Tipus i Característiques dels Textos Expositius

1. El tipus de text expositiu Els textos expositius són de finalitat funcional (no interpersonal) que requereixen una planificació exhaustiva. Implica una relació de formalitat entre escriptor i lector, destinats tant a un expert com a un semiexpert o un llec en la matèria. - Finalitat funcional, és a dir, la funció referencial del llenguatge se situa en el primer pla de la comunicació textual. - Planificació, fet que comporta una organització de la informació, una estructura precisa i rigorosa. - Relació de formalitat, l'intercanvi de coneixements en entorns acadèmics, la relació interpersonal ha de ser cortesa. - Claredat, la informació s'ha de transmetre de la manera més senzilla possible, de manera transparent; cal evitar l'expressió que obscurís la informació. - Precisió, el coneixement que es transmet ha de ser exacte i, per tant, és freqüent la presència de terminologia específica de cada branca del coneixement. - Concisió, la informació s'ha d'expressar de manera directa.2. Els gèneres expositius - Manual científic, llibre d'intenció didàctica que conté els coneixements fonamentals d'una ciència, exposant amb rigor i exhaustivitat per a un semiexpert. - Article, text d'extensió mitjana que informa sobre un tema concret per demostrar uns coneixements en la matèria. - Documental, producte audiovisual sobre un tema d'actualitat o de rellevància social, amb intervenció dels protagonistes o experts en la matèria. - Pòster, text visual en què s'exposa una investigació, de manera gràfica i esquemàtica. - Conferència o comunicació, text oral de durada variable en què un emissor expert exposa els seus coneixements o els resultats d'una investigació.3.1. Característiques vinculades a l'adequació - El registre lingüístic propi d'aquests textos és formal. - Les marques díctiques personals se solen evitar, en benefici de l'objectivitat. Així, s'eviten la primera i la segona persones del singular i se substitueixen pel plural de modèstia o les construccions d'impersonalització. - En aquests textos se solen manifestar diferents veus del discurs. A banda de la veu de l'investigador o dels investigadors que comuniquen el missatge, és freqüent trobar-hi altres veus que s'hi insereixen mitjançant el discurs indirecte o el discurs directe (incloent entre cometes la citació literària). En aquests casos se sol parlar d'intertextualitat. - Les marques díctiques temporals també hi són absents. El temps present, propi d'aquests textos, té valor atemporal, no díctic, i es coneix com a present epistèmic. - Les marques de modalització, busquen donar una aparença d'objectivitat mitjançant l'ús de la modalitat oracional enunciativa i del mode indicatiu.3.2. Característiques vinculades a la coherència - El tema especialitzat és l'element que defineix i identifica aquest tipus de textos. - La superestructura prototípica dels textos expositius consta d'una introducció, un desenvolupament i una conclusió.

• Introducció, s'hi planteja el tema o problema de coneixement, sovint amb inclusió dels antecedents.
• Desenvolupament, s'hi explica el tema o es resol el problema. S'hi inclouen exemples, citacions d'altres fonts, taules, figures i gràfics.
• Conclusió, s'hi resumeixen les idees fonamentals de l'exposició i s'hi inclouen possibles projeccions del tema exposat.

- Des del punt de vista de la progressió temàtica, els models més utilitzats són els de temes derivats, ja que es parteix d'un gran tema que es va subdividint en subtemes; i la progressió lineal també és freqüent.3.3. Característiques vinculades a la cohesió - Presència de connectors lògics, que expliciten l'estructura textual i orienten el receptor en el procés de recepció de la informació. - Ús d'un estil cohesionat o articulat, amb composició oracional diversa i procediments per a condensar i aclarir la informació. - Quant als mecanismes de referència lèxica, té una especial incidència la cohesió lèxica per repetició. - Un altre mecanisme de cohesió lèxica freqüent és l'encapsulació, que consisteix en l'ús de substantiu abstracte i semànticament inespecífic que permet reprendre un fragment textual complex de naturalesa predicativa o una construcció díctica textual. - Els mecanismes de referència gramatical, sobretot les anàfores mitjançant l'ús dels pronoms febles.