Tractament de pulpectomia: fases i procediments

9 fases:

1. Diagnòstic:

   serveix per a saber la causa del problema i si aquesta requereix realment un tractament de pulpectomia. Es realitza:
   • Una història clínica
   • Exploracions complementàries necessàries
   • Radiografia periapical (imprescindible)
   • Nombre i forma de les arrels
   • Extensió de la càries
   • Prova vitalitat

2. Anestèsia:

   permet controlar el dolor derivat d'aquest procediment. L'anestèsia locoregional és la més habitual en els diversos procediments odontològics.

3. Aïllament del camp operatori:

   s'utilitza el dic de goma per a millorar la visibilitat del camp operatori, evitar accidents per aspiració o deglució de l'instrumental i impedir que penetri la saliva en el conducte.

4. Obertura cameral:

   consisteix en l'eliminació de tot l'esmalt i dentina del sostre de la cambra polpar i en l'eliminació de la polpa cameral per a poder visualitzar l'entrada als conductes radiculars. L'obertura de cada dent té una forma estandarditzada. Per a facilitar l'obertura cameral, de vegades, aquesta es realitza prèviament a l'aïllament.

5. Permeabilització de conductes:

   consisteix en la introducció de les llimes més fines (06 rosa, 08 gris, 10 lila, 15 blanca).

6. Conductometria:

   és el conjunt de tècniques necessàries utilitzades per a determinar la longitud de treball. S'anomena longitud de treball (LT) a la distància que existeix entre la referència visual de la vora incisiva o punta de cúspide fins el límit CDC (Ciment Dentina Conducte: constricció apical, a aproximadament 1,5 mm de l'àpex radicular) radiogràfic o electrònic, mesurat amb una llima K. La conductometria es realitza combinant les tècniques: a) convencional (mitjançant la sensibilitat tàctil de la constricció apical amb ajuda d'una llima molt fina), b) radiogràfica (introduint una llima de grandària entre fina i mitja fins a la longitud que s'estimi i fent radiografia de la dent per comprovar) c) electrònica (amb un aparell anomenat localitzador d'àpexs).

7. Instrumentació o preparació biomecànica:

   consisteix en 1) eliminació de la polpa radicular 2) llimat i eixamplament dels conductes parets llises on s'adhereixi el material posterior per la seva obturació. Es realitza amb llimes de diàmetre creixent. El moviment de llimat és d'àpex a corona per a evitar que quedin residus en l'interior del conducte. Existeixen nombroses tècniques segons l'instrumental utilitzat manual vs. mecànic segons la forma de treballar el conducte. En qualsevol tècnica d'instrumentació es requereix una lubricació constant amb diverses substàncies com: hipoclorit sòdic, aigua destil·lada, líquids quelants (àcid cítric, EDTA,...) aplicades amb una xeringa a l'interior de la cavitat polpar. Aquestes substàncies irrigants: Faciliten el pas dels instruments a través del conductes Dissolen la matèria orgànica i el residu dentinal Tenen acció antisèptica o desinfectant Arrosseguen els detritus del conducte evitant el taponament apical.

8. Obturació:

   conjunt de tècniques que permeten farcit i segellat hermètic Evitant així que aquesta torni a ser colonitzada per microorganismes. Es divideix en dues parts: L'obturació radicular (diversos materials s'apliquen de diverses formes a l'interior del conducte) L'obturació cameral En un primer moment l'obturació cameral es fa de forma provisional, amb diversos ciments temporals, per observar l'evolució del pacient els primers dies. Passades 1-2 setmanes s'elimina la obturació provisional i es realitza una permanent amb compòsit.

Condensació lateral:

1) S'introdueix una primera punta de gutaperxa (con mestre) en el conducte radicular 2) Es condensa o comprimeix lateralment contra les parets del mateix amb un instrument en forma de con allargat i fi anomenat condensador, permet crear espai per introduir d'altres cons de gutaperxa (cons accessoris o pirates) fins que el conducte radicular queda completament segellat. La primera punta de gutaperxa s'impregna amb ciment segellador per endodòncia, material que arriba a les cavitats petites, irregularitats superficials o conductes laterals que la gutaperxa sòlida no pot assolir. Un cop obturada la cavitat, es talla la zona superior sobrant de cada con (que està envaint la cambra polpar) a l'altura de l'entrada del conducte radicular, amb ajuda d'un instrument escalfat a la flama.

Condensació vertical:

en aquesta tècnica la gutaperxa es fon mitjançant diversos mètodes i s'aplica en forma líquida a l'interior del conducte, fins omplir-lo. Amb ajuda de diversos condensadors de punta plana s'anirà comprimint de forma vertical un cop solidifiqui. Encara que algunes tècniques de condensació vertical no requereixen l'ús de ciment segellador, ja que serà la pròpia gutaperxa líquida ocuparà els llocs de difícil accés, sol ser recomanable utilitzar-lo. La gutaperxa es pot fer líquida amb: solvents com el cloroform, xilol, eucaliptol, ..., o per escalfor amb sistema rotatori i per termocompactació amb compactadors mecànics (gutta-condensor) o condensadors convencionals escalfats a la flama. Sistemes específics de gutaperxa fosa.