Tipologia del Bilingüisme: Individual, Col·lectiu i Social

Tipologia del Bilingüisme

1. Bilingüisme Individual

El bilingüisme individual és la possibilitat que un individu pot posseir d'emprar dues (o més) llengües amb un nivell de competència significatiu. Una plena igualtat de competència, que alguns autors encara posen en dubte, la trobaríem en els casos de bilingüisme natural; és a dir, quan un individu, ja des del naixement, entra en contacte amb dues llengües diferents, l'una del pare i l'altra de la mare.

En la resta de casos, aquest ús individual alternat de les dues (o més) llengües pot ser motivat per factors de tipus extralingüístic (causes psicològiques, polítiques o de prestigi d'una llengua). La situació de contacte de llengües en la nostra societat no és una suma de casos individuals, sinó que té arrels socials i històriques específiques.

2. Bilingüisme Col·lectiu

Per contrast amb el bilingüisme individual descrit, el bilingüisme col·lectiu és el que afecta tota una col·lectivitat. Com que això es pot produir de maneres molt diverses, assajarem d'establir una tipologia de les diferents situacions socials en què es dona aquest bilingüisme col·lectiu. Ho enfocarem des de diversos punts de vista.

2.1. Segons la distribució territorial de les llengües

Fixem-nos primer en com es reparteixen les llengües que hi ha en presència. Així, parlarem de bilingüisme territorial quan en un determinat territori hi ha zones que posseeixen una llengua i zones que en posseeixen una altra. A cadascuna només se'n parla una.

Suïssa n'és un cas: cada cantó pertany a un sol dels diferents dominis lingüístics. Evidentment, el bilingüisme (o multilingüisme, en aquest cas) té lloc només si considerem l'àmbit geogràfic més ampli: el que inclou les diferents àrees (en l'exemple, tota Suïssa). Si restringim el territori que estem caracteritzant a un domini lingüístic determinat (per exemple, els cantons de parla alemanya), ens trobem amb societats monolingües.

2.2. Segons la distribució social de les llengües

Per contra, l'altre tipus alternatiu sí que ofereix problemes conceptuals: parlarem de bilingüisme social si el contacte de llengües es produeix de forma barrejada en el territori, sense una delimitació clara d'espais.

2.2.1. Segons l'extensió entre la població

Si considerem el factor «extensió entre la població» del bilingüisme social, la gamma de possibilitats és ja molt àmplia:

• Bilingüisme generalitzat: tota la població és bilingüe individualment, és a dir, no hi ha sectors unilingües.
• Bilingüisme parcial: hi ha sectors de la població bilingües i d'altres unilingües. Dins d'aquest tipus podem destriar els següents subcasos:
  • Es pot donar unilateralitat (és a dir, només hi ha unilingües en una de les llengües —generalment, la que és dominant i oficial a l'Estat—, mentre que tots els parlants de l'altra —la subordinada— són bilingües).
  • O bé bilateralitat (hi ha sectors de la població unilingües o bilingües en cadascuna de les dues llengües).
• Podríem afegir-hi encara un tercer cas teòric: el bilingüisme disjunt, que respondria a la situació en què no hi ha cap sector format per individus bilingües, sinó que existirien dues comunitats unilingües. Per motius evidents de convivència humana, aquest cas no és gens freqüent.

2.2.2. Segons les funcions socials de cada llengua

Des del punt de vista de les «funcions socials» que s'atorguen a cada llengua:

• Bilingüisme neutre: quan l'ús d'una o l'altra llengua és realment lliure, es fa indistintament i sense conflictes.
• El bilingüisme diglòssic (o, simplement, diglòssia) es dona quan la tria, en la pràctica, no és lliure perquè existeix una subordinació entre les llengües; els parlants ho perceben.

Exemple: El Bilingüisme al País Valencià

Al País Valencià, per exemple, a les comarques històricament valencianoparlants es dona un bilingüisme social parcial unilateral (parcial, ja que un ampli sector castellanoparlant no parla valencià —és unilingüe en espanyol—, i unilateral, perquè els bilingües són només els valencianoparlants —amb poques excepcions—), i diglòssic.