Termes, Aqüeductes i Vies: Enginyeria i Vida a l'Antiga Roma

Les Termes Romanes: Higiene, Oci i Vida Social

Les termes eren grans edificis públics construïts principalment per a la higiene dels ciutadans i per a la pràctica de l'esport. Eren, a més, importants centres de vida social. Un exemple cèlebre són les restes imponents de les Termes de Caracal·la a Roma.

Estructura i Sales Clau de les Termes

Prop de l'entrada es trobava el vestidor (apodyterium), on els banyistes es despullaven i deixaven la roba. Arran de la paret hi havia prestatges o nínxols (loculi) encastats per desar les pertinences. Un capsarius, o vigilant, s'encarregava de custodiar-les.

El recorregut típic continuava per una sala de pas amb aigua tèbia, el tepidarium; seguia el frigidarium, una sala amb una piscina d'aigua freda; i culminava al caldarium, la sala més calenta, amb piscines d'aigua calenta. Sovint, al costat del caldarium, hi havia una habitació més petita i molt calenta, el laconicum (o sudatorium), una mena de sauna seca dissenyada per provocar una intensa sudoració.

A més de les sales de bany, les termes sovint incloïen:

• L'unctorium: sala per a massatges i aplicació d'olis.
• Les popinae: locals on es venien begudes i menjar.
• La palaestra: un pati porticat per fer exercici físic.
• Altres espais com jardins, biblioteques i sales de reunions, convertint les termes en veritables centres socials.

Per escalfar les sales i l'aigua, s'utilitzava l'hypocaustum, un enginyós sistema de calefacció subterrani que feia circular aire calent sota el paviment (suspensura) i a través de conductes a les parets.

Organització i Ús Diari dels Banys Públics

Les termes solien obrir des del migdia fins a la posta de sol. Durant l'Imperi, els horaris o les instal·lacions podien ser separats per a homes i dones, o bé s'establien torns diferents, tot i que en algunes èpoques i llocs es van permetre banys mixts. Per a la higiene personal, s'utilitzaven tota mena de pomades i estris, com ara ampolletes d'oli (ampullae) i raspadors metàl·lics corbats (strigilis) per netejar la pell de l'oli i la suor, especialment després de fer exercici. Els banyistes rics anaven acompanyats dels seus esclaus, que els ajudaven, els depilaven i els feien massatges. Aquells que no disposaven d'esclaus per a aquestes tasques havien de pagar pels serveis oferts a les mateixes termes. L'entrada als banys públics requeria el pagament d'una mòdica quantitat (balneaticum) i se solien omplir de gent, especialment a mitja tarda.

Enginyeria Romana: Aigua i Vies de Comunicació

Els romans van ser reconeguts com a grans enginyers, especialment per la magnitud, durabilitat i funcionalitat de les seves construccions públiques.

Proveïment d'Aigua: Aqüeductes i Distribució Urbana

Una de les seves grans preocupacions era l'emmagatzematge i la distribució eficient de l'aigua potable, així com la construcció d'un complex sistema de clavegueram per a l'evacuació de les aigües residuals. Un exemple emblemàtic a Catalunya és l'Aqüeducte de les Ferreres (o Pont del Diable), que portava aigua a l'antiga Tàrraco (Tarragona).

Per proveir-se d'aigua, els romans:

• Solien construir les ciutats a prop de rius o fonts naturals.
• Construïen pous per accedir a les aigües subterrànies.
• Edificaven cisternes (cisternae) per emmagatzemar l'aigua de la pluja.

Quan les fonts locals eren insuficients o la qualitat de l'aigua no era l'adequada, havien de buscar-la a llocs llunyans. Per transportar-la fins a les ciutats, van perfeccionar i estendre l'ús dels aqüeductes (aquaeductus).

L'aigua circulava per un canal cobert (specus), generalment construït amb pedra o maó i revestit amb morter hidràulic (opus signinum). Aquest canal podia estar cobert per lloses planes o una volta de mig punt per protegir l'aigua. En arribar a la ciutat, l'aqüeducte desembocava en una torre d'aigua o dipòsit principal (castellum aquae), normalment situada a la part més alta. Des d'allà, l'aigua es distribuïa a través d'una xarxa de canonades, seguint generalment un ordre de prioritat:

1. Subministrament a les fonts públiques, accessibles a tota la població.
2. Proveïment a les termes públiques.
3. Abastiment a les cases particulars dels ciutadans més rics que podien pagar la connexió.

Les canonades (fistulae) solien ser de plom o, menys freqüentment, de terrissa o fusta. L'aigua utilitzada i la de la pluja s'evacuava de la ciutat mitjançant una eficient xarxa de clavegueram. Les clavegueres (cloacae) eren conductes subterranis, sovint de grans dimensions i transitables per al seu manteniment, que recollien les aigües residuals i pluvials i les abocaven generalment a un riu proper o al mar.

Les Vies Romanes: Xarxa de Comunicació de l'Imperi

Les vies romanes tenien múltiples finalitats estratègiques:

• Militar: Permetre el desplaçament ràpid i eficient de les legions i el seu avituallament. Aquesta va ser sovint la motivació principal per a la seva construcció.
• Administrativa i de Comunicació: Facilitar la comunicació entre Roma i les províncies, així com entre les diverses poblacions de l'Imperi, permetent el funcionament del correu imperial (cursus publicus).
• Comercial: Impulsar el comerç i el trànsit de mercaderies, connectant centres de producció amb mercats de consum.

Tipus i Finalitats Estratègiques de les Vies

Existien diferents categories de vies segons la seva amplada i ús:

• Via: El terme genèric per a una calçada pública. Les més importants eren prou amples perquè s'hi poguessin encreuar dos carros (aproximadament 4-6 metres).
• Actus: Un camí més estret que permetia el pas d'un sol vehicle amb rodes (aproximadament 1,2 metres d'amplada).
• Iter: Un sender o camí de ferradura, apte per a vianants, cavalls o lliteres, però no per a carros (aproximadament 0,9 metres d'amplada).

Fases Constructives d'una Calçada Romana

La construcció d'una via romana era un procés complex i meticulós, que generalment seguia aquestes etapes:

1. Definitio (Traçat i Preparació): Es traçava el recorregut òptim i s'excavaven dos solcs paral·lels (sulci) per delimitar l'amplada de la via. Es netejava i s'anivellava el terreny.
2. Statumen: Es col·locava una primera capa de fonamentació amb pedres grosses i planes, de vegades unides amb morter, per assegurar l'estabilitat i el drenatge.
3. Rudus (o Rūderātiō): S'hi afegia una segona capa de pedres més petites, grava o fragments de ceràmica, compactada per crear una base sòlida.
4. Nucleus: Una capa de formigó romà (opus caementicium) fet amb sorra o grava fina i calç, que servia de base ferma per al paviment final.
5. Pavimentum (o Summum Dorsum): La capa superior o superfície de rodament. En les vies més importants (viae publicae), es feia amb grans lloses de pedra poligonals o rectangulars (silices), acuradament ajustades. Aquesta superfície solia tenir una forma lleugerament convexa (summum dorsum) per facilitar el drenatge de l'aigua cap a les cunetes laterals.

Elements Vials: Mil·liaris, Mansiones i Ponts

Al llarg de les vies principals, especialment les públiques, es col·locaven mil·liaris (miliaria, singular miliarium). Aquests eren robustes columnes de pedra, generalment cilíndriques, que marcaven les distàncies cada mil passes romanes (aproximadament 1,48 quilòmetres). Sovint portaven inscripcions amb el nom de l'emperador o magistrat que havia ordenat la construcció o reparació de la via, la distància a la ciutat més propera o al punt d'inici de la via. El més cèlebre va ser el Miliarium Aureum (Mil·liari Daurat), erigit per August al Fòrum de Roma, que simbòlicament es considerava el punt zero de totes les grans vies de l'Imperi.

Per facilitar els viatges llargs, al llarg de les vies més importants s'establien mansiones a intervals regulars (cada 25-30 km aproximadament). Aquestes eren parades oficials que oferien allotjament, avituallament, estables per als cavalls (mutationes per al canvi de cavalls eren més freqüents) i altres serveis per als funcionaris, missatgers imperials i altres viatgers autoritzats.

Els enginyers romans procuraven traçar les vies en línia recta sempre que la topografia ho permetia. No obstant això, quan el terreny presentava obstacles importants (muntanyes, valls profundes, rius), es desviaven del traçat rectilini o construïen impressionants obres d'enginyeria per superar-los, com ara túnels, viaductes i, especialment, ponts (pontes). Els ponts romans, construïts amb pedra i sovint amb arcs de mig punt, són un testimoni de la seva habilitat constructiva i molts encara perduren avui dia.

Extensió i Exemples de Vies a Hispània

S'estima que la xarxa viària romana principal va arribar a abastar més de 85.000 quilòmetres, connectant tots els racons de l'Imperi.

A la península Ibèrica (Hispània), algunes de les vies més destacades van ser:

• La Via Augusta: La calçada més llarga i important d'Hispània, amb uns 1.500 km. Recorria la costa mediterrània des dels Pirineus (Coll de Panissars) fins a Gades (Cadis), seguint en part el traçat de l'antiga Via Heraclea o Herculana. Un exemple de ramal secundari ben conservat que connectava amb la Via Augusta és la calçada romana de Capsacosta (Girona).
• La Via de la Plata (o Via Argentaria): Una altra ruta crucial que travessava l'oest peninsular de nord a sud, des d'Asturica Augusta (Astorga, Lleó) fins a Emerita Augusta (Mèrida, Badajoz), i es perllongava cap al sud fins a Hispalis (Sevilla). El seu nom probablement deriva de l'àrab al-Balat (el camí empedrat) i no directament del metall argent.