Text expositiu: Gèneres textuals i recursos

Text expositiu

Funció: transmetre informació, facilitar la comprensió de fets, conceptes, fenòmens o relacions, mitjançant l’exposició organitzada i objectiva de les dades.

Gèneres textuals:

• Discurs científic (àmbit acadèmic)

  : articles, monografies, tractats, exposicions, tesis...

• Discurs divulgatiu (àmbit acadèmic, periodístic)

  : articles de revista no especialitzada, conferències, enciclopèdies...

• Discurs didàctic (àmbit acadèmic)

  : manuals, documentació oficial, treballs acadèmics...

Recursos:

• Paratextos

  : títols, subtítols.

• Recursos de modalització

  : predomini de la modalitat assertiva o declarativa. Recursos d’impersonalitat i d’objectivitat.

• Abundància de connectors lògics i d’organitzadors textuals.

• Ordre de paraules tendent a l’estabilitat i a l’ordre tradicional.

• Precisió lèxica i a l’ús de terminologia.

Context històric

El context és en la postguerra i la dictadura del general Francisco Franco. Cultura marcada pel nacionalisme tradicionalista i unificació lingüística i homogeneïtzació cultural.

Obra en la trajectòria: Part central escrita entre 1957-58, completada el 1968 amb els laterals, etapa dels seixanta: El ritme d’escriptura és més irregular. Tan sols hi publica L’amant de tota la vida (1965) Treballa en llibres breus i en altres extensos com L’ofici de demà (1972), El gran foc dels garbons (1972). Al final de la dècada completa el Llibre de meravelles. El llenguatge poètic es diversifica amb noves formes, temes i influències: prosa poètica, poemes breus, epitafis, sonets, llargs poemes d’alexandrins... Estellés actualitza la poesia del seu context, transcendeix l’àmbit valencià i connecta amb la gran poesia del moment que representen autors com E.E. Cummings o Philip Larkin.

Característiques generals del gènere poètic

En el context de difusió de l’existencialisme els autors de la generació dels 50 defugen tant l’expressió solemne i fredor formal del garcilacisme oficial, com l’esquinçament sentimental i el dramatisme. Proposen una poesia amb certes innovacions formals però també atenta als formats clàssics i de manera molt destacable incorporen al llenguatge literari elements de la varietat col·loquial i fins i tot de la vulgar. La seua reivindicació social s’expressa en la preocupació ètica i civil, més que en l’atac frontal al règim autoritari. Models o corrents poètics en el context de l’obra.

Corrents poètics en el context de l’obra

Postsimbolisme és un corrent poètic que va eclosionar entre els anys 20 i 30. S'introdueix el concepte de poesia pura, que és independent de la realitat i estèticament completa. El llenguatge hi cobra un valor absolut i presenta una intensa codificació, per la qual cosa, pot resultar obscur o difícil d’interpretació. El poeta no parla d'experiències col·lectives sinó de vivències individuals interiors i profundament subjectives. La poesia avantguardista afegeix la denúncia social a l’objectiu de l’avantguarda històrica d’acabar amb el circuit de l’art tal com l’havia concebut la societat burgesa amb la creació d’un llenguatge artístic radicalment nou. Realisme neix als anys 60 amb l’augment de les protestes i reivindicacions socials i democràtiques, amb una actitud més tolerant per part del règim i acompanyat de moviments artístics paral·lels. Característiques: un jo líric identificat amb la societat, la nació i la classe («un entre tants»); l'experiència no és sotmesa a un procés de simbolització com ocorre en el simbolisme, la incorporació de materials lingüístics col·loquials i temes quotidians en consonància. La tendència a la narrativitat, els temes són la denúncia d'injustícies, la demanda de llibertat, la reflexió sobre la funció del poeta i la poesia, etc.

Etapes de la creació estellesiana

En els cinquanta Estellés aconsegueix el seu estil més genuí: s’accentuen la temàtica de la quotidianitat, la perspectiva testimonial des d’una actitud de crisi i desolació i el recurs literari al registre col·loquial. Predomini del vers alexandrí en llargs poemes que combinen seqüències narratives i descriptives sota una mirada elegíaca (lírica). Augmenta la intertextualitat amb altres poetes, sobretot clàssics, i les relacions interdiscursives amb l’activitat periodística (cine, política internacional) Adaptació i subversió de models clàssics (èglogues, bucòliques): VAE adopta la perspectiva, l'ethos, l'època i les preocupacions d'Ovidi, Horaci, Catul, Virgili, Garcilaso de la Vega o March i per recrear les tensions socials i lingüístiques de la postguerra valenciana. En els seixanta El ritme d’escriptura és més irregular. Tan sols hi publica L’amant de tota la vida (1965) Treballa en llibres breus i en altres extensos com L’ofici de demà (1972), El gran foc dels garbons (1972). Al final de la dècada completa el Llibre de meravelles. El llenguatge poètic es diversifica amb noves formes, temes i influències: prosa poètica, poemes breus, epitafis, sonets, llargs poemes d’alexandrins... Estellés actualitza la poesia del seu context, transcendeix l’àmbit valencià i connecta amb la gran poesia del moment que representen autors com E.E. Cummings o Philip Larkin. El poeta nacional Difusió i reconeixements institucionals. Recuperació de l’obra inèdita i edició de l’OC (Edicions 3i4, 1972-1990). Llibre de meravelles, La clau que obri tots els panys, L’inventari clement, Primera audició (1971) Recomane tenebres. Obra completa I (1972). És editat a Mallorca i a Barcelona i els seus poemes interpretats per M. del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Al Tall, Celdoni Fonoll... Tardor Intensifica l’orientació més compromesa de la seua poesia i mena una intensa activitat pública en actes culturals i de defensa de la identitat. Completa poemaris d’original intertextualitat amb autors grecollatins. Una escriptura singular: Dos influències conformen la veu lírica de VAE: l’existencialisme francés i el cinema neorealista italià. Rica transtextualitat. Distanciament respecte del discurs poètic del Postsimbolisme. Identificació parcial amb el Realisme històric o poesia social dels 60. Novetats tècniques: estructures conversacionals polifòniques, monòleg interior, intensa intertextualitat. Versificació molt variada entre la tradició i la innovació. Contrastos: lirisme exquisit/ narrativitat quotidiana/ realisme cru, llengua culta/ col·loquial, postsmbolisme/ denúncia realista/ experimentalisme, to elegíac/ discurs testimonial, vivència amorosa familiar/ sensualitat i erotisme exacerbat...