Transformació Econòmica a l'Espanya Franquista: Desarrollismo i Plans

El Canvi d'Orientació de l'Economia Espanyola

A l'inici de la dècada del 1950, el fracàs de l'autarquia era evident. Si es volia sortir de l'estancament econòmic i millorar el nivell de vida de la població, era imprescindible fer un canvi de rumb per obrir l'economia espanyola al món occidental i afavorir-ne el creixement.

Els Governs del "Desarrollismo" Franquista

El govern format per Franco l'any 1957 i els governs successius de la dècada del 1960 van comportar un canvi significatiu en l'orientació del franquisme. Van marcar la transició des d'una primera etapa, en què van prevaldre els principis del falangisme, fins a una segona etapa, dominada clarament pels anomenats tecnòcrates.

Aquesta nova generació de polítics, alguns dels quals estaven vinculats a l'Opus Dei i molt ben relacionats amb les elits econòmiques, consideraven el creixement econòmic com la principal garantia d'estabilitat social. El seu perfil era més tècnic que ideològic i tenien com a objectiu més important la incorporació a la gestió de l'Estat de criteris de racionalitat i d'eficiència econòmica per assegurar la continuïtat del règim. Apostaven per un reformisme tècnic que, sense qüestionar la dictadura, trobés una sortida a la greu situació econòmica i social derivada de l'autarquia. Europa vivia una etapa de recuperació econòmica després de la Segona Guerra Mundial i l'economia espanyola estava disposada a aprofitar les condicions favorables del mercat internacional.

El Pla d'Estabilització de 1959

La primera acció correctora de la política econòmica va arribar de la mà de l'anomenat Pla d'Estabilització (1959). El seu objectiu era posar fi al fort intervencionisme estatal dels anys precedents i afavorir la liberalització comercial i financera. El projecte d'actuació comprenia tres grans eixos:

• Estabilització econòmica: Per tal de reduir la inflació, es van apujar els tipus d'interès bancari, es va limitar la concessió de crèdits i es van congelar els salaris. Per poder limitar el dèficit públic, es va proposar una reforma fiscal per incrementar la recaptació i limitar la despesa de l'Estat.
• Liberalització interior de l'economia: Es va dur a terme a partir de l'eliminació d'organismes estatals interventors, posant fi a la reglamentació dels preus fixos.
• Liberalització exterior de l'economia: L'objectiu era eliminar els obstacles a l'entrada de mercaderies estrangeres i facilitar la inversió de capitals exteriors. En aquesta direcció, es va anunciar la convertibilitat de la pesseta per facilitar els intercanvis i es va devaluar gairebé un 50% en relació amb el dòlar.

A canvi d'aquests compromisos, diversos organismes internacionals van atorgar préstecs a Espanya per poder fer front a la greu situació econòmica i evitar una possible suspensió de pagaments. A més llarg termini, totes aquestes mesures volien incorporar l'economia espanyola als mercats internacionals per posar les bases d'un creixement econòmic posterior.

Els Plans de Desenvolupament Econòmic

A la dècada del 1960, es van posar en marxa els Plans de Desenvolupament Econòmic i Social. En total, se'n van promulgar tres, amb una vigència quadriennal (1964-1967, 1968-1971, 1972-1975). El projecte consistia a aplicar una planificació econòmica indicativa (model de planificació, iniciat a França després de la Segona Guerra Mundial, segons el qual l'Estat fixava els objectius econòmics i indicava als empresaris com s'havien d'assolir i, alhora, els oferia avantatges econòmics i fiscals si seguien les directrius governamentals), amb l'objectiu d'impulsar des de l'Estat el creixement de l'economia mitjançant la programació de l'activitat del sector públic i d'oferir als inversors privats informació i previsió, així com determinats incentius fiscals i subvencions. Els plans van encetar dues línies d'actuació:

• Accions estructurals: Pretenien solucionar algunes deficiències de la indústria (dimensió escassa de les empreses, baixa productivitat, etc.).
• Pols de desenvolupament: Intentaven reduir els desequilibris econòmics regionals promovent noves indústries en zones d'industrialització escassa.

A Catalunya, l'actuació més important va ser l'impuls del sector petroquímic a Tarragona, amb la construcció d'una refineria de petroli d'iniciativa i capital privat.

En general, la planificació franquista no va assolir els objectius programats. Malgrat que, globalment, els Plans de Desenvolupament van tenir escassa rellevància, el seu èxit més gran va consistir a proveir la iniciativa privada d'infraestructures (electrificació, refineries de petroli, carreteres, etc.) i de productes bàsics (acer, carbó, alumini, etc.), que van afavorir el creixement industrial.