Tipus de Representació Artística: Retrat, Natura Morta i Paisatge
Enviado por Chuletator online y clasificado en Arte y Humanidades
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,8 KB
El Retrat
Segons la part del cos representada, trobem retrats de cos sencer, de tres quarts de cos (fins als genolls), de mig cos (fins a la cintura), bust (part superior del pit i cap), i de primer pla (espatlles i cap).
Segons la disposició del retratat, tenim retrats dempeus, sedents i reclinats. Aquesta classificació és vàlida també per a la representació de figures humanes en general.
Si atenem a l'orientació del cap i el tronc, tenim retrats de perfil, de mig perfil, de tres quarts de perfil i frontals. Aquesta categorització s’aplica tant al cap com a les espatlles, podent tenir així diverses combinacions. Aquesta classificació és vàlida també per a la representació de figures humanes en general.
Segons la funció, els retrats poden ser de caràcter:
- Fisiognòmic: pretenen mostrar només els trets físics del retratat.
- Psicològic: pretenen mostrar les característiques psico-emotives del retratat.
- Sociològic: pretenen mostrar les condicions socio-culturals del retratat.
- Simbòlic: on el retratat encarna uns valors morals.
La Natura Morta
La representació d’objectes, que respon al nom genèric de natura morta (també bodegón en castellà), va aparèixer al món Antic i es desenvolupà a occident sobretot a partir del segle XVII.
La seva intenció, com en el cas de la figura, ens porta a la contemplació de, almenys, dos subgèneres:
- Les natures mortes dutes a terme com a simple exercici pictòric (en què el pintor assaja la seva tècnica compositiva, de captació dels matisos i les qualitats, del clarobscur, etc.).
- Les natures mortes amb un clar contingut simbòlic (on els objectes representats volen transmetre un significat més enllà dels seus valors denotatius).
La Natura Morta com a Exercici Pictòric
La natura morta com a exercici pictòric pretén mostrar les habilitats del pintor a l’hora de compondre escenes, captar i representar qualitats òptiques dels materials o bé mostrar elements del món natural estranys o poc freqüents.
Les primeres grans escoles de natura morta d’aquesta mena foren l'espanyola i la flamenca-holandesa del segle XVII, i la francesa durant el segle XVIII. Considerat aleshores un gènere menor, la natura morta va esdevenir un gènere molt tractat durant el segle XIX i principis del XX, esdevenint un dels referents més importants de pintors com Cézanne, Picasso o Morandi.
La Natura Morta Simbòlica
La natura morta simbòlica és aquella que, a través dels objectes representats, vol comunicar idees abstractes que van més enllà de la simple presència denotada.
Un cas molt particular, aparegut durant el segle XVII, és el de la vanitas: una natura morta on diversos objectes –cranis, rellotges de sorra, flors mortes, etc.– venen a parlar-nos de la idea del pas del temps i la mort com a realitats ineludibles de la vida.
El Paisatge
La representació de paisatges va aparèixer al món Antic i es desenvolupà a occident sobretot a partir del segle XVI. La seva intenció, com en el cas de la figura i la natura morta, ens porta a la contemplació de, almenys, dos subgèneres:
- El paisatge com a escenari d’uns fets, on les figures i les accions d’aquestes prenen el protagonisme.
- El paisatge com a motiu (en què el pintor assaja la seva tècnica compositiva, de captació de la llum, etc.).