Terenci, la Fàbula Atel·lana i el Mim: Gèneres Dramàtics Romans

Terenci: El Somriure de la Comèdia Romana

Terenci, d'origen nord-africà, va viure al segle II a.C. (m. 159 a.C.). Va ser esclau d'un senador que aviat li va donar la llibertat. Va morir jove, als 25 o 35 anys en un viatge a Grècia, segons algunes versions a causa d'un naufragi.

Terenci no va aconseguir tant d'èxit com Plaute, perquè era un autor proper a la noblesa i més allunyat del poble, amb un llenguatge més culte i una gran preocupació moral. Tot i que tots dos tenen els mateixos models de la Comèdia Nova grega, les diferències entre les obres de l'un i de l'altre són molt grans, fet que demostra la llibertat creativa dels autors còmics romans: Plaute tendia a exagerar les escenes més còmiques, a fer més caricaturescos els personatges, a buscar els arguments més moguts, mentre que Terenci tendia a suavitzar la comicitat buscant més el somriure que les grans riallades. D'altra banda, la influència grega és més accentuada en Terenci, que pertanyia al cercle dels Escipions, mentre que en Plaute conviu amb la itàlica.

Les Sis Comèdies de Terenci

Va escriure sis comèdies:

• Adelphoi (Els germans)
• Andria (La noia d'Andros)
• Eunuchus (L'eunuc)
• Hecyra (La sogra)
• Heautontimorumenos (El qui es tortura a ell mateix)
• Phormio (Formió)

La Fàbula Atel·lana: Origen Popular i Improvisació

Gènere dramàtic d'origen clarament popular, presenta un argument d'embolics i bastant improvisat pels mateixos actors. Els personatges són sempre els mateixos, amb nom i vestits fixos:

• Maccus: el babau enamorat
• Bucco: el xerraire
• Pappus: un vell decrèpit

És un precedent de la commedia dell'arte i dels seus personatges (Arlequí, Pantaló, Polichinela).

El Mim: Realisme Extrem i Espectacle Popular

El mim era un espectacle dramàtic de molt d'èxit entre el poble. Pretenia dur el realisme a l'extrem i, amb la intenció d'"imitar la vida", eliminava totes les convencions escèniques: els actors no portaven màscares ni sabates de taló alt, els papers femenins eren interpretats per actrius, que tenien fama de dones lleugeres i no els feia res mostrar els seus encants. Els arguments eren plens de violència, truculència i obscenitat i el pretès realisme va arribar en ocasions al punt de practicar l'acte sexual davant el públic i de substituir, quan un personatge havia de morir a l'escena, l'actor per un condemnat a mort i executar-lo de veritat enmig dels turments més cruels.

Els personatges van esdevenir caricaturescos i el text va perdre importància de manera que els actors podien improvisar. Una de les situacions més típiques era el triangle: el marit que arribava d'improvís quan la muller era amb l'amant i aquest s'havia d'amagar en un cofre. També era freqüent la paròdia mitològica.