Torre Eiffel: Història, Arquitectura i Context Neoclàssic

La Torre Eiffel: Símbol de l'Exposició Universal de 1889

L’Exposició Universal de París celebrada el 1889, coincidint amb la commemoració del centenari de la Revolució Francesa, va comptar amb una de les construccions més representatives de l’arquitectura dels nous materials. Va ser aixecada per un doble motiu: ser el gran símbol d’una nova manera de construir i commemorar el centenari de la Revolució de 1789.

En un principi, va ser construïda per desmuntar-se quan s’acabés l’exposició. Finalment, no tan sols va quedar fixa, sinó que es va convertir en el símbol de París i de tot França. El projecte, seleccionat en un concurs on es van presentar més de 700 propostes, era obra de Gustave Eiffel. Aquest era especialista en la construcció d’estacions, mercats, ponts i altres edificis de ferro.

La preparació del projecte va ser feixuga i va comportar el treball coordinat dels millors especialistes del seu taller, que van arribar a realitzar més de 20.000 dibuixos preparatoris.

Característiques Arquitectòniques de la Torre

La torre consta de tres plataformes o pisos:

• El primer a 57 metres.
• El segon a 115 metres.
• El tercer, que és un mirador envoltat de vidres amb capacitat per aproximadament 800 persones, a 274 metres.

L’ascensió es pot fer amb ascensor o per escales. Les línies corbes li proporcionen un perfil agradable i, a més, els quatre grans arcs de mig punt de suport estan projectats i construïts per aguantar el pes i les embestides del vent. Està feta amb nous materials: ferro, vidre i ciment.

Valor Estètic i Estructural

Presenta un valor arquitectònic i estètic notable. Els elements sustentadors són els quatre pilars inclinats de la base, i els elements sustentats són les plataformes, l’estructura superior i els arcs que uneixen els pilars. Presenta una forma piramidal, ampla als baixos amb quatre pilars i més estreta a mesura que s’alça.

Recepció i Funció de l'Obra

L’obra l’encarrega l’Estat Francès per a l’exposició universal del 1889 per commemorar els 100 anys de la Revolució Francesa. Es va fer un concurs i va guanyar la Torre Eiffel. Seguidament, van decidir construir-la.

Així com ara és un símbol, al principi va tenir moltes crítiques perquè la gent no estava acostumada a veure un esquelet metàl·lic. Uns anys més tard de la seva construcció es va demanar que la desmuntessin perquè era molt lletja, però ja s’havia convertit en un símbol de França i un grup d’intel·lectuals va aconseguir que no la desmuntessin.

Funció Principal

La primera funció que va tenir va ser estètica i commemorativa pels 100 anys de la Revolució Francesa en el marc de l’exposició universal.

Context Històric i Artístic: El Neoclassicisme

Ens situem a la França de finals del s.XVIII. Després de la Revolució Francesa, la burgesia arriba al poder i ens trobem immersos en el canvi de l’Antic Règim a l’establiment dels estats liberals. L’obra (referint-se al context artístic general) és d’estil neoclàssic.

Aquest estil recupera els models de l’antiguitat clàssica com a rebuig dels excessos del Rococó i com a model dels nous valors cívics i democràtics de la nova societat. Posa les seves bases en la racionalitat de l’època de la Il·lustració.

Societat i Art Neoclàssic

Ens trobem en un moment on la societat canvia; està dividida en classes socials, és individualista, té drets i deures i dret a votar. Destaca David, un pintor francès que participa activament en la Revolució Francesa com a pintor, i plasma la revolució. Després passa a ser pintor de l’Imperi Napoleònic. L’època més coneguda és l’intermedi entre la Revolució i l’Imperi.

Anàlisi d'una Obra Neoclàssica (Exemple: El Jurament dels Horacis)

Composició amb un gran equilibri de figures emmarcades en un espai arquitectònic ordenat, amb cada grup de figures assignades a una arcada del fons. Aquesta separació resumeix un dels preceptes de la pintura Neoclàssica: la claredat expositiva.

Tècniques i Estil

L'estil depurat subordina clarament el COLOR AL DIBUIX. Les figures estan molt ben perfilades, amb un model anatòmic perfecte, que recorda la puresa acadèmica de l’escultura clàssica. Es prioritza la línia recta en els personatges masculins i l'ondulada en els femenins, fet que reforça l’agressivitat dels homes i la sentimentalitat de les dones.

Color i Il·luminació

Cromàticament hi predominen el vermell, el gris i l'ocre. El vermell està present en les tres parts en les quals es divideix el quadre, i això fa que el quadre s'equilibri cromàticament. L'escena està il·luminada per una llum tènue que va d'esquerra a dreta, solució inspirada en el tenebrisme de Caravaggio.

Temàtica i Simbolisme

Les espases que el pare té a la mà són el clar punt de fuga central. Són el centre formal i temàtic de l'obra. Inspirat en la tragèdia literària Horaci (basada en la Història de Roma, de Tit Livi), del dramaturg francès del s. XVII Pierre Corneille. Moment en què els 3 germans Horacis (fills de Roma), juren davant el seu pare que combatran fins a la mort contra els 3 germans Curiacis de la ciutat veïna, per decidir quin bàndol tindrà el control de la Itàlia central.

A la dreta hi està la germana dels Horacis (Camil·la) casada amb un Curiaci, i la germana dels Curiacis (Sabina) casada amb un Horaci. Al fons, la mare dels Horacis amb els fills de la Sabina, totes tres plorant. El pintor vol reflectir el culte a les virtuts cíviques més estrictes de l’autosacrifici, l’honor i la lleialtat, personificades en l’actitud dels Horacis. Alguns van veure reflectida les simpaties revolucionàries de l’autor.