegetatiu negatiu: amplis sectors de l’interior. Més del 90% de les províncies espanyoles tenen creixement vegetatiu negatiu, especialment el nord‑occidental, a la frontera amb Portugal.

Causes del no creixement vegetatiu

Causes principals (com en altres països desenvolupats europeus):

• Baixa fecunditat: pel retard de la maternitat (el primer fill, de mitjana, als 32,6 anys) i per un nombre de fills per parella reduït. L’indicador conjuntural de fecunditat actualment és d’1,19 fills per dona, molt lluny del necessari per mantenir la població.
• Baixa natalitat: resultat de la baixa fecunditat + envelliment de la població + elevada proporció de dones sense fills. Gairebé el 20% de les dones espanyoles de més de 45 anys no han tingut fills durant la seva vida fèrtil.

Creixement de la població al s. XXI

Distribució desigual: el creixement es concentra a la costa mediterrània i a l’àrea metropolitana de Madrid, mentre l’interior peninsular perd població, sobretot a Castella i Lleó, Castella‑la Manxa, Extremadura i Aragó.

Baby boom

Baby boom: període d’alta natalitat després de la Segona Guerra Mundial (1945–1970). A Espanya s’identifica aproximadament entre 1958 i 1977 (persones que actualment tenen entre 48 i 67 anys).

Causes demogràfiques de l'envelliment

Tres causes demogràfiques de l’envelliment d’una societat:

1. Descens de la fecunditat

   És la més important. Menys naixements → disminució de les generacions més joves → augment relatiu dels grups d’edat més avançada. Cada cop hi ha menys persones joves i una proporció més gran de persones d’edat avançada.

2. Increment de l’esperança de vida

   Les persones viuen més anys. L’augment de la supervivència en totes les franges d’edat incrementa l’edat mitjana de la societat i l’índex d’envelliment.

   L’envelliment mundial i l’IDH: L’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) mesura el desenvolupament d’un país tenint en compte l’esperança de vida, els anys d’escolaritat i el PIB per càpita; varia entre 0 i 1.

3. Les migracions

   Tenen una incidència menor en l’envelliment, però la emigració de joves per motius de feina implica pèrdua de població jove, descens dels naixements i, a la llarga, envelliment de la població.

Conseqüències de l'envelliment

Conseqüències:

• Àmbit econòmic: afecta la productivitat, el mercat de treball, les inversions, el consum, les pensions, l’estalvi i les estratègies comercials. En molts països hi ha preocupació pel sistema de pensions.
• Àmbit social: influeix en la composició familiar i en la demanda de serveis d’atenció a la gent gran (residències, gerontologia, rehabilitació). Modifica el comportament i les preferències electorals.
• Àmbit demogràfic: feminització de la població a causa de l’esperança de vida superior de les dones. A partir dels 55 anys hi ha més dones que homes; als 90 anys hi ha aproximadament el doble de dones que d’homes.

Possibles conseqüències de les migracions

Per al lloc de sortida (emigrants):

• Disminució de la pressió demogràfica.
• Recepció de transferències econòmiques (remeses).
• Fugida de cervells.
• Pèrdua de població activa.
• Separació familiar.
• Envelliment de la població restant.

Per al lloc d’arribada (immigrants):

• Rejoveniment de la població.
• Arribada de persones en edat de treballar.
• Contacte intercultural i dinamització econòmica.
• Risc de segregació i falta de recursos per garantir un acolliment adequat.

Saldo migratori

Saldo migratori: diferència entre el nombre de persones que entren i surten d’un territori en un període concret.

Emigració neta: saldo negatiu. Immigració neta: saldo positiu.

Immigració internacional

Principals països receptors: Estats Units, Alemanya, Aràbia Saudita, Rússia, Regne Unit, Emirats Àrabs Units, França i Canadà (països d’alt desenvolupament econòmic).

Principals països emissors: Índia, Mèxic, Xina, Filipines i Egipte (aquests països reben remeses).

Creixement de la població de Catalunya per la immigració

Context (últims 100 anys): Catalunya, centre econòmic important, presenta una natalitat baixa. L’arribada de població ha seguit cicles vinculats a la demanda de treball i a la conjuntura econòmica:

1. Primera onada (1916–1930): mig milió de persones procedents d’Aragó, València i Múrcia.
2. Segona onada (1950–1975): un milió i mig del sud peninsular, sobretot Andalusia → població augmenta de 3 a 6 milions.
3. Tercera onada (1998–2010): arribada de persones procedents del Marroc, Amèrica del Sud i Europa Oriental → fins a 7 milions. La crisi del 2008 va frenar la immigració; la tendència es reprèn a partir del 2016.

Distribució territorial de la població immigrada a Catalunya

Principis s. XX: concentració a Barcelona i voltants.
Des de mitjan s. XX: extensió a comarques costaneres i a la depressió prelitoral.
S. XXI: Barcelona ciutat i altres comarques; immigració vinculada als serveis, al sector primari i a la indústria agroalimentària.

Causes dels moviments migratoris cap a Espanya

Internes: creixement econòmic, demanda de mà d’obra, creixement vegetatiu baix o negatiu.

Externes: proximitat de la península Ibèrica al nord d’Àfrica (zona amb excedent de mà d’obra); crisis econòmiques a diversos països llatinoamericans; facilitat d’integració lingüística per compartir el castellà amb molts països d’Amèrica del Sud; entrada a la Unió Europea de països de l’Europa oriental amb nivells de vida més baixos.

Espanya i les migracions (finals s. XX – s. XXI)

Espanya ha passat de ser un país emigrant a ser receptor. Causes internes: creixement econòmic, demanda de mà d’obra, baix creixement vegetatiu. Causes externes: proximitat amb el nord d’Àfrica, crisis a Amèrica Llatina, facilitat lingüística, ampliació de la UE, residència d’antics turistes europeus.

Fases del creixement migratori espanyol

2001–2011: màxim creixement.
2012–2016: aturada per la crisi.
2017–2022: represa més lenta; creixement atribuïble principalment a la immigració.

Conseqüències del moviment migratori interior (1960–1975)

Despoblament rural, creixement de ciutats industrials i zones costaneres, desequilibris territorials, problemes urbans i envelliment rural.

Polítiques demogràfiques

Les polítiques demogràfiques: mesures dels governs per influir en la natalitat, la mortalitat, la salut i les migracions.

Tipus:

• Maltusianes: polítiques orientades a reduir el creixement vegetatiu.
• Populacionistes: polítiques per augmentar la població.
• Neomaltusianisme (s. XX): control estricte de la natalitat (1950–1980).

La dinàmica de població

Observant la relació entre la natalitat i la mortalitat es va crear un model de transició demogràfica (Warren Thompson, 1929) per explicar com una societat passa d’una dinàmica de molta mortalitat i natalitat a una de baixa natalitat i mortalitat. Aquest model descriu quatre fases.

Model de transició demogràfica de Warren Thompson

1. Fase estacionària alta

   Taxes de natalitat i mortalitat elevades, amb fluctuacions importants en períodes curts. La mortalitat catastròfica (per fams, malalties i guerres) i la mortalitat infantil són determinants.

2. Fase de la primera expansió

   Natalitat elevada i disminució progressiva de la mortalitat gràcies a millores en la dieta i la salut; com a conseqüència hi ha un gran augment de la població.

3. Fase de l’expansió tardana

   La natalitat disminueix i la mortalitat s’estabilitza; l’augment de la població comença a frenar.

4. Fase estacionària baixa

   Natalitat i mortalitat baixes; el creixement de la població és mínim o nul.

Aplicació a Catalunya

Model a Catalunya: Fase 1: època preindustrial. Fase 2: època industrial (finals s. XIX). Fase 3: mitjans s. XX. Fase 4: a partir de 1980–1990.

Crítiques i segona transició

Crítiques al primer model: no s’adapta a molts països des de 1960.

Segona transició demogràfica: Lesthaeghe i Dirk van de Kaa van introduir la noció de segona transició per descriure els canvis en la composició de famílies i parelles als països occidentals.

Característiques de la segona transició: disminució important de la natalitat, baix creixement vegetatiu mundial i possible augment de la mortalitat per l’envelliment de la població.

Causes del creixement vegetatiu negatiu a Catalunya

Factors específics:

• Fecunditats baixes: des de 1980, entre 1,1 i 1,5 fills per dona. Actualment —i en descens des de 2015— l’indicador conjuntural de fecunditat és d’1,2.
• Envelliment de la població.
• Augment de l’edat mitjana de la maternitat: 32,7 anys, la més tardana d’Europa.
• Manteniment d’una mortalitat elevada en relació amb la composició edat‑població.

Nota: Aquest document ha estat corregit i reordenat per millorar la llegibilitat i l’ús d’encapçalaments, llistes i ressaltats, sense eliminar ni retallar el contingut original.