El text narratiu: característiques, estructura i exemples

El text narratiu

Una narració és un text en què un narrador explica el desenvolupament d’uns fets, reals o ficticis, al llarg del temps a uns personatges en un ordre determinat de l’acció.

Característiques

• Estan escrits en prosa.
• Sempre hi ha presència d’un narrador.
• Des del punt de vista lingüístic, es fonamenten en el sintagma verbal, ja que l’acció s’expressa mitjançant el verb.
• Sovint inclouen altres tipologies textuals, especialment descripcions i diàlegs.

Pel que fa al contingut de la narració, cal distingir els conceptes d’història, de trama o argument i de tema.

Estructura

• Lineal o contínua:

· Plantejament o introducció, on es presenta la situació i l’inici del conflicte que posarà en marxa l’acció.

· Nus o desenvolupament, cos central de la narració on s’explica l’evolució de l’acció.

· Desenllaç o conclusió, on acaba l’història.

• No lineal o discontínua:

En aquest tipus d'estructura, l'ordre dels fets s'altera. L'autor d'un text narratiu disposa de diversos recursos per ordenar els fets de manera discontínua:

· Pot començar la narració in media res, expressió llatina que significa 'enmig de l'assumpte'. El relat s'inicia en ple desenvolupament de l'acció, sense un plantejament previ que la contextualitzi. És un tipus de començament sobtat que busca sorprendre el lector i captar-ne l'atenció.

· Pot fer un retrocés en el temps, recurs que rep el nom d'analepsi o flashback.

· Pot avançar-se en el temps mitjançant la prolepsi o flashforward, que consisteix a fer saber al lector un fet de la trama que tindrà lloc més endavant.

Elements de la narració

• El punt de vista del narrador

En els textos narratius sempre hi ha un narrador que explica la història i que estableix el punt de vista des del qual es narren els fets.

· Narrador intern, quan intervé en l'acció d'una o altra manera. Pot ser el protagonista i explicar la història en primera persona, des de la pròpia experiència; o ser un testimoni que coneix els fets i els narra, normalment en tercera persona, d'una manera més o menys subjectiva; també pot ser un narrador multiselectiu, quan s'identifica successivament amb diferents personatges de l'obra, que expliquen en primera persona les particulars versions de la història.

· Narrador extern o omniscient, quan no intervé en la història. És una veu narradora que explica els fets en tercera persona, des de fora. Si coneix totes les circumstàncies que envolten l'acció i aprofundeix en els pensaments dels personatges, és un narrador omniscient total; si només explica allò que veu, com una càmera de cinema, sense penetrar en les motivacions psicològiques, és omniscient parcial.

• El temps i l'espai

· El temps està relacionat amb el concepte de narració, com l'espai ho està amb el de descripció. En un relat, els passatges narratius, en què l'acció transcorre en el temps, solen alternar amb els descriptius, en què l'atenció es fixa en les característiques de l'espai i els personatges.

· El temps en la narració es pot interpretar de dues maneres: pot ser temps històric, és a dir, l'època en què succeeix l'acció; o pot referir-se al temps narratiu, que són les hores, dies o anys que dura l'acció.

· L'espai és el lloc on passa l'acció, entès com a marc geogràfic i com a ambient sociocultural dels personatges. Hi ha espais exteriors o oberts, i espais interiors o tancats. D'altra banda, l'espai d'una narració pot ser real o a vegades té un caràcter simbòlic.

• Els personatges

Són els éssers, normalment persones fictícies, que intervenen en l'acció. Es poden classificar seguint diversos criteris:

Principals gèneres narratius

• Gèneres narratius de ficció

· El poema èpic o epopeia. És un poema narratiu extens que explica les accions extraordinàries dels déus o herois llegendaris d'un poble determinat; sol ser anònim i de caràcter tradicional.

· El roman. És una narració en vers, sorgida a França al final del segle XII, que tracta sobre les antigues llegendes relacionades amb el rei Artús i que exalta els ideals cavallerescos.

· El conte. És una narració breu, generalment en prosa, que explica fets extraordinaris. El conte folklòric o tradicional és anònim, sovint es transmet oralment i acostuma a tenir una funció moralitzadora; inclou la rondalla, la faula, l'exemple, la llegenda i el mite, entre altres variants. Altrament, el conte literari és obra d'un autor conegut i es difon a través de l'escriptura.

· La novel·la breu o novella. La paraula italiana novella serveix per designar un tipus de narració curta, en prosa, que va inaugurar al segle XIV Giovanni Boccaccio, autor del Decameró. És més realista que el conte, però a vegades els dos conceptes es confonen.

· La novel·la. És una narració extensa, en prosa, que explica una història fictícia amb la voluntat que sembli versemblant. N'hi ha de molts tipus: la novel·la cavalleresca, apareguda al segle XV; la novel·la històrica, sorgida durant el Romanticisme; la novel·la realista i naturalista, gènere dominant durant la segona meitat del segle XIX; la novel·la d'aventures, amb les variants de la novel·la policíaca, negra, de ciència-ficció..., la novel·la lírica i psicològica, molt influent en la narrativa del segle XX, etcètera.

• Gèneres narratius que no són de ficció

· L'assaig. És un text narratiu en què l'autor manifesta les seves idees sobre política, història, art... Està molt vinculat a l'article periodístic, que es publica a la premsa i tracta temes d'actualitat.

· Les memòries. Narració autobiogràfica en què l'autor explica esdeveniments públics o privats que ha viscut i en fa una valoració. Una variant és el dietari, registre de vivències i reflexions que fa l’autor diàriament.