Transformació Agrícola, Industrialització i Economia a Espanya al Segle XIX

Ciencias sociales8,74 KB

Les transformacions de l'agricultura

1.1. La consolidació de la propietat privada de la terra

Els governs liberals del segle XIX partien d'una nova concepció jurídica de la propietat que implicava la liquidació de les formes pròpies de l'Antic Règim i la consolidació de la propietat privada de la terra, com a element essencial de la nova organització capitalista de l'economia. Amb aquesta finalitat van emprendre l'anomenada reforma agrària liberal. Les mesures principals d'aquesta reforma van ser l'abolició de les senyories i dels drets jurisdiccionals, la desvinculació de la propietat i la desamortització de les terres de l'Església i dels béns comunals.

1.2. Els efectes de la reforma agrària

Després de la reforma, molts pagesos es van convertir en arrendataris o en assalariats d'un propietari privat, i el problema de les jornades o dels arrendaments a curt termini encara es va fer més greu. La desvinculació de la terra i les desamortitzacions van permetre que sortissin al mercat milers de propietats i van comportar una modificació profunda de la propietat territorial.

1.3. Les noves formes de propietat a Catalunya

A Catalunya, la desamortització no va generar un traspàs de la propietat d'una magnitud comparable a la resta d'Espanya, perquè les propietats de l'Església i dels municipis eren menors. En la subhasta dels béns desamortitzats, es va oferir als pagesos la possibilitat de redimir el cens que pagaven i d'accedir a la propietat. A més, els contractes de conreu a llarg termini permetien al pagès arrendatari apropiar-se una bona part del producte i van estimular l'aplicació de millores per incrementar la producció.

1.4. Els límits del creixement agrari espanyol

En el conjunt d'Espanya, la conseqüència més important de la reforma agrària liberal va ser la rompuda de noves terres fins llavors no conreades. L'expansió més gran de conreus va ser la dels cereals. El segon va ser la vinya, i per últim el blat de moro i les patates. El lent augment de la productivitat, element cabdal de l'endarreriment agrícola espanyol, es pot atribuir, en part, a un marc natural poc favorable, però sobretot a una estructura de la propietat que no fomentava les millores tècniques.

1.5. L'expansió agrícola catalana

A Catalunya, les possibilitats d'incrementar l'àrea conreada eren migrades i, per tant, a diferència de la resta d'Espanya, l'augment del producte agrari va ser el resultat de l'especialització i la intensificació de l'ús del sòl, que van ser afavorides per les transformacions de la propietat.

L'evolució demogràfica

2.1. El creixement de la població

Al llarg del segle XIX, la població espanyola va passar d'11,5 milions l'any 1800 a 15,6 l'any 1860 i a 18,5 el 1900, unes xifres que representen un augment superior al 60%. Les causes més importants d'aquest increment van ser la desaparició de determinades epidèmies, la millora de la dieta i l'expansió d'alguns conreus.

La industrialització de Catalunya

3.1. La indústria tèxtil catalana

La indústria moderna a Catalunya es va iniciar en el sector tèxtil cotoner. Cal buscar-ne els orígens en les fàbriques d'indianes, que a la darreria del segle XVIII havien augmentat la producció i havien incorporat les primeres filladores mecàniques.

El procés de mecanització

El salt cap a una economia industrialitzada es va iniciar a la dècada del 1830, en què es va introduir la màquina de vapor i es va mecanitzar el procés productiu. La mecanització va comportar un augment de la producció i una disminució dels costos.

Característiques de la indústria tèxtil

La indústria catalana es va caracteritzar per la seva concentració en la indústria lleugera, bàsicament en el sector tèxtil. Però el desenvolupament de la indústria tèxtil va haver de resoldre dues limitacions importants: en primer lloc, la pobresa del subsòl català; en segon lloc, la feblesa del mercat espanyol. D'aquesta manera, la indústria tèxtil va esdevenir un sector que exigia al govern la promulgació constant de mesures proteccionistes per enfrontar-se a la competència dels teixits estrangers.

L'estructura industrial d'Espanya

4.1. La indústria siderúrgica

La siderúrgia va ser el sector que, a partir de la segona meitat del segle XIX, va acompanyar el sector tèxtil en la implantació de la indústria moderna. Aquest sector va estar molt lligat al desenvolupament de la mineria del ferro i del carbó.

Les primeres siderúrgies

Els primers intents de crear una siderúrgia moderna van tenir lloc a partir del 1826 a Andalusia, aprofitant el ferro de les mines d'Ojén. D'aquesta manera, la producció siderúrgica andalusa va ser hegemònica a la península durant trenta anys. L'existència de jaciments d'hulla a Astúries va convertir aquesta regió en el centre siderúrgic d'Espanya entre els anys 1864 i 1879. Tot i que el volum absolut de la producció era reduït, la siderúrgia d'Astúries va mantenir la primacia fins a les darreres dècades del segle XIX pel fet que era, en aquell moment, l'única zona d'Espanya que disposava de carbó mineral.

4.2. La lenta expansió industrial

El darrer terç del segle XIX, Catalunya i el País Basc ja havien desenvolupat una estructura industrial moderna, basada en la producció tèxtil i la siderúrgica. A la resta d'Espanya hi havia tallers, manufactures i formes de treball a domicili, però no va ser fins a la darreria del segle que, de mica en mica, es va modernitzar i es va començar a crear una trama industrial a gran part del territori.

4.3. La producció minera

L'augment de la demanda de carbó va ser afavorit per la màquina de vapor i pel desenvolupament de la siderúrgia. Malgrat que els jaciments hullers espanyols estaven distribuïts per zones diverses, va ser a Astúries on la mineria del carbó va assolir un desenvolupament més gran a causa de l'abundància de recursos i de la facilitat per accedir al transport marítim. La Llei de Mines del 1868 va suposar la fi de la reglamentació de les concessions mineres i la liberalització del sector, que va iniciar l'explotació massiva dels jaciments espanyols.

El ferrocarril i el mercat

5.1. La construcció del ferrocarril

La xarxa ferroviària a Espanya es va iniciar el 1855, amb l'aprovació de la Llei general de ferrocarrils.

La construcció de la xarxa ferroviària va tenir diferents fases:

  • La primera gran expansió del traçat es va fer entre els anys 1855 i 1866 i va comportar una mobilització de capitals molt superior a qualsevol altra iniciativa econòmica del segle XIX, a més d'una intervenció molt remarcable de companyies estrangeres.
  • La crisi financera del 1866 va provocar un període de paralització de la construcció davant l'evidència de l'escassa rendibilitat que tenien les inversions ferroviàries.
  • Superada la crisi, a partir del 1873 es va iniciar una nova etapa constructiva, durant la qual es va completar el traçat de la xarxa que havia quedat paralitzat.

La Llei del 1855 va ser el referent normatiu de la construcció de la xarxa, i alguns dels seus aspectes van condicionar la història econòmica dels cent anys següents. En primer lloc, va consolidar una estructura radial de la xarxa amb centre a Madrid, cosa que va dificultar les comunicacions entre les zones més industrials i dinàmiques. En segon lloc, va fixar un ample de via més gran que el de la majoria de les línies europees. En tercer lloc, la llei va autoritzar les companyies constructores (la majoria estrangeres) a importar, lliures d'aranzels duaners, tots els materials necessaris per a la construcció de la xarxa ferroviària.

Hisenda, banca i diners

6.1. Hisenda i deute públic

El 1845, el govern liberal va impulsar una reforma fiscal per eliminar les exaccions fiscals dels privilegiats i augmentar la recaptació sobre la base de la igualtat davant l'impost. Consegüentment, les finances de l'Estat van perpetuar novament el dèficit de la hisenda pública, que va haver de finançar-se per mitjà del crèdit exterior (fent concessions importants a grups estrangers a canvi de fons) i, sobretot, per mitjà de l'emissió constant de deute públic, fet que encara augmentava més el dèficit i provocava un endeutament continu.

6.2. El sistema financer

L'any 1831 va començar a funcionar la Borsa de Madrid, especialitzada en valors de l'Estat, i el 1860 la de Barcelona va iniciar una nova època, amb la voluntat de canalitzar l'estalvi privat vers el finançament industrial. L'any 1856 es va constituir el Banc d'Espanya, que l'any 1874 va obtenir la concessió del monopoli d'emissió de bitllets.

Descargar

PDF Word HTML