Transformacions Econòmiques a Espanya Segle XIX

La Revolució Agrària

• La revolució agrària liberal –fonamentalment els progressistes– consolidaren una nova concepció jurídica: la propietat privada enfront de la propietat feudal i el desenvolupament de l’economia de mercat.
• 1) Abolició dels senyorius i de les jurisdiccions. La conversió en propietat privada plena afavorí als nobles, ja que els camperols, per a reclamar la propietat, tenien que presentar documents indiscutibles, que no existien pràcticament al món rural feudal. La grossa dels camperols es convertiren en jornalers o arrendataris a curt termini.
• 2) Desvinculació de la terra i desamortitzacions (Mendizábal 1836, Madoz 1855): modificació profunda de la propietat territorial, consolidant una nova classe propietària i frustrant la possibilitat de consolidar un important sector de mitjans i petits propietaris. –Recordar objectius de les desamortitzacions–.
• La superfície cultivada va passar de 10 a 16 milions d’hectàrees, eliminant les importacions de cereals i va permetre sostenir el creixement sostingut de la població.
• Cereals, vinya, dacsa i creïlla i el declivi de la ramaderia ovina enfront de la porcina són les característiques fonamentals.
• L’augment de la producció no es va fonamentar en la productivitat –endarreriment agrícola espanyol– i no sols pel marc natural poc favorable –clima, orografia, precipitació–. La nova estructura de la propietat impedia als minifundistes del nord invertir en la millora de les seues explotacions mentre els latifundistes del sud no tenien interès en el cultiu directe.
• La gran massa de llauradors vivien prop de la subsistència, limitant el mercat interior i provocant una gran conflictivitat al llarg de tot el segle.

Revolució Demogràfica

• La població va passar de 10,5 milions a finals del segle XVIII a 15,6 al 1860 i a 18,5 el 1900. Les xifres representen un increment proper al 75%, amb una taxa de creixement superior a la primera meitat del segle.
• Causes: desaparició d'algunes epidèmies, la millora de la dieta i l’expansió de la dacsa i la creïlla.
• El creixement va ser dels més baixos d’Europa i va mantindre els trets de la demografia tradicional. La pobresa de la població, les males collites, les males condicions sanitàries i el manteniment de malalties com el còlera, la tuberculosi o la febre groga, mantenien unes taxes elevades de mortalitat i mortalitat infantil. L’esperança de vida al 1900 era de 34,8 anys enfront dels 45 de França o Gran Bretanya.
• Al segle XIX es consolidà la decadència demogràfica de l’Espanya interior –menys Madrid– i el creixement de Catalunya, València, Múrcia, Canàries i el País Basc.
• La població urbana (del 10% al 16,6% del 1836 a 1900 a les capitals de província) va créixer de manera constant però lenta, donant el predomini del món rural. Madrid i Barcelona varen créixer especialment. Amb el creixement s’enderrocaren les muralles i s’aprovaren plans de reforma urbana (eixamples). Malgrat tot, al 1900 el 70% de la població vivia en localitats de menys de 20.000 habitants.
• L’augment de la població i les escasses oportunitats d’ocupació van obligar a molts espanyols a emigrar. Des de Galícia, Astúries, Cantàbria, les Canàries i Catalunya varen anar a Argentina, Mèxic, Cuba i el Brasil. Fins al 1860 van ser uns 200.000, incrementant-se a partir de 1853. Entre 1900 i 1929 més d’un milió van marxar a fer les Amèriques.

La Indústria Siderúrgica

• La siderúrgia andalusa (Màlaga) va aprofitar el ferro d'Ojén. La falta de carbó de coc i l’ús de carbó vegetal, va provocar la seua decadència.
• L’hulla asturiana va substituir a la indústria andalusa, fins a finals de segle, encara que limitat per la mala qualitat del carbó local.
• Biscaia posseïa mines de ferro i tradició en la ferreria. L’arribada a partir de 1876 del carbó de coc gal·lès, va consolidar la indústria siderúrgica basca. L'exportació de ferro per coc va ser clau en el procés, reduint el cost del transport.
• Al 1860 l’empresa Vizcaya construí diversos alts forns, i el 1882 es va crear Altos Hornos de Vizcaya. El 1885 instal·la el primer convertidor Bessemer per a produir acer i al final de la dècada el primer forn Martin-Siemens que produïa acer de gran qualitat.
• Més enllà de Catalunya i País Basc, la industrialització a Espanya va ser lenta i incompleta. El predomini agrícola consolidà una indústria agroalimentària, com la farinera a Saragossa, i a València els beneficis dels cítrics estimulà el calçat, la fusta i la química. A Madrid la tipografia i editorials.
• La metal·lúrgia i la química guanyaren espais, encara que el seu desenvolupament significatiu va ser al segle XX. Important en el procés d’urbanització va ser la indústria del gas.

La Producció Minera

• Entre 1874 i 1914 va tenir lloc l’explotació massiva del subsòl espanyol.
• L’augment de la demanda de carbó, per la màquina de vapor i la siderúrgia, consolidà la mineria a Astúries. La baixa qualitat del producte va ser pal·liat pel proteccionisme aranzelari.
• El ferro basc era de gran qualitat, proper al mar i es va convertir en producte per a l’exportació.
• El 1868 la llei de mines va iniciar l’explotació massiva dels jaciments miners espanyols (vertadera desamortització) gràcies a les millores tècniques i els problemes de la hisenda espanyola –concessions i vendes–.
• Plom (Linares), coure (Riotinto), mercuri (Almadén), zinc (Reocín).
• Moltes explotacions estaven en mans de societats estrangeres que exportaven el producte sense cap arrossegament per a l’economia espanyola.

El Ferrocarril i el Mercat

• Llei general de ferrocarrils (1855) abans Barcelona-Mataró (1848) i Madrid-Aranjuez (1851).
• Etapes: 1. Gran expansió 1855-1866. Gran mobilització de capitals. 2. Crisi financera de 1866 3. 1873 nova etapa constructiva, només continuen la MZA i la del Nord.
• Característiques: 1. Estructura radial de la xarxa 2. Major ample de via 3. Franquícia aranzelària per a les societats que construïen el ferrocarril (oportunitat perduda per a la siderometal·lúrgia espanyola).
• El comerç es va veure afavorit per la derogació dels gremis, la supressió dels impostos de pas i l'eliminació de les taxes sobre el comerç. La nova xarxa i el ferrocarril varen ser fonamentals, malgrat que el problema del comerç interior era la manca de demanda.
• El comerç exterior va créixer amb més força a la segona meitat de segle. D'exportar vi i oli, i importar teixits de cotó i lli, es passà a importar cotó i carbó, i exportar productes agraris, minerals i teixits de cotó.
• La pèrdua de les colònies implicà la seua substitució per França i Gran Bretanya.
• El lliurecanvisme va donar pas a partir de 1870 a un proteccionisme defensat pel bloc de poder: productors de cereal castellans, els industrials catalans, els siderúrgics bascos i el sector del carbó asturià.
• El retard espanyol més que als aranzels –fins al 1874 l'esforç de liberalització va ser notable– es deu a la inestabilitat institucional, endarreriment agrari, manca de reforma fiscal, forta acumulació per sectors improductius, junt a la manca de recursos naturals que facilitaren la industrialització.

Hisenda, Banca i Diners

• La reforma fiscal de Mon-Santillán al 1845 elimina les exaccions fiscals dels privilegiats i es fonamentava en la igualtat davant l’impost. Lamentablement no introduïa cap impost directe sobre les rendes personals de capital o treball –font fonamental de recaptació a Europa–.
• El dèficit de la hisenda es va mantindre i l'emissió de deute de manera constant provocava un endeutament continu. Les declaracions de fallida incrementaren la desconfiança i endurien les condicions dels préstecs.
• La llei de bancs i societats de crèdit (1856) és el punt de partida del sistema financer espanyol, al crear-se el Banco de España que va obtindre la concessió d'emetre els bitllets. Es varen constituir societats de crèdit com el Banco Hipotecario i la industrialització al País Basc propicià el sorgiment del Banco de Bilbao (1856) i el de Vizcaya (1902).
• Recordar els antecedents del Banco Español de San Fernando (1829), Banco de Isabel II i Banco de Barcelona, així com la creació de la Bolsa de Madrid al 1831.