Transició democràtica a Espanya
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 23,86 KB
1.- Context històric, social i cultural
El 20 de novembre de 1975 va morir el general Franco, i d'aquesta manera va acabar una dictadura
que havia durat prop de 40 anys. Abans de morir, Franco havia designat com a successor el rei Joan
Carles, de manera que en acabar la dictadura es va tornar a la monarquia. Poc temps després es va
instaurar la democràcia. Aquesta nova situació es caracteritza per:
Llibertat i pluralitat política
Es legalitza el partit comunista.
Estabilitat d'un règim democràtic
Això significa que el poble espanyol és qui escull, per
mitjà del sufragi universal, els seus governants. És l'anomenada sobirania popular.
Promulgació de la Constitució
El 1978, redactada amb el consens de totes les forces polítiques i aprovada en referèndum del poble espanyol.
Declaració dels drets i les llibertats dels ciutadans
Estableix, entre d'altres, la igualtat de tothom davant la llei, i la llibertat d'expressió i d'associació va comportar el final del
paper repressiu de l'Estat i la seva redefinició com a Estat de dret. Alhora, s'aboleix la pena de mort.
Restabliment de la divisió de poders
Entre el Govern (poder executiu), les Corts (poder legislatiu) i els jutges (poder judicial).
Organització territorial de l'Estat
Es configurarà posteriorment en l'Estat de les autonomies, en el qual les diferents comunitats autònomes assumeixen
competències en diverses matèries (ensenyament, cultura, sanitat...). Un fet molt important és el
reconeixement de la realitat plurinacional i plurilingüística de l'Estat espanyol.
En els territoris de parla catalana, el règim democràtic comporta l'establiment dels diversos governs
autònoms i l'aprovació dels respectius estatuts d'autonomia. D'aquesta manera es normalitza la vida
política i cultural d'aquests territoris i s'impulsen diverses polítiques de normalització lingüística i
de promoció de les manifestacions culturals (literatura, premsa, televisió...) en català.
2.- Situació Lingüística
Caràcter oficial
La Constitució Espanyola (1978) preveia la possibilitat que els estatuts d'autonomia de les comunitats autònomes amb llengua pròpia declarassin el caràcter oficial
d'aquestes llengües. Atenent aquesta possibilitat, els estatuts de Catalunya (1979), la Comunitat
Valenciana (1982) i les Illes Balears (1983) estableixen que el català és la llengua pròpia i oficial
en aquestes comunitats autònomes.
Planificació Lingüística
A continuació, tots aquests governs autònoms han dictat lleis de planificació lingüística que tenen l'objectiu de promoure tant el coneixement com l'ús del català en tots els àmbits de la vida social, cultural i política. Al mateix temps, s'entén i generalitza l'ensenyament de i en català, amb programes especial d'ensenyament per a adults.
Normalització cultural
Al mateix temps, el català penetra en els mitjans de comunicació de masses a través de la premsa escrita (amb diaris com l'Avui i revistes com El Temps) i de la ràdio i la televisió (TV3, Canal 9). De la mateixa manera hi ha un augment considerable de la publicació de llibres en català i una progressiva normalització de l'activitat cultural en aquesta llengua (cançó, teatre, cinema...)
3.- Situació literària
Cap als anys 60 la censura es va relaxar molt, alhora que es permetia un major nombre de publicacions en català. En conseqüència la producció literària en català va augmentar notablement.
Així, quan va acabar la dictadura franquista, molts d'escriptors nous havien començat a escriure, mentre encara continuaven en actiu escriptors que havien començat a escriure anys enrere. Aquesta convivència d'autors d'èpoques i formacions dispars, unida a la renovació dels gustos i l'estètica produïda en la dècada dels seixanta determina les principals característiques de la literatura escrita en català des de la fi de la dictadura: la varietat i la quantitat de publicacions.
Hi hagué una confluència d'autors d'edats, grups socials i provineces molt diverses:
Autors que varen tornar de l'exili
I es varen decantar per una literatura de testimoni de la Guerra Civil i de l'exili: Teresa Pàmies, Mª Aurèlia Capmany.
Autors que varen tenir un canvi de trajectòria
I varen apostar per un realisme històric: Miquel Martí i Pol, Baltasar Porcel.
Nova generació educada amb models forans
En faltar-los els referents culturals propis: Carme Riera, Terenci Moix, Quim Monzó.
La poesia contemporània
La poesia d'aquest període té una gran varietat de formes i estils.
• S'abandona la poesia d'avantguarda i de compromís polític i es conreen els temes que
abasten tots els aspectes de la realitat.
• Es combinen les formes clàssiques (sonets, alexadrins...) amb els poemes de versos lliures
o amb formes mètriques innovadores.
• Els poetes més importants són: Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés i Maria-Mercè
Marçal.
MARIA MERCÈ MARÇAL (1952-1998)
Va néixer el 1952 a Ivars d'Urgell, d'on es considerava originària. El 1971 es traslladà a Barcelona a
estudiar. Va estudiar el batxillerat a Lleida i Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona, on
aviat coneix altres joves poetes (Ramon Pinyol, Xavier Bru de Sala i, més tard, Miquel Desclot,
Jaume Medina...), amb qui el 1973 funda 'Llibres del Mall'.
Es casa amb Ramon Pinyol i hi viu quatre anys. El 1976 guanya el premi Carles Riba de poesia amb
Cau de llunes (1977) i es perfila com una de les veus més innovadores de la generació del setanta.
Al mateix temps la seva lluita política es concreta en la militància en el PSAN (Partit Socialista
d'Alliberament Nacional) i en la participació en l'Assemblea de Catalunya. Ensenya llengua i
literatura catalanes, professió que ja no abandona. Inicia també una activitat de conferenciant i
assagista sobre el feminisme i la literatura (va impulsar el Comitè de dones escriptores dins el
Centre català del PEN), que la convertiran en una de les teòriques més sòlides. El 1979 crea la
secció de feminisme de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada que coordina fins el 1985 i
col·labora en múltiples projectes, exposicions, revistes de signe independentista, feminista i lèsbic.
Alguns dels seus poemes són musicats per cantants de La Nova Cançó.
Des de 1994 consolida el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del PEN Club, organitza
trobades, homenatges, taules rodones, sobretot en els camps de la poesia i l'assaig. També col·labora
amb el grup 'Filosofia i gènere' de la Universitat de Barcelona coordinat per Fina Birulés,
companya de la poeta, i estableix relació amb la filòsofa italiana Luisa Muraro, entre d'altres.
Diagnosticada de càncer el 1996, Marçal afronta la pròpia mort amb plena consciència i serenor. En
parla en diversos poemes, amb imatges poètiques dures i crues, però amb un punt de positivitat: la
poeta identifica la mort amb el 'desnéixer', amb el retorn al ventre matern. Mor el 1998 a l'edat de
46 anys.
OBRA
S'inicia en la poesia en castellà, perquè la seva formació, a causa de la dictadura, fins aleshores
havia estat en aquesta llengua. Però, influïda pel moviment de la Nova Cançó, comença a escriure
els primers versos en català.
El 1979 publica Bruixa de dol, el segon poemari, i el seu nom es comença a fer popular, no només
per la seva obra poètica, sinó també pel seu paper com a dinamitzadora de grups feministes.
Col·labora en publicacions com Reduccions, Dones en lluita i Escrivint a les parets.
El 1980 neix la seva filla Heura, i afronta la maternitat en solitari. Esdevé una experiència crucial
que elabora poèticament a Sal oberta (1982) -un llibre dominat pel sonet i impregnat per la tradició
popular en què l'espectre imagístic s'estén a la sal, el mar i l'heura- i a la segona part de La
germana, l'estrangera (1985) s'inicia una introspecció que rebutja o qüestiona les imatges
tradicionals del jo: la infanticida, la impostora, la culpable, la mare, la filla, l'amant, la germana,
l'estrangera... Ombres reflectides en un mirall sense fons. Aquest segon treball li val el premi
López-Picó. D'aquest període també és Terra de mai (1982) on parla de l'homosexualitat femenina i
tracta obertament l'amor entre dones, tema inèdit fins llavors en la poesia catalana.
El 1989 recull tota la seva obra poètica a Llengua abolida (1973-1988), que inclou Desglaç, on
intenta traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare.
També és important el seu vessant com a traductora. Ha traduït obres de Colette, Yourcenar,
Leonor Fini i, en col·laboració amb Mònika Zgustová, les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina
Tsvetàieva.
En l'assaig destaca l'estudi i antologia Contraclaror (1985) sobre Clementina Arderiu, l'antologia
Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (1998), amb d'altres escriptores, i els
articles 'Rosa Leveroni, en el llindar' (1986) i 'Com en la nit, les flames' (1998), sobre Akhmàtova
i Tsvetàieva.
Fa una incursió en el camp de la narrativa infantil, conjuntament amb Glòria Puig, amb el conte
“La disputa de Fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada”. La narració “Viratges,
reminiscències”, inclosa en el llibre Barceldones, suposa una de les seves primeres incursions en el
món de la narrativa. Aquest fet l'anima a escriure el 1994 la seva única novel·la La passió segons
Reneé Vivien (escriptora anglesa d'expressió francesa que va viure a París a principis del segle XX)
novel·la entorn de la poeta lèsbica Pauline M. Tarn. Marçal es revela com una gran novel·lista, tant
per la creació de la prosa, l'estructura audaç, com per la formulació d'un univers que cal situar en la
línia de Virginia Woolf i Djuna Barnes.
LA TEMÀTICA i LA SIMBOLOGIA DE L'OBRA
És de les primeres a tractar en la literatura temes com l'amor lèsbic, l'embaràs o la maternitat. En
aquest sentit trenca tabús sobre maternitat i sexualitat. Reivindica una maternitat plena, que no
necessita la presència del mascle i que estableix un vincle íntim i fort amb la filla.
També tracta temes com la relació de parella, la identitat femenina, la soledat, el dol o la passió
amorosa.
Pel que fa a la simbologia, la poesia de Marçal pren elements tradicionalment associats a la dona, i
sovint conceptualitzats de manera negativa, i els dóna un nou significat. És el cas de la lluna (la
lluna esdevé imatge privilegiada d'una certa identitat femenina ideal, hi subverteix la subordinació
tradicional a la llum solar) i de la bruixa, figures freqüents en les seves primeres composicions
poètiques. Altres símbols i imatges recurrents són el mar, la sal o el mirall.
CARACTERÍSTIQUES DE L'OBRA
• Preocupació per integrar la veu femenina al món de la cultura.
• Actitud vital i sinceritat
• Combinació de la tradició, la innovació i la investigació sobre les formes poètiques.
• Gran rigor i cura lingüístics. Recerca constant d'una exigència expressiva plena de rigor i de
voluntat de comunicació.
• Temàticament, explora mitjançant la poesia un espais que, o bé, són exclusivament femenins
(com la maternitat) o bé, universals (com l'amor, la solitud, el dolor).
• Usa imatges dels mites de la literatura grega que li serveixen per indagar en diferents escriptores
femenines que desperten el seu interès. A la novel·la La passió de Reneé Vivien, usa tres motius
recurrents clàssics: Safo de Lesbos, el motiu clàssic del mirall com a camí del coneixement i el mite
de les Erínies com a veu poètica femenina. Ella afirma la seva veu femenina erínia.
• Usa diverses figures mitològiques (Atena, Medusa). Usa el naixement d'Atena per analitzar la
relació que les dones han mantingut amb la literatura. D'altra banda, el seu escut porta incrustada la
figura de la Medusa (la dona salvatge i perillosa, el femení més desfermat i indomable). Per tant, la
dona poeta és un híbrid entre Atena i Medusa.
La narrativa contemporània
Els trets generals que caracteritzen aquest gènere són:
• Reivindicació de gèneres com el conte i la novel·la policíaca.
• Incorporació, al món de la ficció, de la irrealitat, el sorprenent, el fantàstic com a fugida
i crítica d'na situació real de crisi, de desengany.
• Gran llibertat de formes narratives que recorren a models diversos amb referents forans
(novel·la negra americana, manifestacions pop, cinema...) o bé segueixen el model dels autors
catalans d'èpoques anteriors.
• Utilització d'un tipus de llengua que admet tot els nivells del llenguatge i variants
dialectals per plasmar la pròpia realitat quotidiana.
• Els autors més importants són: Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Baltasar Porcel,
Carme Riera, Terenci Moix, Montserrat Roig, etc.
BALTASAR PORCEL (1937-2009)
Va néixer a Andratx el 14 de març de 1937 i va morir a Barcelona el 2 de juliol del 2009. va viure al
seu poble nadiu en un ambient mariner i pagès, fins que es traslladà a Palma a estudiar comerç. Als
17 anys començà a treballar en una impremta i aviat col·laborà al Diario de Mallorca. També
col·laborà amb Camilo José Cela a Papeles de son Armadans.
El 1960 s'instal·là a Barcelona, on treballà en una empresa de mobles i es va anar vinculant als
ambients culturals. Durant els anys 60 estigué lligat al món del teatre. Va escriure articles setmanals
al Diario de Barcelona i dirigí, entre altres ocupacions, una col·lecció de guies turístiques.
Fou director de l'empresa editora Destino i va fer estades per tot Europa, Amèrica, Àfrica, l'Extrem
Orient, etc.
OBRA
Ha conreat tant obra de ficció com de no ficció: és autor de novel·les i contes, de llibres de viatges,
proses narratives, articles d'opinió, entrevistes i teatre.
Escriu el que ha estat el seu món. Periodisme i novel·la són dos mitjans diferents en els quals sovint
s'ha emmirallat l'autor i el seu univers mític. El seu periodisme recull el que més endavant tindrà
dimensió literària en les novel·les o contes. Per tant, periodisme i novel·la formen un tàndem.
Obra de no ficció
L'obra de no ficció de Baltasar Porcel abasta camps diversos: assajos, llibres de viatges, biografies...
En premsa escrita, crea un estil periodístic propi tant en l'article d'opinió com en l'entrevista en
profunditat. Compila a Grans catalans d'ara (1972) diverses entrevistes amb personalitats
catalanes que ja havien estat publicades a la revista Serra d'Or. És també autor de les biografies dels
polítics Josep Pallach, Jordi Pujol i Josep Tarradellas. L'any 2003 publica L'Àguila daurada, un
recull de les entrevistes més representatives de l'autor a personalitats rellevants de la cultura
catalana.
Obres de ficció
Amb la seva obra narrativa ha bastit un món mediterrani i aventurer, del qual sobresurten les
narracions del cicle d'Andratx, d'un marcat to elegíac. A partir de la mitificació tràgica i poètica
del seu poble nadiu, articula una metàfora de l'ésser humà, de les passions, de la lluita per forjarse
un destí.
El gruix de l'obra narrativa és format per Solnegre (1961), La lluna i el “Cala Llamp” (1963),
novel·les que reflecteixen el món balear, rural i mariner. Més endavant, amb la publicació d'Els
argonautes (1968), obra de maduresa creativa, presenta el microcosmos mític sobre el qual basteix
bona part de la narrativa posterior, com Difunts sota els ametllers en flors (1970), Cavalls cap a la
fosca (1975) i Les primaveres i les tardors (1986).
Amb el recull de contes Reivindicació de la vídua Txing (1977) la seva obra, sense abandonar el
mite d'Andratx, es fa més cosmopolita, evolució que es confirma en les novel·les Les pomes d'or
(1980) i Els dies immortals (1984) i en els relats El misteri de l'alzinar (1982).
D'altra banda, en les novel·les El divorci de Berta Barca (1989), Lola i els peixos morts (1993) i
Ulisses a alta mar (1997) es decanta per la sàtira d'una certa societat.
Amb la novel·la El cor del senglar (2000) desplega un món aventurer, visceral, brillant i
misteriós. Després escriu L'Emperador o l'ull del vent (2001) que es basa en la història dels presos
napoleònics tancats a l'illa de Cabrera durant anys; Olympia a mitjanit (2004) i Cada castell i totes
les ombres (2008).
Els relats d'aventures de Porcel tenen una referència comuna en l'Odissea, un dels llibres preferits
per l'escriptor.
Obra dramàtica
La seva obra dramàtica està aplegada al volum 7 de l'Obra Completa, amb el títol de Les màscares
(1977), conté entre d'altres, Els condemnats (premi Ciutat de Palma 1959), La simbomba fosca,
Romanç de cec, El general, L'inspector, Èxode i Els dolços murmuris de la mar. L'autor explora
tant les experiències del teatre de l'absurd com les possibilitats d'un nou teatre de contingut
satíric.
CARACTERÍSTIQUES DE L'OBRA
• A l'hora de contar històries té sempre la mateixa actitud de cronista (cronista de ficció,
imaginatiu) amb una òptica bàsicament humana.
• Desenllaç atractiu de les obres, tant quan és intuït pel lector com quan sobta per la seva
contundència i el seu exotisme.
• Descripcions mesurades. L'adjectivació té una funció destacada fins a crear una especial
atracció o repulsió per allò que està tractant.
• Andratx no només constitueix un paradís perdut, el de la infantesa i l'adolescència, sinó
que a més és la síntesi d'unes determinades formes de vida. És un refugi moral.
• És un narrador d'una gran sensualitat per reflectir les passions humanes.
El teatre contemporani
A partir dels anys 70 varen aparèixer una colla d'autors joves (Josep M. Benet i Jornet, Jordi
Teixidor, Alexandre Ballester, Xavier Romeu...) que varen começar a fer un teatre diferent. S'havien
constatat una sèrie de canvis que portaren a una renovació del teatre en general:
• Es va abandonar el teatre d'autor i es va donar més importància a l'espectacle (època de
muntatges).
• S'obriren fronteres al teatre europeu i es van conèixer noves tècniques.
• Es substitueixen els decorats pels espais adaptats a les necessitats de cada espectacle.
• Apareixen nous crítics amb una nova visió de teatre.
• Els grups de teatre més importants són: Grup del Teatre Independent Dagoll-Dagom,
Els Joglars i Els comediants.
ALEXANDRE BALLESTER (1933-2011)
Va néixer a Gavà el 1933 i morí a Sa Pobla (Mallorca) el 2011. Va dur a terme una important tasca
com a activista sociocultural i com a cronista oficial de l'Ajuntament de sa Pobla. També col·laborà
amb freqüència a la premsa com a cronista esportiu o articulista.
OBRA
Va escriure prosa, poesia i teatre. Aquest darrer gènere és el que més fama li va donar.
Obra en prosa
Es va donar a conèixer el 1965 amb la novel·la Les nostres amagades servituds, guanyadora del
premi Ciutat de Palma. També és autor de l'obra A l'ombra del fil, que encara no s'ha publicat.
Pel que fa a la faceta d'articulista, destaquen les seves col·laboracions en diferents mitjans de
comunicació locals amb escrits especialitzats en història, etnografia, hagiografia, festes populars i
tradicions de les Illes Balears.
Obra poètica
Com a poeta, és autor de tres llibres de poemes: Brot de murta, Rèquiem per a nou pams de terra i
Taula per a tots.
Obra teatral
Alexandre Ballester sempre ha estat especialment lligat al teatre. És autor d'una vintena de peces
teatrals escrites, amb moltes de les quals ha guanyat els premis de teatre en llengua catalana més
importants, publicades i estrenades, sobretot per grups de teatre universitari, al llarg de les quatre
darreres dècades del segle passat.
Influït per Samuel Beckett, Eugène Ionesco o Antonin Artaud, és una de les veus més
representatives del teatre mallorquí de l'època, sempre amb un rerefons de crítica a l'opressió del
poder i amb una clara vocació popular. Incorpora a les seves obres la ironia subtil, la mordacitat
intel·ligent i, fins i tot, el sarcasme com a armes teatrals legítimes per fonamentar la seva visió i
crítica del món que l'envolta.
Podem dividir tota la seva producció teatral en dues etapes.
• Primera etapa
Són obres d'aquesta etapa El tramvia del pobre Joan (1963) – retitulada Foc colgat (1963)- Jo i
l'absent (1964), Siau benvingut (1966), Un baül groc per a Nofre Taylor (1966), Massa temps
sense piano (1967), Fins al darrer mot (1968). Aquests darrers quatre títols formen el que
s'anomena, sota la influència de Bertolt Brecht, teatre èpic. És un tipus de teatre que adopta una
forma narrativa. Brecht proposa un teatre que sense deixar de divertir sigui apte per a transformar el
món, desvetllant en l'espectador la capacitat d'observació i crítica.
Altres obres d'aquesta etapa són La tragèdia del tres i no res (1967), Assaig d'espectacle per a una
nit d'estiu (1968)- aquesta obra també es coneix amb el nom de Show pobler; esdevé un manifest
de teatre en viu o teatre d'immersió en què participen una seixantena d'actors i actrius del poble
de totes les edats. Es tracta d'un espectacle que barreja anècdotes i fets històrics relacionats amb sa
Pobla amb projeccions de diapositives i números musicals. Reis, i no reis (1969) repetició de
l'experiència anterior; una versió crítica de l'Adoració dels Reis Mags, Començament a punt de
pesta (1970), Maria Magdalena o La penedida gramatical (1971), Cap cap pla cap al cap del
replà (1972), Dins un gruix de vellut (1973).
En aquesta etapa, Alexandre Ballester escriu 13 obres de teatre, n'estrena una desena i guanya set
dels premis de teatre més importants.
• Segona etapa
Després d'una dècada de silenci, l'any 1993 guanya el premi Born amb L'única mort de Marta
Cincinnati, obra que no s'arriba a estrenar. El 1985 escriu Al caire de les campanes que no serà
publicada fins el 2000. L'any 1995 apareix Les llàgrimes del vienès