La Transició del Segle XVII: Absolutisme, Parlamentarisme i Revolució Científica
Enviado por Chuletator online y clasificado en Ciencias sociales
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,59 KB
Canvi Polític i Religiós al Segle XVII
La Guerra dels Trenta Anys, on es van enfrontar els catòlics i protestants, va acabar amb la Pau de Westfàlia i va significar la recomposició del mapa polític europeu. Es va produir l'ascens d'una nova potència, França, i l'enfonsament del vell Imperi dels Habsburg. Al segle XVII es va donar pas a:
- El predomini dels Estats nació.
- L'afirmació de les monarquies absolutes.
- L'enfonsament de les formes de poder supranacionals, com l'Imperi Hispànic.
La Monarquia Absoluta
Països com França van evolucionar cap a la monarquia absoluta, en la qual el rei concentrava tots els poders i constituïa l'encarnació mateixa de l'Estat. La monarquia absoluta, igual que a l'Edat Mitjana, es considerava d'origen diví, perquè es creia que l'autoritat del monarca provenia directament de Déu.
El rei era la llei, l'autoritat màxima de govern, el cap de justícia i dirigia la política interior i l'exterior. Per aplicar les seves decisions, el monarca estava auxiliat per ministres, consellers i secretaris, i també per funcionaris.
L'Hegemonia Francesa: Lluís XIV, el Rei Sol
La segona meitat del segle XVII va estar marcada per l'hegemonia francesa a Europa, on va triomfar l'absolutisme monàrquic de Lluís XIV.
Lluís XIV, conegut com el Rei Sol perquè el seu poder era absolut, va imposar el seu domini sobre la noblesa i els parlaments i va traslladar la seva cort al Palau de Versalles.
Els Inicis del Parlamentarisme
El parlamentarisme s'iniciava a Anglaterra i als Països Baixos, on es va desenvolupar un sistema polític en què la monarquia cedia part del seu poder al Parlament.
A Anglaterra, després de l'intent fracassat dels reis de la dinastia Stuart d'implantar l'absolutisme i eliminar el control, es va nomenar rei l'holandès Guillem d'Orange.
Les Bases de la Ciència Moderna
A l'Edat Mitjana es donava més crèdit al saber revelat a les sagrades escriptures i recolzat en la fe que a l'experimentació. Durant el Renaixement, alguns científics van començar a qüestionar-se les creences de la seva època.
Al segle XVI, Nicolau Copèrnic, el gran precursor de la ciència moderna, va transformar el concepte que fins aquell moment es tenia de l'Univers.
Copèrnic va formular la teoria de l'heliocentrisme, que situa el Sol al centre de l'Univers amb els planetes girant al seu voltant, i s'oposà al geocentrisme, acceptat universalment en l'època i defensat per l'Església.
La Consolidació del Mètode Científic al Segle XVII
Al segle XVII es van consolidar els principis generals de les noves ciències. Els estudiosos es preguntaven com passaven les coses i van adoptar una actitud nova davant la ciència.
D'aquesta manera, el raonament especulatiu va ser substituït per:
- L'empirisme, que defensava l'experimentació.
- El raonament hipoteticodeductiu, que esdevingué el mètode científic per excel·lència.
Galileu Galilei i la Confirmació de l'Heliocentrisme
L'astrònom italià Galileu Galilei va combinar la creació de nous instruments per a l'observació. Va ser capaç de reduir els fenòmens a lleis. Ell mateix va perfeccionar el telescopi i els seus estudis van confirmar de manera definitiva la teoria heliocèntrica.