El Torn de Partits a la Restauració: 1881-1909

El torn de partits (1881–1909) Cánovas tenia clar que el gran problema del passat havia estat la tendència dels partits a acaparar el poder, el que obligava a l’oposició a recórrer a l’exèrcit. Com a manera de resoldre-ho, el propi Cánovas va acceptar que en el moment que hi hagués una oposició prou sòlida hauria de cedir-li el poder pacíficament, el que suposaria l'inici del torn de partits. En 1881 es van repartir el poder els dos “partits dinàstics” que eren el partit
Conservador de Cánovas (antics moderats) i el partit Liberal de Sagasta (antics progressistes). El 1885 es produí la primera crisi política del sistema. Morí Alfons XII estant la seva dona MªCristinad'Habsburg, embarassada del futur hereu (o hereva). En aquest context, Cánovas i Sagasta acordaren el “Pacto del Pardo”(24/11/1885),es comprometien a mantenir la Monarquia borbònica (regència de MªCristina) i a alternar-se en el poder. L’alternança funcionaria perfectament fins després de la mort del dos polítics dos dècades després. El seu funcionament va ser quasi perfecte entre 1881 i 1909. Entre 1909 i 1923 seguí el torn però amb victòries menys clares, que dificultaren sovint l'estabilitat del govern enmig d'una crisi política generalitzada. “El tornisme" era un sistema fonamentalment antidemocràtic i implicava un acurat mecanisme electoral, basat en la idea de que el canvis de govern es decidien en els cercles de poder, entre els líders dels dos grans partits amb la Corona. El sistema de la Restauració, tot i els seus defectes -no era en absolut democràtic-, va permetre una llarga etapa d'estabilitat política, que s'explica en part perquè els dos partits tingueren la flexibilitat suficient com per a permetre que els liberals anaren reformant el sistema i estenent les llibertats sense una oposició oberta dels conservadors.Caciquisme. Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és falsejada per la manipulació electoral exercida per persones influents, que serveixen d'enllaç entre l'oligarquia que deté el poder i els habitants de llurs localitats.  Els cacics eren la clau del frau electoral La xarxa caciquil:➔ Cacics locals: Controlaven el mercat de treball.● Cacics de districte: Escollien els candidats que havien de ser elegits.● Governadors civils: Traslladaven als cacics les decisions del govern.Eren persones que tenien prou poder o influència en els seus pobles o comarques com per a garantir un resultat electoral.En casos de necessitat podien fer ús de coaccions i amenaces i, en casos extrems, usar la violència.D’aquesta manera tot el sistema electoral estava controlat pels partits dinàstics amb l’ajuda dels cacics, i a costa dels electors, que majoritàriament votaven el que se’ls deia. El partit conservador (Cánovas)Preferits pels sectors més rics -burgesia industrial i comercial, terratinents i mitjans propietaris rurals.• Eren partidaris de privilegiar a l'església catòlica, que seguí controlant l'ensenyament • D'un règim de llibertats limitades, que permetrà controlar a la premsa i prohibir els sindicats. • En partidaris del sufragi censatari • Defensaven el centralisme i el proteccionisme -en especial volen la protecció de la indústria espanyola El partit liberal (Sagasta) era l'hereu dels antics progressistes,• Predominaven entre les classes mitjanes urbanes. • Eren partidaris de reimplantar les llibertats plenes del sexenni com la llibertat de culte i la de càtedra -contra els interessos de l'església catòlica. • També volien implantar la llibertat d'associació i una llibertat de premsa.• aconseguiren reinstaurar el sufragi universal masculí en 1890. El sistema es basava en el bipartidisme els dos partits s'anaven alternant en el govern sense deixar cap possibilitat a l'oposició no dinàstica. Aquest sistema va permetre que Cánoves acomplís el seu gran objectiu i pràcticament desaparegueren els pronunciaments militars. L’oposició no dinàstica (1875 i 1909). Els partits no dinàstics eren qui no participaven en el torn i no arribaren mai a participar en el poder. A partir del 1890 (any sufragi universL) comencen a crear-se petits focus d’oposició, zones on els partits d'oposició no dinàstica obtenien els seus diputats. Era complicat: A més del caciquisme tenien que superar el greu problema que representava el sistema electoral: els diputats s’escollien d’un per cada districte de 50.000 habitants, de manera que calia tindre la majoria en un districte per obtenir 1diputat.Aqets no-dinastics eren: Els republicans: el moviment republicà del sexenni eren diversos.. 1. Els possibilistes de Castelar s’integraren en el partit liberal. 2. Els centristes de Salmeron 3. Els federals de Pi i Maragall 4. L'altre sector fundà el Partit Republicà més progressista. Progressista. El lider era Ruiz Zorrilla, que intentà arribar al poder per la via del pronunciament entre 1875-1886 però fracassà i es dissolgueren. A partir d'aquest moment els republicans es trobaven dividits en diferents partits, que no s'unificarien fins 1903 en la Uníó Republicana (liderada per Nicolàs Salmerón, Alejandro Lerroux i Blasco Ibáñez), que va obtenir molt bons resultats en Madrid, Barcelona i València. Cap a 1908, va haver enteniment entre el Partit  Republicà Radical d’Alejandro Lerroux i el Partit d'Uníó Republicana Autonomista de Blasco Ibáñez. Lerroux era un jove republicà, periodista “incendiari”, que arribà a dominar electoralment alguns barris de Barcelona. En la mateixa línia, a València va sorgir la figura de Blasco Ibáñez. Els dos compartien la mateixa ideologia anticlerical i populista, que triomfava entre els obrers. Aquets nous partits republicans eren partits “de masses”: comptaven amb una militància nombrosa, activa i ben organitzada, imprescindible per a organitzar campanyes i guanyar eleccions.Cada partit hauria de disposar d’un períòdic que servia per difondre la seva ideologia entre militants i simpatitzants -“El pueblo” era el diari de Blasco Ibañez, o “El Socialista” el del PSOE). Els socialistes integrava el grup marxista: El moviment obrer estava disgregat i era majoritàriament anarquista, però anaren apareixent petits nuclis socialistes a les zones industrials i mineres i a les principals ciutats. El socialisme espanyol i europeu seguia les doctrines de Karl Marx, basades en la idea de que a mesura que el capitalisme s'implantava, les diferencies entre una minoria rica (burgesa) i una majoria obrera es farien més i més grans fins acabar per provocar una revolució que donaria pas al comunisme. A diferència dels anarquistes, els socialistes optaren per no “accelerar” el procés cap a la revolució. Preferiren adaptar-se al sistema fundant partits i sindicats que lluitaren des de dins del sistema, per millorar la situació de la classe obrera. El principal líder del socialisme espanyol, Pablo Iglesias, fundà en 1879 el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). El mateix grup de socialistes madrilenys aprofitaren l'aprovació pel Partit Liberal de la llei d'associacions de 1887 per fundar, en 1888, la UGT (Uníó General de Treballadors), el sindicat socialista. En la dècada de 1890 el PSOE i la UGT tenien una implantació escassa, limitada als nuclis industrialitzats del nord i a Madrid; fou fins l’any 1910 que aconseguí el seu primer diputat a cort. Van estendres per les grans capitals industrials: des de Madrid a Astúries -zones mineres-, Biscaia -on es desenvolupava la siderúrgia- i Catalunya. En aquests anys comencen a fer manifestacions-, impulsen la demanda de la jornada laboral de 8 hores i organitzen les primeres vagues. Aliats amb els anarquistes aconseguiren rebaixar la jornada  laboral a 9-10 hores. La llei d'Accidents de Treball de 1900, reconeixia la responsabilitat empresarial en els accidents de treball. Un altra llei prohibia el treball de menors de 10 anys Obligava al patró a deixar dos hores lliures als menors de 14 per anar a escola. Nacionalisme català: A mitjans Segle XIX començà el procés de regeneració cultural i de recuperació del català com a llengua escrita/culta per part de la burgesia catalana. En aquesta època la regeneració cultural es basava en una recuperació, recordant l'època gloriosa de la Corona d'Aragó. A més, conflictes de tipus econòmic -contra el lliurecanvisme- ajudaren a reforçar el sentiment nacional. Fins la dècada de 1890 el nacionalisme català era un moviment estrictament cultural, sense una plasmació política pròpia -a la Catalunya rural guanyaven elspartits dinàstics. En 1892, la redacció de les Bases de Manresa,transforma el moviment cultural en polític. Aquestes reclamaven la recuperació de part dels furs de Catalunya, que servirien de base per dotar a Catalunya d'una autonomia econòmica i política -amb corts i govern propi- i reconeixien l'oficialitat del català. En 1901 el malestar causat per la crisi del 98 va ser la formació de la Lliga Regionalista, partit nacionalista conservador liderat per Cambó i Prat de la Riba. Va triomfar ràpidament, substituint als partits dinàstics en la major part dels districtes catalans rurals fins 1923. Es tractava d'un partit més bé regionalista: Defensava els interessos de Catalunya i un cert nacionalisme però sense ser massa reivindicatiu. De fet, va arribar a col·locar alguns ministres en governs de caràcter conservador. Els Fets del ¡Cu-Cut!, també coneguts com La Cuartelada, van esdevenir a Barcelona el 25/11/1905, quan militars espanyols van assaltar i destrossar les redaccions del setmanari satíric ¡Cu-Cut! I del diari La Veu de Catalunya Els partits catalans reaccionaren contra el govern creant una gran coalició electoral “Solidaritat Catalana” que agrupà a tots els partits catalans -Lliga Regionalista, Carlins i Republicans Federals, entre altres- amb l'excepció dels dinàstics i els Republicans Radicals de Lerroux. Solidaritat Catalana obtingué 41 diputats de 44 en 1907 i es dissolgué poc després. En 1913, el govern liberal d'Eduardo Dato va permetre la creació de la Mancomunitat. Les quatre diputacions catalanes, junt als ajuntaments, començaren a d'impulsar la llengua i la cultura catalanes. Encara que la mancomunitat no disposava de capacitat per fer lleis ni cobrar impostos, era un precedent de tipus autonomista.

d) Nacionalisme basc: un nacionalisme més radical que discutia la unitat d'Espanya, abandonant el carlisme i la seva idea de reimplantar els furs. El promotor del modern nacionalisme basc va ser Sabino Arana, fundador en 1895 del PNB (Partit Nacionalista Basc). El PNB va sorgir en un context d'enormes canvis per al País Basc, que a partir de 1880 es va industrialitzar molt ràpidament i va atraure un flux massiu d'immigrants castellans.El PNB sorgeix com un partit representatiu de la burgesia Basca emergent, tot i

que va tenir també molt d'èxit entre el camperolat, ja que adoptava algunes de les idees bàsiques del carlisme com el catolicisme radical. A partir de 1898, coincidint amb la crisi del

sistema de la Restauració, els sectors vascos conservadors abraçaren el nacionalisme.

Anarquisme: l'anarquisme és una de les dues grans corrents del moviment obrer del Segle XIX (l'altra era el marxisme/socialisme). L'- L'individu ha de ser lliure d'obeir o desobeir a un govern - Ha de posseir els mitjans necessaris per assegurar-se la seua supervivència -terra, ferramentes. Com que no creien en els estats ni en els governs, els anarquistes eren enemics de la

política i mai no fundaren cap partit i generalment no votaven mai. - Difondre les seves idees des de períòdics i llibres - Lluitar des dels sindicats pels drets dels treballadors - En alguns moments per “l'acció directa”, organitzant-se amb armes i cometent atemptats o atracaments. L'anarquisme es va instaurar a Espanya i a partir de 1875 va ser molt perseguit i completament prohibides les societats anarquistes. En 1878 i 1879 es produïren dos atemptats anarquistes contra Alfons XII; i en 1893 un altre contra Martínez Campos -tots fallits. Aquests successos provocaren una dura repressió de l'anarquisme amb l'aprovació

d'una “llei de repressió de l'anarquisme” en 1896 i la pràctica sistemàtica de tortures i execucions. Com a resposta a les execucions, en 1897 un anarquista italià va assassinar a Cánovas del Castillo. Malgrat les persecucions, l'anarquisme continuà sent la ideologia preferida pels obrers catalans i els camperols andalusos, per davant del socialisme i tindria un èxit impressionant a partir de 1909, ja que la majoria dels anarquistes es centraren en el

treball als naixents sindicats -anarcosindicalisme. El 1910 es va fundar CNT a Barcelona. Confederació Nacional de treballadors. Defensava:- Sindicalisme apolític- Acció direct - Vaga general revolucionaria Aspiració de substituir el règim burgés- El comunisme llibertari