Transformació de l'agricultura tradicional a l'agricultura de mercat

De l'economia de subsistència a l'economia de mercat

La utilització de noves tècniques agrícoles i la introducció de nous conreus van permetre augmentar la producció agrària i així poder obtenir excedents per alimentar una població creixent. Alhora, els grans propietaris de terres obtenien uns ingressos més alts per intervenir en la indústria.

Amb el desenvolupament de la indústria i el creixement de les ciutats, la demanda d'aliments va augmentar, arruïnant a la petita artesania rural. Els pagesos necessitaven vendre els seus productes per comprar uns altres, per tant, gran part del sector agrari va entrar en els circuits de l'economia de mercat, en què el pagès era venedor i comprador.

L'agricultor és un venedor que obté el màxim benefici amb els seus productes i conrea aquells que tenen més demanda. Alhora també és un comprador de béns industrials (maquinària, adobs) per augmentar les collites en qualitat i quantitat. Aquest procés obliga a especialitzar-se cada vegada més en uns pocs conreus i, per tant, s'ha de comprar al mercat aquells altres aliments que es deixen de produir.

Avui, a Espanya, l'agricultor ha abandonat quasi totalment l'agricultura orientada a l'autoconsum (economia de subsistència) i destina la producció al mercat. El resultat ha estat una transformació de la població rural, de les feines agràries, de la superfície i de l'estructura de les explotacions agràries i de la producció i la comercialització dels productes.

La capitalització del camp

L'agricultura tradicional es basava en dos factors: la terra i la feina. Aquesta situació es va mantenir mentre la mà d'obra va ser abundant i barata. Quan la indústria va necessitar mà d'obra i el ferrocarril va facilitar les comunicacions es va produir l'èxode rural.

Per poder-se adaptar a l'economia de mercat, els agricultors han invertit en noves tecnologies per millorar la producció i la productivitat. Per facilitar la capitalització, els agricultors han disposat de crèdits a un interès baix i subvencions estatals i autonòmiques, i també ajudes de la Unió Europea.

La terra i l'estructura de les explotacions agràries

Hi ha moltes explotacions agràries que ocupen poca superfície i hi ha poques que ocupen gran part del sòl conreable:

Gran explotació o latifundi

Els latifundis són explotacions de grans dimensions (+ de 100 ha) on es practica una agricultura extensiva. Predominen a Castella-La Manxa, Extremadura i Andalusia.

Tradicionalment, el latifundi s'associava a una agricultura de baix rendiment que necessitava molta mà d'obra. Actualment estan en una situació econòmica favorable, disposen de grans extensions de terra que es poden mecanitzar i s'obtenen beneficis elevats degut a les grans collites.

Aquestes explotacions creen un nou tipus de feina especialitzada en el maneig de la maquinària.

Petita explotació o minifundi

Els minifundis són explotacions agràries de petites dimensions (- de 10 ha) on es practica una agricultura intensiva o molt científica. Predominen a la meitat nord de la Península i als dos arxipèlags. Actualment els minifundis tenen canvis profunds, ja que l'economia de mercat fa que s'hagi d'abandonar l'autoconsum i incrementar la producció i rendibilitat.

Hi ha una difícil mecanització de les parcel·les perquè són petites i l'escassa producció no permet una bona comercialització dels productes perquè han de competir amb l'augment de preu dels productes industrials d'ús agrari.

Explotacions de grandària mitjana

Són explotacions agràries de grandària mitjana (30 ha). La UE ha afavorit aquestes explotacions i han fomentat la pràctica d'una agricultura intensiva amb la finalitat d'obtenir productes de qualitat.

Per això han incentivat el re agrupament de parcel·les d'una mateixa explotació i l'augment de les dimensions mitjançant crèdits, han concedit primes a les produccions i desgravacions d'impostos per assegurar els millors preus per a la comercialització dels productes.

La població rural i la població agrària

A partir de les últimes dècades del S.XX, es va produir un èxode urbà en busca d'una millor qualitat de vida, per tant, s'ha de distingir la població rural de la agrària.

Població rural Aquella que treballa en el Sector Primari.

Degut a la modernització del camp i la millora de les comunicacions, ha hagut un creixement de la població activa agrària jove compresa entre 16 i 40 anys, en la qual hi ha un percentatge important d'immigrants assalariats fixos o temporals. Malgrat aquest canvi de tendència incipient, hi continua predominant la població agrària de més de 40 anys.

No obstant, hi ha algunes zones rurals espanyoles on la gent gran manté les explotacions tradicionals amb una mà d'obra jove d'entre 18 i 25 anys, que acaben marxant a les ciutats. Aquest procés afecta fins i tot a les zones rurals més aïllades.

La dispersió de la població urbana a les zones rurals

Raons per les quals part de la població urbana va viure a les zones rurals: per possibilitat d'un habitatge més gran i més barat, per la facilitat per desplaçar-se amb el cotxe, perquè moltes activitats industrials i de serveis també s'han situat fora de la ciutat. A més, perquè hi ha una percepció positiva de la cosa rural.

Les feines agràries

A les finques petites i mitjanes els propietaris són els que treballen a la terra amb l'ajuda de la família (explotació familiar) o amb la participació d'un assalariat fix o d'uns quants.

No hi comptabilitza la feina de les dones pageses. No sols tenen al seu càrrec la feina domèstica i familiar, sinó que ben sovint cuiden de l'hort, dels animals de corral....aquestes tasques que representen una jornada completa, es comptabilitza de vegades com a ajuda familiar a temps parcial.

A causa dels pocs rendiments, i la especialització i mecanització dels conreus, és molt freqüent que a l'explotació agrària hi treballi el cap familiar, mentre que la dona i els fills tenen altres activitats econòmiques.

Actualment a les finques grans augmenta la gestió directa i disminueix la parceria i l'arrendament de parcel·les perquè la maquinària pesant necessita un gran espai. La mecanització també ha provocat la disminució del nombre de treballadors assalariats fixos i ha augmentat la demanda de treballadors eventuals.

La necessitat de mà d'obra per a feines de temporals, com la recol·lecció de fruites (taronges, maduixes..) es resol amb la contractació d'emigrants, la majoria dones (de Romania, Colòmbia, Mèxic).

Distribució territorial de la feina agrària a Espanya

A la zona de Galícia i a la cornisa cantàbrica hi predomina la feina familiar, per tant, hi ha una agricultura i ramaderia menys capitalitzades i unes explotacions no tan orientades en funció del mercat.

Hi ha una frontera històrica invisible des de la Reconquesta. Al nord de la frontera hi predominen les explotacions petites i mitjanes treballades per les famílies. Al sud d'aquesta frontera (Extremadura, Andalusia i Murcia) hi predominen les grans explotacions i la feina assalariada eventual.