Tipus de Textos i Varietats Lingüístiques en Català

Tipologia Textual

Text Expositiu

El text expositiu pretén transmetre i fer comprendre una informació. Classificació segons el destinatari:

• Textos expositius divulgatius: S’adrecen a un públic qualsevol, amb llenguatge entenedor (revistes, guies…).
• Textos expositius especialitzats: Informen de temes dels quals has de tenir coneixements previs per entendre'ls. Utilitzen vocabulari especialitzat (tractats, revistes científiques…).

Estructura del Text Expositiu

• Introducció: Presenta el tema.
• Desenvolupament: Aporta informació, dades…
• Conclusió: Valora la informació aportada i extreu una conclusió que pot resituar el tema tractat.

Relació entre Informacions

• Causa/efecte: Descripció d’un fet i de les conseqüències que se’n deriven.
• Cronològica: Exposició dels esdeveniments seguint un ordre temporal.

Recursos Lingüístics del Text Expositiu

Lèxic

• Predomini de mots monosèmics (per prevenir ambigüitat).
• Selecció del lèxic (més o menys tecnicismes segons el destinatari).
• Presència de neologismes relacionats amb el tema.

Morfosintaxi

• Ús de present d’indicatiu (pel seu caràcter atemporal).
• Tercera persona verbal.
• Formes impersonals.
• Predomini d’oracions atributives enunciatives.

Varietats Lingüístiques

Varietat Històrica

1. Català preliterari (s. VIII-XIII): Les estructures i els mots catalans es trobaven enmig de textos escrits en llatí.
2. Català medieval (s. XIII-XV): S’utilitzava en la producció de textos de caràcter instrumental o literari. Ja s’havia format pel que fa a lèxic, fonètica, morfologia i sintaxi.
3. Català de la Decadència (s. XVI-XIX): En els textos catalans hi apareixen castellanismes; això va fer incrementar les diferències dialectals.
4. Català de la Renaixença (s. XIX i primer quart del XX): Sota l’impuls de la Renaixença es pretén crear una normativa que posés fi a l’anarquia ortogràfica vigent. Podem assenyalar dues línies fonamentals:
   1. Partidaris del català acadèmic.
   2. Partidaris del “català que ara es parla”.

Pompeu Fabra va promoure des de les pàgines de la revista L’Avenç una reforma lingüística que culminaria al segle XX, amb la normativa aprovada per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

5. Català actual: Arran de la reforma lingüística promoguda per Fabra, l’IEC va adoptar-ne la normativa ortogràfica en el Diccionari ortogràfic (1917), la Gramàtica (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932).

Varietat Social

1. Variació social del català: Per estudiar la variació social en la llengua catalana, podem tenir en compte aspectes com ara l’edat, el sexe, l’estatus social o la professió.
   1. Culturalitzades / no culturalitzades.
   2. Codi interferit / no interferit.
2. L’argot: Adopció d’un determinat codi, que s’utilitza, en principi, amb una finalitat críptica, però que serveix sobretot per identificar els membres d’un grup. No hem de pensar que l’argot només és utilitzat pels sectors marginals de la societat. Metges, advocats, professors, futbolistes… utilitzen un argot que sovint només els membres d’aquest sector social coneixen.

Característiques de l'Argot

• Vinculació a un àmbit professional.
• Finalitat críptica.
• Influència d’altres llengües.
• Desplaçament del sentit dels mots per procediments metafòrics: xocolata (haixix).
• Derivació o escurçament per crear nous mots: mates.

Varietat Geogràfica

Les diferents modalitats que una llengua adopta en les diverses zones del seu domini lingüístic constitueixen la variació geogràfica o variació dialectal.

• Dialectes: Conjunt de modalitats d’una llengua que es parlen en un territori. És la concreció que la llengua té en una àrea determinada.

Varietat Estilística (Registres)

• Estàndard: Varietat formal i comuna, utilitzada en situacions formals i mitjans de comunicació.

Gèneres Periodístics

• Informatiu: Només presenten informació contrastada i objectiva.
• d’Opinió: Combinen la informació amb valoracions de l’autor del text.
• Híbrid: Expressen opinions subjectives de l’autor.

Factors que Determinen una Notícia

• Proximitat: Si és proper, genera interès.
• Novetat: Que surti de la normalitat.
• Actualitat: Tenen vida efímera.
• Notorietat: D’interès per a molta gent.
• Rellevància: Que afecti els lectors.
• Suspens: Exigeixen continuïtat informativa.

Ha de donar resposta a les 6 preguntes: qui, què, quan, on i com.

Text Argumentatiu

Exposició de raonaments per convèncer els receptors d’un discurs a fi que adoptin el plantejament de l’emissor.

Tenen alhora funció referencial i conativa; per tant, han de tenir coherència i presentar un ordre lògic.

Apartats del Text Argumentatiu

• Introducció: Fixa l’opinió que es defensa i les intencions que es tenen.
• Exposició: Conté la tesi.
• Desenvolupament: Raons i arguments.
• Conclusió: Síntesi del que s’ha explicat.

Text Prescriptiu i Instructiu

Diferències

• Textos instructius: Informen de com s’ha de fer una determinada tasca o feina.
• Textos prescriptius: Donen ordres o regulen la conducta de les persones.

En comú: Propòsit comunicatiu. Funció conativa.

Característiques

• Objectiu: S’indica en el títol o en un text introductori.
• Procediments: Processos que cal seguir per complir l’objectiu.

Ordre:

• Lògic: Causa / Efecte.
• Cronològic: Ordre d’actuació.

Informacions: Clares, concises i ordenades.

Lèxic: Precís, ha de defugir l’ambigüitat.

Sintaxi: Oracions breus. Una mica esquematitzat.

Text Descriptiu

Presenta les qualitats d’una persona, objecte, espai… Requereix una selecció dels aspectes més importants i presentar-los en un ordre determinat.

Classificació de la Descripció

• Descripció objectiva o científica: Precisió, funció referencial, tecnicismes…
• Descripció subjectiva o literària: No precisa, emotiva…

Retrat: Tipus de descripció que presenta els trets d’una persona.

• Descripció física: Prosopografia.
• Aspectes morals, caràcter…: Etopeia.

Sociolingüística

Disciplina que estudia la relació entre la llengua i la societat (les persones com a usuaris de la llengua).

Conceptes

• Comunitat lingüística: Grup que comparteix una llengua, normes d’ús…
• Àmbits d’ús: Marcs socioculturals en què una llengua s’utilitza.
• Normes d’ús: Les dicta la comunitat lingüística segons com s’utilitza la llengua.
• Normalització: Procés per afavorir que una llengua minoritzada recuperi l’ús.
• Substitució: Procés en què una comunitat lingüística abandona la seva llengua per formar part d'una altra comunitat lingüística.
• Contacte lingüístic: Contacte entre llengües → Multilingüisme.
• Bilingüisme: Només ens podem referir a bilingüisme si ens referim a persones soles; si no es dominen les llengües per igual com a societat, es tracta de conflictes lingüístics.
• Diglòssia:
  • Segons Ferguson (interna): Situació lingüística relativament estable en què en una societat hi ha una llengua usada en el dia a dia i una de diferent que té usos com ara la literatura, l'escola…
  • Segons Fishman (externa): Amplia l’explicació de Ferguson i diu que hi ha una llengua A que s’imposa a la llengua B perquè és usada en textos jurídics, administratius, ocasions formals en general.
• Minorització lingüística: Una llengua minoritzada és aquella que ha perdut àmbits d’ús respecte a una llengua dominant.