Transformacions socials i polítiques a Catalunya i Espanya

Els moviments migratoris

• A Catalunya hi hagué una allau immigratòria sense precedents (1’8 milions entre el 1940 i el 1975). Hi participaren també catalans de l’interior. La destinació era el cinturó industrial de Barcelona fonamentalment.

• Aquests moviments es van fer sense cap mena de planificació, donant lloc a fortes conseqüències com el barraquisme o la proliferació de barris sense serveis.

Els canvis en l’estructura social

• Distribució sectorial de la població activa:

• 1950: 50% primari, 24% secundari, 25% terciari.
• 1975: 21%, 38%, 41%.

• Desruralització = creixement del nombre d’obrers (poc qualificats)

• Rejoveniment de la classe obrera = 1/3 de la població activa.

• Augment d’una nova classe mitjana vinculada a activitats terciàries.

• Desplaçament de les classes burgeses tradicionals cap a sectors econòmics en expansió.

Les noves pautes socials i culturals

• El “desarrollismo” econòmic va portar al consumisme (televisió, “600”, etc.) i a una “culturització” (música moderna, formació, turisme, etc.).

• La societat es secularitzà (família nuclear, moviment feminista, educació) en detriment dels codis morals i ideològics del nacionalcatolicisme (Concili Vaticà II).

• Els canvis foren més notables a àrees industrialitzades com Catalunya. També afavoriren un nou tipus d’oposició.

Reformisme franquista i immobilisme

El govern dels tecnòcrates

• Les reformes polítiques del moment pretenien legitimar la dictadura en un context de canvi social. El “desarrollismo” implicava una renovació política reforçant l’ascens de tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei.

Les reformes legislatives

• Els falangistes van voler impulsar les institucions del règim sense introduir canvis de fons:

• Revitalització del sindicat vertical amb la Llei de convenis col·lectius del 1958.
• Tribunal d’Ordre Públic (TOP) creat el 1963 per jutjar els delictes polítics.
• Llei de Premsa de 1966, de Manuel Fraga, que abolia la censura prèvia però no el control d’allò publicat.
• Lleis de Llibertat religiosa i de Representació Familiar (elecció de procuradors pels caps de família) el 1967.

• El 1967 també es van aprovar la Llei de la Seguretat Social i la Llei Orgànica de l’Estat, la qual, aprovada en referèndum, va precisar les funcions dels òrgans de l’Estat.

• El 1969, Franco va designar Joan Carles de Borbó com a successor, amb el títol de Príncep d’Espanya.

Les relacions internacionals

• L’any 1970 Espanya va signar un acord comercial “preferencial” amb la Comunitat Econòmica Europea. No podia ser-hi admesa perquè era un règim dictatorial.

• El procés de descolonització africà va afectar la presència espanyola al protectorat del Marroc (1956), Guinea Equatorial (1968), Ifni (1969), i Sàhara Occidental (1975).

El triomf de l’immobilisme

• Els tecnòcrates havien anat desplaçant els falangistes del govern, però no sense grans dissensions internes.

• El cas Matesa, un escàndol financer del 1969 que afectava l’Opus Dei, va repercutir en un enduriment polític del règim.

• S’endurí la repressió: estat d’excepció el 1969, nous consells de guerra (Procés de Burgos del 1970), etc.

• El 1973, Carrero Blanco, president del govern, semblava decidit a mantenir l'immobilisme.

Conflictivitat social i oposició política

Els moviments socials d’oposició

• Els conflictes laborals dels seixanta van ser més generalitzats i organitzats. Al darrera hi hagué CCOO, protagonista d’accions il·legals (vagues i lluita política) mentre aprofitava les eleccions sindicals per impulsar els seus postulats des de l’estructura del sindicat vertical.

• CCOO va néixer el 1964 amb l’impuls del PCE, tot i definir-se com a sindicat independent, democràtic i unitari. El 1967 nasqué Unió Sindical Obrera (USO).

• La progressiva massificació universitària va esperonar un moviment estudiantil cada cop més radicalitzat (Sindicat Democràtic d’Estudiants del 1966).

• Els nous barris, mancats de serveis, van ser un viver de moviments associatius veïnals.

• Una part de l’Església va desertar del règim, influenciada pel Concili Vaticà II i una creixent preocupació contra la injustícia entre els capellans joves, les comunitats cristianes de base, i les organitzacions catòliques obreristes com la JOC.

• Aquests processos afavoriren la reivindicació política (reivindicacions democràtiques).

Els grups polítics antifranquistes

• Al País Basc va néixer ETA el 1959, escissió radical de les joventuts del PNB, independentista i socialitzant. Des del 1968 es va orientar a la lluita armada.

• L’oposició política connectada amb els moviments populars s’organitzà a l’entorn del PSUC i del PCE, postulants de la reivindicació democràtica al costat de la lluita de classes i del reconeixement dels drets nacionals de Catalunya. Ambdós partits foren els motors de la creació de plataformes unitàries antifranquistes.

• L’espai socialista estava dividit (PSOE, FOC, MSC, PSAN). Es mantenien testimonialment altres formacions històriques. El catalanisme de centre va crear CDC el 1974.

La represa cultural de Catalunya

• A Catalunya es visqué una represa de la producció cultural, i de les seves formes i continguts, a partir de moviments cívics catalanistes: revistes, entitats, editorials, Nova Cançó (enorme projecció pública i mediàtica), premsa independent, excursionisme, sardanisme, pedagogia, barcelonisme, etc.

La crisi de la Dictadura

La crisi política del règim

• Començada la dècada dels setanta, el règim estava condemnat a una crisi irreversible per no adaptar-se a les noves demandes socials ni al context internacional. Però no acabarà fins la mort de Franco, tot i coincidir amb un avançat deteriorament de la seva salut.

• Carlos Arias Navarro, substitut de l’únic personatge capaç de mantenir unides les diferents famílies franquistes, Carrero Blanco, assassinat per ETA el 1973, anuncià una línia oberturista que va ser impossibilitada pels immobilistes (el “búnker”).

L’auge de l’antifranquisme

• La conflictivitat social va persistir, intensificada per l’aparició de nous sectors reivindicatius com la Unió de Pagesos, grups d’extrema esquerra (OCE-Bandera Roja, MCE, LCR, etc.), i organitzacions terroristes com el FRAP i el GRAPO.

• Paral·lelament, els processos unitaris de l’oposició política van convergir en la creació de l’Assemblea de Catalunya el 1971, que incorporà també entitats legals i personalitats. El seu programa bàsic es definia en l’eslògan “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. A la resta de l’Estat, el PCE impulsà la Junta Democràtica (1974), i el PSOE la Plataforma de Convergència Democràtica, fusionades el 1976 en la Platajunta.

• Al carrer s’incrementà la repressió policial, amb condemnes de mort el 1974 (Salvador Puig i Antich) i 1975 (militants d’ETA i FRAP), àmpliament condemnades internacionalment.

La mort del dictador

• Franco va veure com la seva salut minvava a marxes forçades entre 1974 i 1975.

• En aquest context, l’octubre del 1975, el Marroc impulsà la “Marxa Verda”, una invasió pacífica de la colònia espanyola del Sàhara occidental (que aspirava a l’autodeterminació de la mà del Front Polisario). El règim franquista cedí i es desestabilitzà encara més.

• Franco morí el 20 de novembre del 1975. El règim patia una crisi tan profunda que no es va poder mantenir després de la desaparició de la seva figura.