Transformació urbana i xarxes de ciutats

La desindustrialització de les ciutats

Deslocalització d'indústria tradicional

Conseqüència del capitalisme tardà o postfordisme, la ràpida industrialització de determinades zones del món ha provocat la desindustrialització de moltes ciutats europees i nord-americanes. Aquest procés ha representat la fi d'una llarga etapa en què la indústria havia estat el motor del creixement demogràfic i l'expansió de les ciutats occidentals.

El renovat protagonisme de les grans ciutats

Actualment, el sector terciari, relacionat amb el sector industrial evolucionat pels seus serveis, n'és el motor. Dirigir i controlar la nova organització mundial requereix moltes empreses i organitzacions. La descentralització de la indústria no ha anat paral·lela a la descentralització de la propietat del capital i els recursos financers. Les ciutats globals, imprevisibles en l'espai de fluxos i nodes de la xarxa planetària, són en general les mateixes en les quals ja es concentrava el poder: Nova York, Londres, París i Tòquio.

La cooperació

Factors d'evolució d'una ciutat cap al progrés amb la capacitat de la tecnologia... això pot potenciar les capacitats que s'han construït en xarxes i lobbies de ciutats i regions.

Competència

Implantació d'infraestructures essencials de transport, connexió a la xarxa internacional de telecomunicacions, i proveir-se de bona imatge internacional. Les ciutats espanyoles fan revolucions urbanístiques per promocionar-se a l'exterior.

Les xarxes i els sistemes de ciutat. Mètode o model de jerarquia urbana

• Metròpolis globals / nacionals (Barcelona i Madrid)
• Metròpolis regionals (València, Sevilla i Mallorca)
• Ciutats mitjanes o centres subregionals (Santander, Pamplona)
• Capitals comarcals (10.000 i 50.000 habitants, Vic)

Àrees metropolitanes i comunicacions

Madrid: atreu població i grans inversions públiques i privades al municipi central.
Barcelona: l'àrea metropolitana inclou uns vint municipis i tres milions d'habitants. És una ciutat interioritzada.

Xarxes urbanes

Europa actualment és un territori reticulat i organitzat per les ciutats. Més del 50% de la població viu a àrees metropolitanes. Les ciutats grans es distingeixen i dinamitzen les activitats polítiques. A l'interior hi ha desequilibris. Principal eix urbà: Gran Bretanya, on s'anomena "banana", franja de València fins a Niça (arc mediterrani). La incorporació dels països de l'est d'Europa a la UE fa aparèixer passadissos d'urbanització i fluxos cap a Varsòvia, Praga i Budapest a l'oest.

Sistema urbà espanyol

Des del 1960, l'evolució del sistema urbà espanyol s'ha desenvolupat coincidint amb la localització de les principals activitats econòmiques i xarxes de transport. El sistema urbà es basa en un nucli central (àrea de Madrid), eix mediterrani, eix cantàbric, eix de la vall de l'Ebre, eix de l'Atlàntic gallec, eix andalús, arxipèlags Balear i Canari. Es poden distingir tres períodes:

• 1960-75: creixement industrial accelerat i concentrat cap a aquestes províncies.
• 1975-95: la població no s'incrementa i hi ha crisi econòmica.
• 1995-avui: nova millora d'eixos variats.

Transformacions en la morfologia de les ciutats. De la ciutat a la metròpolis

L'organització metropolitana mostra preferències molt diverses. Les causes de les ciutats difuses són a escala metropolitana. Exemples: Madrid, Barcelona, València i Bilbao.

Espai interior metropolità

Pautes d'evolució similar a les espanyoles. Al 1980, el nucli central de la ciutat era el centre. A la dècada del 2000, el nucli històric recupera residents gràcies a la seva accessibilitat.

Àrees industrials

Entre 1970 i 1980, la destrucció i deslocalització de les indústries tradicionals van fer que desapareguessin del centre de les grans ciutats i que es traslladessin als polígons industrials de les perifèries metropolitanes o altres llocs del món. Amb la deslocalització de les empreses s'evita que al centre urbà hi hagi problemes.

Àrees de serveis i equipaments col·lectius

Al 1980 hi ha una instal·lació de grans complexos comercials. Els hipermercats o grans superfícies substitueixen la compra en els comerços de barri. Hi ha decadència de zones cèntriques, que barregen l'oferta comercial amb l'oci.

Àrees residencials

Existència de dos models residencials essencials: model compacte o històric, i model dispers o difús.

Model compacte

Derivats pel seu caràcter històric i, davant l'envelliment dels teixits urbans amb edificacions antigues, la competència de nous barris, i que no són zones preparades per al pas de l'automòbil. Malgrat això, el centre històric ha mantingut la seva funció comercial.

Model dispers

Conseqüència de la generalització de l'ús de l'automòbil. Dispersió urbana amb acceleració en l'ocupació de l'espai. Forma molt costosa ecològicament, pel transport públic. Quan la ciutat dispersa assoleix els seus privilegis de viure a la ciutat compacta amb avantatges, es converteix en limitacions amb falta de diversitat de contacte i proximitat.