Totalitarismes del Segle XX: Feixisme, Nazisme i Stalinisme

Què és el Feixisme? Definició i Orígens

El terme «feixisme» fa referència a un sistema polític totalitari que va tenir la seva primera expressió a la Itàlia d’entreguerres i que es pot estendre a l’Alemanya nazi i a altres dictadures de tipus militar semblants. Aquest sistema busca controlar tots els aspectes de la vida pública i la moral privada.

Característiques Ideològiques del Feixisme

El feixisme presenta una sèrie de característiques ideològiques principals:

• Submissió cega a un líder carismàtic (Führer Hitler, il Duce Mussolini, Caudillo Franco) que concentra tot el poder i simbolitza la nació.
• Rebuig al liberalisme (democràcia) i ferotge anticomunisme.
• Règim de partit únic, sense oposició ni eleccions (NSDAP a Alemanya, PFI a Itàlia, FET-JONS/Moviment Nacional a Espanya).
• Exaltació de l’Estat i de la nació com a col·lectiu, per sobre dels interessos de l’individu, que s’ha de posar al servei del grup.
• Culte a l’acció i a l’ideal de l’home fort i musculós, que no dubta a fer ús de la violència; és a dir, el més fort és superior i té dret a imposar-se a la resta.
• Defensa d’una societat jerarquitzada i no igualitària, on el domini de l’elit dirigent és incontestable.
• Nacionalisme exacerbat i expansionista, amb un component racista que arriba a justificar l’eliminació física dels grups considerats inferiors (jueus, eslaus, etc.).
• Enquadrament corporatiu de les masses en organitzacions controlades pel partit o l’Estat (joventuts, dones, sindicat únic).
• Tendència antiintel·lectual, amb desconfiança envers el món dels artistes, intel·lectuals i docents.

Els Problemes de la Postguerra a Itàlia

Després de la Primera Guerra Mundial, Itàlia es va enfrontar a una greu crisi econòmica i social. La crisi econòmica es manifestava a través d’una inflació descontrolada i un alt nivell d’atur, que afectava tant les zones urbanes com les rurals. Els llauradors, cada vegada més empobrits, protagonitzaren ocupacions de terres per reclamar millors condicions de vida i accés a recursos. Paral·lelament, a les ciutats industrials s’incrementava la conflictivitat obrera, amb vagues i protestes per part dels treballadors, que exigien millores laborals i salarials. A tot això s’hi afegia la frustració per les promeses territorials incomplertes. Malgrat la victòria, Itàlia no va rebre tots els territoris que esperava. Aquesta situació va alimentar la idea de les «terres irredemptes», especialment referida al Trentino i a l’Ístria, regions amb presència de minories italianes que no van ser annexionades completament, la qual cosa va provocar un sentiment d’humiliació nacional.

Ascens de Mussolini i la Marxa sobre Roma

Benito Mussolini, exmembre del Partit Socialista Italià (expulsat pel seu bel·licisme el 1914), va fundar el 1919 unes forces paramilitars de xoc, els Fasci di Combattimento. Aquests grups apallissaven i assassinaven militants d’esquerra amb la connivència de les autoritats. A més, tenien una simbologia pròpia: la camisa negra, la salutació romana i el feix romà.

A la vaga d'agost del 1922, el Partit Feixista va posar en escac el Govern en substituir els vaguistes pels seus militants i mantenir en funcionament els serveis bàsics. Però el cop definitiu per fer-se amb el poder va arribar amb la Marxa sobre Roma del 28 d'octubre del 1922, quan milers de camises negres van ocupar els edificis públics de la capital. Després d'accedir al poder, Mussolini va començar a forjar l'establiment d'una dictadura. Primer, va ser el cap d'un Govern de coalició amb liberals i catòlics, i va promulgar una nova llei electoral on el partit més votat obtenia 2/3 escons addicionals. Més endavant, va obtenir la majoria absoluta en unes eleccions en què els camises negres feixistes van amenaçar i van intimidar. Les denúncies de frau en les eleccions van ser contestades amb el segrest i assassinat del diputat socialista Giacomo Matteotti (1924), en què els feixistes van estar implicats.

Consolidació de la Dictadura Feixista a Itàlia

Aleshores, Mussolini va iniciar la instauració de la dictadura feixista. Per aconseguir-ho, va suspendre els drets constitucionals i va eliminar progressivament la democràcia, va empresonar dirigents i militants de l’oposició, va il·legalitzar els partits i sindicats de classe, va censurar la premsa i va crear una policia política, l’OVRA, encarregada de perseguir qualsevol dissidència. Mussolini va concentrar tots els poders en la seva figura: era alhora cap de govern i cap del Partit Feixista Italià (PFI), l’únic permès. Tot i això, el rei Víctor Manuel III es va mantenir formalment al tron, però sense cap poder real. El règim va instaurar un estat corporatiu a través de les anomenades Lleis Feixistíssimes, com la Llei Rocco (1926) i la Carta del Treball (1927). Aquest nou sistema substituïa els organismes escollits democràticament per institucions com la Cambra dels Fasci i les Corporacions, on es reunien empresaris i treballadors, però sota el control del règim. El 1929, Mussolini va signar el Pacte del Laterà amb el Vaticà. Aquest acord va suposar un reconeixement mutu entre l’Estat italià i la Santa Seu, i va concedir privilegis a l’Església catòlica dins del territori italià, com ara el reconeixement del catolicisme com a religió oficial. Finalment, el règim va adoptar mesures racistes. El 1938 es van aprovar lleis racials que prohibien els matrimonis entre persones blanques i jueus o negres, i van instaurar un antisemitisme d’estat alineat amb les idees del nazisme alemany.

Control Social i Adoctrinament Feixista

Mussolini volia crear una societat totalment fidel al règim i als seus valors, per mitjà d’un fort control ideològic i organitzatiu. Una de les línies d’actuació principals va ser la política demogràfica natalista, que pretenia augmentar la població italiana. Es va promoure la natalitat mitjançant incentius a les famílies nombroses i penalitzacions fiscals per a qui no tingués fills. Al mateix temps, es va limitar l’emigració, amb la intenció de retenir mà d’obra i evitar la «fuita» d’italians cap a altres països. El règim també va establir l’enquadrament dels grups socials en organitzacions feixistes. La participació en aquestes estructures era gairebé obligatòria i buscava garantir l’adoctrinament i la fidelitat al règim des de la infància fins a l’edat adulta. Així, es fomentava:

• L’afiliació obligatòria al Partit Feixista i al sindicat únic, eliminant qualsevol forma d’organització independent.
• La creació de l’Opera Nazionale Balilla, destinada a educar els infants segons els valors feixistes mitjançant activitats esportives, militars i culturals.
• L’Opera Nazionale Dopolavoro, encarregada de gestionar el temps lliure dels adults amb activitats recreatives i culturals, sempre sota la supervisió del règim.

Stalinisme: Consolidació del Poder a l'URSS

Després de la disputa successòria que va seguir a la mort de Lenin (1924), Stalin va governar amb mà de ferro l’URSS (1927-1953) fins a la seva mort. Es va centrar en el seu model de «socialisme en un sol país» per consolidar la revolució. Les principals mesures adoptades van ser:

• Una dictadura fèrriament centralista.
• El poder omnímode d’Stalin, és a dir, el culte al líder.
• Una forta repressió contra la dissidència (gulags, Processos de Moscou 1936-1938: Zinóviev, Kàmenev...).
• Un control ideològic de la població i ús de la violència d’Estat per aconseguir-ho.
• L’impuls del desenvolupament econòmic (plans quinquennals) que va fer de l’URSS una potència mundial.

La Constitució de 1936 i l'Estat Policial

La Constitució de 1936 definia l’URSS com un estat socialista, amb una representativitat centrada en els soviets (Soviet Suprem, parlament bicameral). Formalment, era un estat democràtic que reconeixia les nacionalitats, però realment els drets i llibertats eren inexistents, i l’Estat i el PCUS ho dominaven tot. L’URSS va esdevenir un estat policial governat per la nomenklatura nomenada per Stalin (NKVD, policia política).

Les Grans Purgues i els Gulags Estalinistes

Als anys trenta, Stalin va desencadenar una repressió general per consolidar-se en el poder. Amb aquesta política, Stalin va jutjar i condemnar a l’afusellament o a la reclusió en camps de concentració anomenats gulags, situats a les zones més inhòspites i fredes del país. Segons les estadístiques, es van executar més de set-centes mil persones i més de dos milions van ser enviades als gulags. Perseguien antics dirigents del partit que podrien suposar-li una competència, acusant-los d’haver comès crims contra l’Estat.

Entre els anys 1936 i 1938 es van desenvolupar els Processos de Moscou. Van ser judicis falsos que van costar la vida de milers de persones i tenien com a objectiu eliminar físicament els opositors de Stalin, afusellar, preventivament, aquells que podien simpatitzar amb les víctimes o crear futurs nuclis d'oposició. Molts dels processos es van basar en acusacions falses i els acusats havien de retractar-se públicament dels seus errors abans de rebre la sentència. Alguns antics líders de la Revolució d'Octubre del 1917, com Bukharin, Kàmenev i Zinóviev, i molts d'altres van confessar sota tortures tota mena de delictes.

La República de Weimar: Orígens i Crisi

La República de Weimar va ser un nou règim polític alemany sorgit després de la Primera Guerra Mundial, basat en una constitució democràtica i amb un ampli suport social inicialment.

Amenaces i Inestabilitat de la República de Weimar

Després de l’abdicació del kàiser Guillem II, es va proclamar la República de Weimar, un nou règim polític democràtic que pretenia modernitzar el país i garantir una convivència estable. Aquest nou sistema es basava en una constitució democràtica, amb drets i llibertats individuals, sufragi universal i separació de poders. Inicialment, va comptar amb un ampli suport social i la voluntat de reconstruir el país en un marc de pau i democràcia. Des dels seus inicis, la república es va veure amenaçada per forces extremistes de banda i banda de l’espectre polític:

• L’extrema esquerra comunista, representada pel moviment espartaquista, va intentar establir un règim revolucionari a l’estil soviètic i va protagonitzar diverses revoltes.
• L’extrema dreta nacionalista, formada per excombatents i sectors conservadors, rebutjava el règim democràtic i el Tractat de Versalles, que consideraven humiliant per a Alemanya.

A més, la República de Weimar va patir una forta inestabilitat econòmica, provocada pels deutes de guerra i les dures reparacions imposades pel Tractat de Versalles. Aquestes dificultats van generar hiperinflació, atur massiu i descontentament social, creant un context molt desfavorable per a la consolidació democràtica.

Ascens del Partit Nazi i Ideologia de Hitler

El Partit Nazi va ser fundat el 1919 amb el nom de Partit Obrer Alemany (DAP). L’any següent, el 1920, va ser refundat com a Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP). Adolf Hitler s’hi va incorporar molt aviat, el mateix 1919, i el 1921 en va passar a ser el líder absolut. Amb la voluntat de difondre el seu missatge i exercir control al carrer, el partit va crear les Seccions d’Assalt (SA), esquadrons paramilitars encarregats d’intimidar l’oposició i imposar l’ordre nazi. Al mateix temps, el partit va adoptar una estètica pròxima al feixisme: l’ús del braç alçat com a salutació, la camisa marró com a uniforme i la creu gamada com a símbol del moviment. El 1923, Hitler i el seu partit van intentar un cop d’estat a Munic, conegut com el Putsch de Munic, però va fracassar i Hitler va ser empresonat. Durant la seva estada a la presó, va escriure el llibre Mein Kampf (La meva lluita), que va esdevenir el fonament ideològic del nazisme. En aquest llibre, Hitler exposava el seu programa polític, basat en:

• El menyspreu per la democràcia liberal, considerada feble i ineficaç.
• L’odi al bolxevisme, vist com una amenaça comunista i jueva.
• La necessitat d’un líder únic i fort que guiés la nació.
• L’antisemitisme, amb la creença en la superioritat de la raça ària i la necessitat de marginar o eliminar els jueus.
• L’ambició de crear un Gran Reich alemany, per mitjà de l’expansió territorial cap a l’est: el concepte de Lebensraum (espai vital), que justificava la conquesta de terres per garantir el futur del poble alemany.

En sortir de la presó, Hitler es va proclamar Führer (líder suprem) del partit i va consolidar el seu poder.

El Camí de Hitler cap a la Cancelleria Alemanya

L’any 1925, Hitler va fundar la seva pròpia guàrdia personal, les SS (Schutzstaffel o Grup de Protecció), una milícia d’elit que acabaria dirigida per Heinrich Himmler. Entre 1924 i 1929, amb la recuperació econòmica d’Alemanya, el suport al NSDAP va disminuir. Davant d’això, Hitler va adoptar una nova estratègia: convertir el partit nazi en un partit de masses, acostant-se a les classes mitjanes, als grans empresaris i aliant-se amb altres forces conservadores i de dreta. La situació va canviar radicalment amb la crisi econòmica dels anys trenta, que va provocar un fort increment de l’atur (més de 5 milions de desocupats el 1931). Aquest context va afavorir el discurs demagògic dels nazis, que van passar de 12 diputats al Reichstag el 1928 a 107 el 1930. Les elits militars, la banca, la gran indústria i els terratinents van començar a veure Hitler com una solució als problemes del país. A les eleccions de 1932, el NSDAP es va convertir en la força més votada, amb 230 escons. Finalment, el 30 de gener de 1933, el president Paul von Hindenburg, pressionat per sectors conservadors, va nomenar Hitler canceller d’Alemanya, encapçalant un govern de coalició.

De la Cancelleria a la Dictadura Totalitària

Tot i que Hitler va accedir al poder legalment el gener de 1933, en molt poc temps va transformar el règim democràtic alemany en una dictadura totalitària. Inicialment, el seu govern es va formar en coalició amb el Partit Nacional del Poble Alemany (DNVP), una força conservadora i nacionalista. El febrer de 1933, Hitler va començar a restringir les llibertats públiques: es va limitar el dret de reunió i la llibertat de premsa. El 27 de febrer, va tenir lloc l’incendi del Reichstag, atribuït sense proves al Partit Comunista Alemany (KPD). Aquest fet va servir com a pretext per intensificar la repressió i suspendre els drets fonamentals com la inviolabilitat de les comunicacions, el dret d’associació o la llibertat personal. A les eleccions de març de 1933, celebrades en un clima de por i repressió, els nazis van obtenir un resultat ampli, però no van arribar a la majoria absoluta. Per això, van pactar amb el DNVP i el Zentrum (partit catòlic de centredreta) per aconseguir la investidura de Hitler. Així, el Parlament va aprovar la Llei de Plens Poders, que atorgava a Hitler la capacitat de governar sense control parlamentari durant quatre anys i anul·lar articles de la Constitució invocant l’interès nacional. Amb això, la dictadura ja era un fet consumat.

La Nazificació de l'Estat i la Societat Alemanya

Durant els mesos següents, es va desplegar un procés de nazificació de l’Estat i de la societat:

• La il·legalització dels partits d’esquerra, com l’SPD i el KPD, els dirigents dels quals van ser empresonats o enviats a camps de «reeducació».
• La imposició del partit únic: el NSDAP va esdevenir l’única força legal a Alemanya.
• L’eliminació dels sindicats lliures, substituïts pel Front Alemany del Treball, controlat pel règim.
• La supressió del sistema federal: els Länder (regions) van ser sotmesos a una gestió centralitzada.
• La depuració de l’administració pública, amb l’exclusió dels funcionaris considerats no aris o poc fidels al nazisme.
• El reforçament de la repressió: es van donar funcions policials a les SS, es va crear la policia política Gestapo (1934) i es va iniciar la construcció dels primers camps de concentració, com Dachau (1933).

També es va eliminar la dissidència dins del propi partit. Entre el 30 de juny i el 2 de juliol de 1934, va tenir lloc la coneguda com la Nit dels Ganivets Llargs, una purga dirigida contra les Seccions d’Assalt (SA). Aquesta organització, formada majoritàriament per militants d’origen humil, criticava la deriva capitalista del règim i reclamava una revolució més radical. El seu líder, Ernst Röhm, era vist com una amenaça per a Hitler i va ser assassinat juntament amb altres caps de les SA. Amb aquesta acció, les SS van consolidar la seva hegemonia dins del nazisme. Finalment, amb la mort del president Hindenburg l’agost de 1934, Hitler va concentrar tots els poders de l’Estat en la seva persona. Es va autoproclamar cap d’Estat, canceller i líder suprem del poble alemany (Reichsführer), culminant així la transformació totalitària del règim nazi.

Ideologia Racial Nazi: Puresa Ària i Lebensraum

El nazisme es va fonamentar en les teories d’higiene racial, que defensaven la necessitat de preservar la «puresa» de la raça ària i eliminar tot allò que pogués contaminar-la. Aquestes idees es basaven en una interpretació distorsionada de les teories de la selecció natural de Darwin, a les quals es va aplicar el concepte de darwinisme social: la creença que els humans, igual que altres espècies, estaven subjectes a la competència per la supervivència, i només els més «aptes» sobreviurien. Els objectius principals del règim nazi eren, per una banda, preservar la «puresa» de la raça ària i, per l'altra, aconseguir per a aquesta un «espai vital» (Lebensraum), justificant la conquesta territorial per assegurar el futur del poble alemany. El projecte racial nazi es va fonamentar en dos eixos essencials:

• L’exclusió i eliminació dels éssers asocials: aquelles persones que no eren considerades útils per a la societat, com discapacitats, homosexuals i dissidents polítics, van ser objecte de persecució, amb l'objectiu de mantenir una societat «pura».
• La visió d’alguns grups ètnics com a enemics: el règim nazi va considerar jueus, gitanos i eslaus com a races inferiors, subhumans o enemics de l’Estat, basant-se en una ideologia supremacista.

Algunes de les mesures més violentes i radicals que es van dur a terme van ser:

• 1933: Boicot als comerciants jueus, amb l’objectiu de marginar-los econòmicament i socialment.

Persecució Antisemita: Lleis de Nuremberg i Kristallnacht

• 1935: Es van aprovar les Lleis de Nuremberg, que retiraven la nacionalitat als jueus i prohibien els matrimonis mixtos entre aris i no aris, concretament amb jueus, gitanos i altres grups considerats «racialment impurs».
• 1938: La Nit dels Vidres Trencats (9-10 de novembre), coneguda com la Kristallnacht, va ser una de les accions més simbòliques de la persecució antisemita. Durant aquesta nit, es va produir:
  • La destrucció de sinagogues a tot Alemanya.
  • La profanació de cementiris jueus.
  • La crema de botigues i magatzems jueus.
  • Aproximadament 30.000 jueus van ser detinguts i 90 van morir.

Aquesta onada de violència va representar un punt d'inflexió en la persecució sistemàtica de la comunitat jueva, que més tard desembocaria en l'Holocaust.