La transició del franquisme a l'oberturisme

Continuïtat del règim

A partir dels anys 60 el franquisme intenta modernitzar-se amb l'oberturisme però aquest serà molt limitat. També durant aquests anys creixen les disputes entre els fidels de Franco, entre els tecnòcrates i els falangistes (famílies franquistes) ja que volen estar ben situats quan Franco mori.

Amb el pas dels anys el règim continua però, al mateix temps, es van duent a terme certs fets i lleis que condueixen cap a l'oberturisme. Entre aquestes lleis trobem la Llei de Premsa. Aquesta va ser considerada un gran avanç ja que permetia la llibertat d'expressió i així, s'acabava la censura prèvia. Tot i que hi havia controls i existia la possibilitat de multar aquelles publicacions no pertinents.

A l'any 67 també es va publicar la Llei de l'obertura Religiosa, la qual introdueix un marc de tolerància i culte privat i públic d'altres religions. Tot i que l'Estat seguia sent catòlic i donava suport a l'Església.

Tot i així, la llei més important que es va redactar fou la Llei orgànica del Estado aprovada per referèndum (1967). Aquesta era una mena de Constitució franquista que dictava la continuïtat del règim franquista després de la mort del dictador la qual es basava en lleis anteriors, per tant, realment no havien grans novetats. Característiques:

• Estat espanyol com a regne
• Fidelitat amb els principis del moviment
• Separació entre el cap d'Estat (Franco) que era la màxima autoritat i el cap de Govern que s'encarregava dels assumptes del dia a dia. Aquest suposadament havia de ser Carrero Blanco però fou assassinat l'any 1973. Aquest punt sí que fou tota una novetat.
• Nou sistema per a l'elecció de procuradors a Corts. Des de el 1942 les Cort estaven formades per procuradors que eren persones afins al règim. Ara amb la nova llei s'establia la possibilitat de que 1/3 dels procuradors foren elegits pels caps de família i les dones casades.
• Limitació en les eleccions, no es podien presentar membres d'associacions polítiques.
• Tan sols qui podien haver dos procuradors familiars per província.

Per un altre costat, durant molts anys Franco s'havia bastat amb el triomf de la guerra civil per a declarar la seva legitimitat però ara, aquest triomf quedava molt lluny i Franco necessitava alguna cosa més per a sustentar la seva legitimitat. Per tant, calia un nou impuls legislatiu, un canvi que legitimés el govern de Franco.

En un principi eren els tecnòcrates (Luís Carrero Blanco o Lòpez Rodó) els que tenien una millor posició ja que estaven vinculats a l'Opus Dei. Aquest gran pes dintre del govern de Franco culmina l'any 1969.

El tecnòcrates volien assegurar el creixement econòmic ja que consideraven que si hi havia un èxit econòmic la gent estaria contenta i hi hauria estabilitat social; i per tant, ningú criticaria el govern de Franco.

A més, els tecnòcrates aposten per la continuïtat del franquisme i per la monarquia baix l'autoritat de Joan Carles I de Borbó. Per això pressionen a Franco per a que escollís com a successor a Joan Carles. Fins que al 1969 Franco compleix les seves peticions. També, des de aquest any, s'implanta el desarollisme com a base del creixement econòmic.

Per la seva banda, els falangistes intentaran pressionar a Franco per a que incrementi la seva presència en el govern, a través del Control del Movimiento.

Finalment aquests enfrontaments entre els tecnòcrates i els falangistes acabaren esclatant.

A l'any 1969 va tenir lloc un fet molt important, el conegut cas Matesa. Es va filtrar la informació de casos de corrupció que s'aplicaven i deixaven en evidència a diversos membres del ministeri d'economia del govern de Franco, en resum, als tecnòcrates.

Aquest esclat farà que els enfrontaments entre els immobilistes (falangistes) i els oberturistes (tecnòcrates) augmentin. La qual cosa suposarà una paràlisi política que durarà des de l'any 1969 fins l'any 1973.

De fet, entre aquests quatre anys tan sols es va redactar una llei: la Llei general de Educación (70) amb la qual es va reformar de manera absoluta el sistema educatiu a Espanya, i s'impulsa l'escolarització obligatòria de tots els nens fins als 14 anys.

[Primer es feia EGB, després BUP, a continuació COU i finalment la Universitat. També tenien la possibilitat de als 14 anys fer una grau de formació professional].

A mesura que es van desenvolupant els anys 60, el fracàs de les idees tecnòcrates va a més, i als anys 70 malgrat el desenvolupament econòmic la oposició creix i el desarollisme fracassa.