La transició a la democràcia a Espanya

A partir de 1969 s'inicia el període de descomposició, que durarà fins al final de la dictadura 1975. Durant aquest període es comença a produir un deteriorament físic de la figura de Franco, qui cada cop cedirà més poder de decisió a Carrero Blanco. Per altra banda es produeix un distanciament progressiu de l'Església, a més, l'oposició cada cop tenia més capacitat de mobilització (fet que es veurà reflectit amb el procés de Burgos, 1970).

Es produeixen també actes terroristes causats per ETA i la FRAP. A més, apareixen dues tendències: els inmovilistes i els aperturistes. Els inmovilistes defensaven que s'havien de mantenir els signes d'identitat propis des de la victòria de 1936, per altra banda, els aperturistes defensaven una democràcia limitada.

Així doncs, tots aquests factors van donar lloc a una paràlisi política des de 1969 fins a 1973, i durant aquest període s'aprovarà una sola llei: la Ley General de Educación (1970).

El 20 de desembre de 1973, ETA assassina a Madrid a Carrero Blanco i entre 1974 i 1975 el cap de govern serà Arias Navarro, l'acció de govern del qual vindrà marcada per la duresa de la repressió. Amb Arias Navarro al govern es produeix la execució de Puig Antich, l'execució de 5 militants d'ETA i de les FRAP (que provocarà protestes arreu d'Europa) i s'aconseguirà l'oposició d'un sector militar (UMD).

El primer dels fets destacats de l'oposició franquista a Catalunya són els fets de Palau. El 19 de maig de 1960 l'Orfeó Català va programar un concert al Palau de la Música com a commemoració del centenari del naixement de Joan Maragall. En aquest, es va prohibir el 'Cant de la Senyera', i quan tocava representar-la el públic la va reclamar i va començar a cantar-la. Es va detenir a Jordi Pujol per promoure els fets.

El segon fet correspon a l'oposició política i obrera. El PSUC promou una aliança entre la burgesia i la classe obrera, una mena de reconciliació nacional per enderrocar el dictador. Així doncs, el 1962 es funda a Astúries un nou sindicat, Comissions Obreres (CC.OO), el líder del qual serà Marcelino Camacho. Dos anys més tard, el 1964, es constitueix a Catalunya, a la Parròquia de Sant Medir (Barcelona). Es va estendre molt ràpidament mitjançant la celebració d'assemblees espontànies a les empreses.

El tercer fet correspon a l'oposició popular; es duen a terme una sèrie d'iniciatives culturals per recuperar el sentiment nacional. En l'àmbit editorial, es funda Edicions 62, que publicava únicament obres en català. Es duen a terme també iniciatives pedagògiques, com la Associació de Mestres Rosa Sensat. En el terreny cultural, apareix la revista infantil 'Cavall Fort' i la discogràfica EDIGSA, que promovia la música i els autors catalans. Inicia també la seva activitat Òmnium Cultural, que proposa activitats culturals en català i apareix la 'Nova Cançó', constituïda per autors com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon o Joan Manuel Serrat. La 'Nova Cançó' era una cançó en català d'oposició al règim franquista.

L'últim fet és el de la creació de l'Assemblea de Catalunya. A partir de 1971 l'oposició intenta la unificació i la integració; l'antecedent d'aquest moviment més important fou l'Assemblea de Catalunya, constituïda a la Parròquia de Sant Agustí, que es basava en 4 punts programàtics: la llibertat, l'Amnistia, l'Estatut d'Autonomia i la solidaritat amb la resta de pobles de l'Estat.

El 1973 van ser detinguts 113 delegats de l'Assemblea de Catalunya.

El procés d'expansió econòmica es produeix arran de l'inclusió al govern, el 1957, dels tecnòcrates. Aquests tecnòcrates amb una formació econòmica rigorosa i, molts d'ells, membres de l'Opus Dei, el 1959 plantejen el Pla d'Estabilització i Liberalització Econòmica que tenia dos objectius: aturar l'inflació i liberalitzar el comerç exterior. Es buscava així deixar totalment de banda l'autarquia i encaminar-se cap a una societat capitalista. Els efectes positius d'aquest pla es van començar a veure el 1961 i s'inicia una expansió econòmica força sorprenent sobretot a partir de 1963. A Catalunya, els beneficis van començar a fer-se visibles cap al 1965, quan es produeix una concentració de fàbriques a Barcelona (Vallès Oriental, Vallès Occidental, Baix Llobregat i Barcelonès), Tarragona i Girona. Es produeix, a més, una diversificació industrial: els àmbits més destacats seran la indústria tèxtil, la química, la metal·lúrgica i la de la construcció.

Aquesta expansió econòmica es veu reflectida en una sèrie de fets entre 1960 i 1970. Per una banda, el producte industrial augmenta fins a 160%, la renda per càpita és vuit vegades més elevada i Espanya es converteix en un país industrialitzat. Les causes d'aquesta expansió són, per una banda, el turisme, afavorit per l'augment del nivell econòmic a Europa i la devaluació de la pesseta. Per altra banda arriba capital d'empreses estrangeres, ja que la repressió espanyola contra el moviment obrer impedia el dret a vaga, la mà d'obra era més barata i hi havia menys impostos. A més s'exporta mà d'obra, disminuint així l'atur a Espanya i atraient capital estranger. Per últim, es promulguen plans de desenvolupament, és a dir, inversions de l'Estat en matèria d'infraestructures (carreteres, xarxa d'aigües, enllumenat,...) per a la instal·lació d'indústries; es formen així polígons industrials i els més importants seran la petroquímica a Tarragona i la Zona Franca a Barcelona.

Era de nou l'encarregada de la maternitat, la cura dels fills i de la llar. Així, els enunciats ideològics del franquisme afirmaven la submissió de la dona a l'home, de qui en quedava submissa, i aquesta va perdre totes les millores aconseguides durant la República. Així, el franquisme es relacionava amb el tradicionalisme i el feixisme en quant a reprimir la dona en l'àmbit més domèstic i durant tot el règim es van prendre mesures legals, laborals i educatives que afirmaven aquest caràcter tradicionalista. En l'àmbit legal, es deroga el divorci, es prohibeix l'ús d'anticonceptius, s'elimina tota la legislació del Parlament de Catalunya referent al matrimoni, així la dona casada era representada pel marit (a qui havia d'obeir), la dona necessitava un permís escrit pel marit per treballar fora de casa i es reconsidera l'adulteri (que només serà castigat si és la dona qui el cometeix), exponent màxim del masclisme. Pel que fa a l'educació es prohibeix la coeducació i s'imposa una educació de les tasques de la llar perquè la dona s'acostumi a les tasques domèstiques. Pel que fa a l'àmbit laboral se li dificulta a la dona l'entrada al món del treball: cobrarà un salari més baix que l'home, la podien despedir si es casava, no se li permetia treballar en l'administració pública, l'home perdia el plus per càrrega familiar si la dona cobrava un salari i a més patia l'explotació de la doble jornada.

A partir de 1960 es modifica alguna llei pel que fa a la dona sotmesa i es permet la coeducació en les escoles públiques gràcies a la Ley General de Educación. A més, s'inicien moltes manifestacions feministes arreu d'Europa i a Catalunya apareixeran les primeres assemblees de dones, impulsades per militants de partits d'esquerres oposats al franquisme. El 1965 es construirà el Movimiento Democrático de Mujeres que acollirà dones d'arreu de l'Estat.

FONTS

En aquesta font observem l'increment de població que es produeix a diferents punts de Barcelona entre 1965 i 1968. Observem que en tots els casos es produeix un increment superior al 20%, i que aquest increment poblacional s'aguditza més al Prat de Llobregat (37,18%) i sobretot a Santa Coloma de Gramenet (56,73%). A Catalunya, fins a la dècada dels 70 es va produir un augment de la població a conseqüència del moviment migratori, ja que la Indústria Catalana va començar a reclamar mà d'obra a partir de la dècada dels 60. Aquests migrants que arribaven a Catalunya (sobretot d'Andalusia, Extremadura, Castella la Manxa i Galícia), es van concentrar en municipis suburbials, quedant així constituits com a illes independents allunyades de la identitat catalana i on era freqüent que es convertissin en ciutats dormitori i el barraquisme.

En aquesta font podem observar que sobretot entre la dècada dels 60 i els 70 el turisme va augmentar molt i, amb ells, augmenten els ingressos; convertint-se així en una de les causes de l'expansió econòmica. L'arribada del turisme va ser possible gràcies a l'eliminació de l'autarquia i la fi de l'aïllament. Cal destacar la caiguda del turisme l'any 1973, any en que s'acaba el període d'expansió econòmica i s'inicia la crisi. La taula ens mostra les dades del turisme i dels ingressos a Espanya entre 1951 i 1975.