Tipus de gèneres discursius

1. El discurs, operació de l’ús lingüístic:

El discurs és una producció comunicativa que inclou un text i el context en que es produeix. Allò que el caracteritza és el context, que integra la idiosincràsia de l’emissor, la funció comunicativa que es pretén, el lloc i l’espai en què se situa, el canal per on es trasllada el missatge, la reacció del receptos i el contingut del missatge.

//

El discurs es considera un procés, una operació, una entitat dinàmca, canviant, que va evolucionant, que motiva l’emissor i que causa algun efecte en el receptor.

//

El discurs integra elementss lingüístics i elements extralingúístics. En el discurs, a part del missatge, hi participen implícits, pressupucións i relacions amb elements externs al text.

2. El context o l’entorn comunicatiu:

La noció de text s’identifica ambe l missatge i la noció del context amb tots els altres elements. Tot allò de l’acte comunicatiu que no és el text constitueix el context.

//

En l’activitat lingüística d’un dircurs real, podem copsar aspectes fonètics i gramaticals,però també hi detectem molts dels elements extraling¨´istics que la caracteritzen: els interlocutors, les situacions, les voluntats, les condicions del canal usat.

//

En cada acte comunicatiu, els interlocutors permeten caracteritzar parcialment el context a partir de les seves caracteristiqurs personals i també a partir del coneixement del món, fruit de la relavció entre llengua i cultura. El coneixement del món està format per tres Menes de continguts:- El rerefons cultural, compartit per una col·lectivitat.

/

Les relacions socials, definides distintament en cada tipus d’interacció social.

/

L’experiència individual dels interlocutors.

//

La relació ente les produccons lingüístiques (els textos) i les variables extralingüístiques que les condicionen (els contextos) és una relació bidireccional.

//

D’una banda, el context influeix directament en les característiques d’un text.

//

De l’altra banda, el context també es va enriquint a partir dels textos. Podem dir, doncs, que el text crea en bona part el context, perquè ofereix als interlocutors convis en la manera de pensar o de concebre la realitat, nous mitjans per comunicar-se, i més coneixements sobre le món.

3. El text, unitat comunicativa:

Si el discurs és el procés de crear textos contextualitzats, el text és el missatge resultant d’aquesta operació, el producte de l’operació ñingüística.

//

El text és una unitat supraoracional, de rang superior a l’oració.

//

L’oració és la màxima unitat lingüísticade tipus gramatical i el text és la mínima unitat lignüística de tipus comunicatiu. Quan un parlant dues capacitats simultanies:-La competència gramatical, li permet construir i combinar paraules i oracions a partir de les unitats i de les regles de la llengua.

/

La competència comunicativa, li permet construir textos contextualitzats a partir d’oracions relacionades i da’ltres tipus de regles. Diem, que la competencia comunicatica és tot allò que un parlant necessita saber per comunicar-se de manera eficaç en cada context. Les regles de construcció de textos, asseguren el sentit global i l’efectivitat del text en l’acte comunicatiu.

4. Actes de parla:

Un acte de parla és una unitat comunicatica mínima que inclou un enunciat lingüístic, elements paralingüístics i elements del llenguatgeno verbal amb una intecnió o per aconseguir una finalitat.

//

En qualsevol acte de parla podem distingir entre allà que diem (acte locutiu), i allò que fem (acte il·locutiu).

4.1 Actes de parla directes:

Els actes de parla directes es caracteritzen perquè allò que diem coincideix amb allò que fem; és a dir, l’acte locutiu reflecteix clarament l’acte il·locutiu. La intenció de l’emissor es trasllueix en diferents actes de parla directes:-La constatació o acte de parla assertatiu: té l’objectiu d’informar sobre la realitat. Aquest tipus d’acte verbal sol associar-se amb oracions que afirmen o neguen uns fets.

/

Amb la interrogació o acte de parla interrogatiu, pretenem obtenir informació. Distingim aquesta mena d’enunciats mitjançant l’entonació, les aprtícules interrogatives i el consegüent canvi d’ordre dels constituents de l’oració.

/

L’acte de parla directiu es construeix per tal que el receptor faci una cosa. És l’acte que reflecteix prototípicament la funció conativa del llenguatge.

/

L’exclamació o acte de parla expressiu, transmet subjectivitat del parlant. Les emocions, els sentiments,els pensaments ol’estat d’ànim...

4.2 Actes de parla indirectes:

Quan utilitzem els enunciats lingüístics propis d’un acte verbal amb una intenció diferent, estem cosntruint actesde parla indirectes. El context ens ajuda a interporetar aquets actes evrbals indirectes, encara que no s’avinguin eninciat i intenció.

//

Els actes de parla indirectes ens permeten diferenciar, els sifgnificat literal dels enunciats liengüístics dels singnificat pragmàtic dels actes de parla.

GÈNERES DISCURSIUS I TIPUS DE TEXT-

*Categories:

1. Variació textual:

Necessitem una competència comunicativa o discursiva, que és la capacitat per construir textos que siguin adequats al context comunicatiu en què és produeixen, i per identificar Menes de textos diferents.

//

Les situacuins comunicatives presenten una adversitat molt gran, motivada pels interlocutors, els objectius comunicatius, els contextos socioculturals i els cnals usats. Aquesta versatilitat augmenta si tenim en compte que un missatge es pot transmetre mitjançant un text diferent segons quin sigui els uport utilitzat, l’estructura en què s’organitza, o el registre emprat. Tots aquests elements fan possible que la comunicació sigui ben variada i ajustada a cada situació. Un discurs cal que sigui ben adequat i ben efectiu per aconseguir allò que pretenem.

2. Criteris de classificació de textos:

La primera classificació la trobem en la retòrica classica, però és la medieval la que s’assebla més a l’actual. Segons al forma, en la retoòrica medieval es distingien prosa o mètrica. Segons els setiments epressats, destriava entre tragèdia, comèdia o sàtira. Segons la forma de representació, el gènere narratiu (on parla el narrador) es diferenciava del dramàtic (on parlen els personatges). I, segons el grau de Realisme, hi havia història, faula o argumentació.

//

Actualment observem una variació encara més gran. Parlemde discurs jurídic, de discurs científic, de llenguatge administratiu, de textos acadèmics, de llenguatge mèdic, entre d’alters. Atenent als registres, ens referim a parla col·loquial o a la llengua estàndard. En definitiva, quan volem identificar i classificar un text cal explicitar clarament quins són els criteris emprats:-Des del punt de vista del canal de transimissió, tenim textos escrits i textos orals.

/

Si ens fixem el suport usat per transmetre el text, observarem que hi ha textos orals no directes, perquè han estat enregistrats en un altre moment.

/

Els textos també mostren diferències segons el grau de formalitat, i podem tenir textos formals o col·Loquials, i segons el tema, distingim entre llenguatge corrent i textos especialitzats.

/

Si ens fixem en els destinataris i en el grau d’abstracció, els textos de temàtica especialitzada poden ser divulgatius, acadèmics, o experts.

/

Els àmbits socials es produeixen els textos que ens permeten parlar de discurs periodístic, de discurs religiós o de discurs polític.

//

La tipologia textual que distingeix entre textos narratius, textos descriptius, textos argumentatius, textos directius o instruccions, textos explicatius, textos predictius, textos retòrics i textos conversacionals, és un sitema de classificació basat ene l criteri de funció discursiva. El text narratiu informa sobre fets, els descriptiu informa sobrel’estat de les coses, l’argumentatiu vol convèncer, el directiu emet ordres o consells, el predictiu anuncia fets i estats del futur, el retòric experimenta amb el llenguatge i, finalment, el conversacional serveix epr preguntar, agrair, saludar, etc.

//

Els lingüístes parlen de funció dominant per poder classificar els textos en un tipus o en un altre.

3. Els gèneres:

Les nocions de gènere i de subgènere es construeixen a aprtir de la conjunció dels criteris exposats (àmbit social, temàtica, situació comunicativa, finalitat o propòsit, grau de formalitat, destinataris, canal, suport) amb aspectes formals (estructura del text i marques ling¨´istiques identificatives). Aquesta conjunció dóna lloc a regularitats contextuals i textuals que permeten identificar-los. Els gèneres no són una classe tancada, per tant noves necessitats comunicatives poden produir gèneres nous.

//

El coneixement dels gèneres ajuda a l’esccriptor a escriure i el lector a llegir. Els gèneres discursius són models de referència, patrons que seguim habitualment, de manera conscient o inconscient, quan realitzem determinades activitats comunicatives.

//

Entre els gèneres del discurs jurídic podem identificar el contracte, el conveni, la llei, el decret, el reglament, la notificació, el recurs, la sentència, etc. En els àmbits científics, els gèneres més habituals són l’article, l’informe, el pòster, la tesi, la conferència.

//

Pertanyen a l’àmbit periodístic: l’article d’opinió, la crítica, la crónica, el reportatge, l’editorial, l’acudit gràfic, l’entrevista o al predicció emteorológica.

4. Gèneres i tipologia textual:

Podem agrupar gèneres de situacions comunicatives diferents segons els objetius que persegueixen:-Textos per fixar acords: lleis, reglaments contractes...

/

Textos per convèncer: publicitat, métings, argumentacions jurídiques...

/

Textos per emmagatzemar dades: catàlegs, diccionaris, guies telefòniques/-
Textos per establir comunicació entre individus: telegrames, missatges SMS...

/

Textos per ensenyar: llibres de text, manuals tècnics, conferències...

//

També podem posar en relació la tipologia textual, basada en la funció discursiva dominant, amb gèneres.

/

Textos narratius: la novel·la, el conte, la llegenda, el poema èpic, el romanç...

/

Textos descriptius

El retrat, la caricatura, el poema descriptiu.

/

Textos argumentatius: l’assaig.

/

Textos retòrics:qualsevo, però prototípicament la poesia.

/

Textos conversacionals: l’obra de teatre, el guió cinematogràfic, el diàleg d’una novela, el diàleg filósòfic.

VERBS

Indicatiu:

Present:

canto / P.Perfet
:
He cantat --

Imperfet:

cantava/ P. Plusquamperfet
:
Havia cantat--

Passat simple:

cantí / Passat anterior simple:

haguí cantat--

Passat perifràstic:

vaig cantar / Passat anterior perifràstic
:
Vaig haver cantat--

Condicional:

cantaria / Condicional compost:

hauria cantat Subjuntiu:

Present:

canti / P. Perfet:

hagi cantat--

Imperfet:

cantés /P.Plus hagués cantat--

I:

cantar /haver cantat--

G:

cantant /havent cantat--

P:

cantat