Transformació Econòmica a Espanya al Segle XIX

Demografia

La població europea va experimentar un gran creixement durant el segle XIX, amb un augment de la població absoluta, un increment de la població urbana i una disminució del sector primari. A Espanya, aquest creixement va ser més lent a causa d'una taxa de mortalitat elevada, provocada per factors com la guerra civil, el retard en la industrialització i les epidèmies.

Agricultura

Els polítics il·lustrats van intentar modernitzar l'agricultura, però el sistema de propietat de la terra, concentrada en mans de l'Església i la noblesa, va ser un obstacle. La manca d'inversió en maquinària, adobs i estudis del camp, així com la pobresa dels camperols i la petita mida de les explotacions, van dificultar l'acumulació de beneficis i la millora dels conreus. Les terres comunals, propietat dels municipis, sovint estaven mal cultivades. Les terres de l'Església i els municipis, considerades "mans mortes", no es podien vendre, la qual cosa impedia el progrés.

Desamortitzacions

Els polítics liberals van impulsar les desamortitzacions per modernitzar el camp. Les més importants van ser les de 1836, durant la regència de Maria Cristina i inspirada per Mendizábal, i la de 1855, impulsada per Madoz durant el bienni progressista. Aquestes mesures van consistir en l'expropiació i venda de béns de l'Església i terres comunals, que van ser declarats béns nacionals i subhastats públicament. Amb els ingressos obtinguts es va fer front al deute públic i es va finançar l'exèrcit.

Industrialització

Transformacions Industrials

La Revolució Industrial va afectar principalment Catalunya i el País Basc, però el seu impacte a Espanya va ser menor que en altres països.

L'endarreriment de la indústria espanyola

A finals del segle XIX, Espanya continuava sent un país eminentment agrícola, amb l'excepció del sector tèxtil català i la siderúrgia basca. Aquest endarreriment s'explica per la baixa demanda de productes manufacturats a causa de la pobresa i el baix poder adquisitiu, i pel proteccionisme excessiu que els industrials bascos i catalans van imposar als governs liberals. A Catalunya, la manca de carbó, ferro i bons ports, juntament amb la falta d'inversió i les males comunicacions, van dificultar la competitivitat. Tot i això, es van produir alguns avenços.

El cas català: la indústria tèxtil

Malgrat la manca de matèries primeres i una bona demanda, Catalunya va desenvolupar una important indústria tèxtil gràcies a l'avançament de l'economia catalana respecte a la resta d'Espanya i al proteccionisme. L'exportació de teixits a les colònies americanes va generar importants beneficis. Les desamortitzacions van afavorir la creació de latifundis. A partir de 1860, davant l'elevat cost del carbó, es va optar per l'aprofitament de l'energia hidràulica, la qual cosa va impulsar la creació de colònies industrials. El proteccionisme va permetre la consolidació de la indústria tèxtil catalana, però també va limitar la seva expansió internacional. Entre 1830 i 1850, la demanda de teixits de cotó a Catalunya va augmentar significativament. El proteccionisme no va impedir la renovació tecnològica i la mecanització de la indústria. La indústria tèxtil catalana va experimentar una expansió constant fins a finals de la dècada de 1850, seguida d'una crisi a la dècada següent a causa de noves possibilitats d'inversió i l'encariment del cotó per la Guerra de Secessió nord-americana. L'últim quart del segle XIX es va caracteritzar per una lenta recuperació, impulsada per la independència de les colònies americanes.

La indústria siderúrgica al País Basc

El País Basc, ric en mines de ferro, comptava amb petites fàbriques de ferro des de feia segles. Amb la independència de les colònies americanes, els comerciants bascos van impulsar la creació de noves indústries. El proteccionisme i la supressió parcial dels furs el 1841 van afavorir el comerç amb la resta d'Espanya. A partir de 1860, l'explotació de les mines de ferro i l'exportació a Gran Bretanya van generar importants beneficis, que es van invertir en la construcció de drassanes i alts forns a Bilbao. A finals del segle XIX, la indústria siderúrgica basca va experimentar un gran creixement, impulsat per la política proteccionista, l'expansió de l'acer, la disponibilitat de matèria primera i l'energia barata.