Teories de les Relacions Internacionals: Anàlisi Crítica i Debats Actuals

Feminisme en les Relacions Internacionals

El feminisme en les Relacions Internacionals (IR) parteix de dos supòsits fonamentals:

1. Les experiències de les dones no són iguals a les dels homes.
2. Les relacions socials estan generitzades. Les relacions socials generitzades condueixen a relacions de poder generitzades.

Això té dues dimensions:

• Gendered power: associar el poder a la masculinitat.
• Power in gender: actuar de manera més o menys poderosa segons el gènere.

Segons Enloe, gènere + poder = anàlisi feminista. Si es prenen seriosament aquests tres moviments, l'estudi de les RRII canvia radicalment:

1. Desdibuixa els nivells (individu-Estat-sistema internacional).
2. Inclou l'íntim/personal: “Qui neteja el bany?” també és IR.
3. El feminisme no s'adapta a les IR, sinó que són les IR les que s'han d'ampliar.

Ontologia Feminista

En lloc de l'anarquia, les feministes se centren en les jerarquies de gènere. L'ontologia relacional sosté que el sistema internacional està fet de jerarquies socials i generitzades. L'IR feminista vol entendre la jerarquia, no l'anarquia.

Conceptes associats als gèneres:

• Anarquia: associada a allò femení (irracionalitat, caos, amenaça).
• Estat: ordre, seguretat; associats a allò masculí (raó, força, esfera pública).

Qui està protegit? Encara que el discurs diu que els homes protegeixen dones i nens, aquests són la majoria de víctimes en guerres. La seguretat masculina no sempre protegeix, de vegades amenaça.

El Poder en les Relacions Internacionals

La visió tradicional del poder és el power over (coerció, militar, visible). La visió feminista també inclou el power through (normes, estructures) i el power with (acció col·lectiva). El poder no només es troba en l'esfera pública, sinó també en la privada (llar, relacions, rols).

Tota teoria parteix d'un punt de vista. El “Malestream” (IR tradicional) assumeix neutralitat, però és una perspectiva masculina. La racionalitat de l'“home racional” no és universal.

• Les experiències són diferents, per tant, no hi ha un subjecte universal.
• L'actor racional és una construcció de gènere.

Keohane i el Feminisme en les RRII

Keohane proposa un diàleg entre les IR tradicionals i el feminisme, però estableix jerarquies dins del feminisme. Classifica les feministes en tres tipus:

1. Empíriques: Estudien on són les dones, sent fàcils d'incorporar a les IR tradicionals.
2. Analítiques: Proposen redefinir conceptes com “seguretat”, sent també potencialment integrables.
3. Postmodernes/Crítiques: Qüestionen TOTA la teoria de les IR, sent inacceptables per a Keohane.

En resum, Keohane accepta només les feministes que no desafien profundament el marc dominant de les IR i rebutja aquelles que proposen un canvi epistemològic (una nova forma de conèixer i teoritzar).

Postestructuralisme

Ontologia Postestructuralista

El món no és una realitat objectiva “allà fora” que simplement observem. La realitat està composta pels significats que els actors socials (nosaltres) li donem. No existeixen subjectes ni estats “donats” de forma estable: els subjectes són construïts discursivament. No existeix un “fora” neutral des d'on mirar el món, perquè tot el que entenem del món passa per representacions, llenguatge, símbols i imatges. La realitat és relacional i discursiva: no es pot separar el que “és” de com es parla i es representa.

Epistemologia Postestructuralista

Rebutja el positivisme: no busca descobrir “veritats objectives universals”. El coneixement no és neutral: està lligat al poder (Foucault: “poder/saber”). Només podem estudiar com les representacions, discursos, imatges i llenguatges construeixen la realitat.

La Representació com a Pràctica Política

Les representacions (llenguatge, discursos, imatges) no només descriuen la realitat, sinó que la constitueixen. Tot acte teòric o acadèmic reprodueix certes formes de poder: per exemple, en representar el “Sud global” com a víctima, es normalitzen relacions de dependència. Exemple: imatges humanitàries — has de semblar innocent o indefens per merèixer ajuda, i això és una forma de poder.

Crítica a les Categories Dominants

Desmunten conceptes clàssics com:

• Estat: no és un actor donat, sinó produït per discursos, pràctiques i polítiques.
• Anarquia: no és un fet natural, sinó una categoria construïda que organitza com veiem la política internacional.
• Subjecte: qüestionen la idea d'individu racional, estable i amb agència.

Objectiu: Desestabilització, no Emancipació

A diferència de la teoria crítica, no tenen una agenda normativa (com l'emancipació o la justícia global). La seva meta no és arreglar el sistema, sinó qüestionar els seus supòsits més profunds. Tot projecte que proposi una “veritat millor” és també un nou règim de veritat, i això també mereix ser qüestionat.

Mearsheimer: Realisme Ofensiu i Institucions

Dins del mínim anàrquic en què ens trobem, els estats volen augmentar el poder. Les institucions no tenen cap paper (no aporten ni pau ni estabilitat). El que fan és reflectir el poder existent, però no el transformen. Exemple: l'OTAN no va garantir la pau, va ser una expressió del poder dels EUA durant la Guerra Freda.

Mearsheimer critica que aquestes institucions són utilitzades per les grans potències per legitimar i perpetuar el seu poder. Els estats tenen preferències fixes: maximitzar el poder, i el sistema internacional anàrquic fomenta la competència permanent, amb una gran preocupació pels guanys relatius (no només es preocupen si ells guanyen, sinó què guanyen els altres en comparació).

Estabilitat vs. Pau

Estabilitat = absència de guerra entre grans potències.

Pau = absència total de guerra.

Les institucions són una eina de poder, no de pau.

La Cooperació Limitada

La cooperació entre estats és limitada:

• És fràgil.
• Es trenca per por a l'engany.
• Està limitada pels guanys relatius.

Les institucions són epifenòmens: creades per consolidar els interessos dels estats poderosos. El poder i el seu repartiment són factors clau.

Arguments contra Keohane i Martin

1. Les institucions no tenen poder real.
2. Només serveixen per als interessos de les grans potències.
3. Els estats volen guanyar més que els altres, la qual cosa limita la cooperació.
4. La competència i el conflicte són inevitables en un món anàrquic.

Ruggie: Constructivisme i Institucions (1)

El sistema internacional és anàrquic, però també socialment construït per idees, normes i identitats.

Funció de les Institucions

• Ensenyen als estats com s'espera que es comportin.
• Ajuden a formar identitats i rols.
• Incorporen normes dominants (sobirania, drets humans, legalitat).
• Donen sentit a les Relacions Internacionals (Exemple: l'ONU no només organitza reunions, sinó que representa una visió del món basada en la igualtat sobirana).

El Concepte de Poder (Ruggie)

No és només militar o econòmic, sinó també la capacitat de donar forma a normes, valors, idees i institucions.

Preferències i Canvi

Les preferències poden canviar si canvien les pràctiques i les percepcions. Els processos socials i les interaccions entre estats modifiquen identitats i interessos.

Keohane i Martin: Institucionalisme Liberal

Keohane i Martin (Institucionalisme liberal) veuen que el món és anàrquic, però no un caos, i això no impedeix la cooperació. Les institucions faciliten la cooperació entre estats, gestionen la competició de poder: fan que el sistema sigui més estable i previsible, i els estats es fixen en guanys absoluts: acords beneficiosos per a tothom.

Condicions per a la Cooperació

• Interdependència repetida: interacció sovint i a llarg termini.
• Transparència: visibilitat del comportament, la qual cosa redueix la incertesa. Les institucions estableixen regles comunes, i així tothom n'és coneixedor.
• Mecanismes de vigilància i sancions (exemple: OMC).
• Guanys absoluts superiors als costos: quan tots surten beneficiats, la cooperació és més atractiva, encara que un guanyi més que l'altre.

Les institucions faciliten la cooperació, però no garanteixen la pau. Hi ha una importància del poder, però les institucions i la interdependència econòmica modelen el comportament. Els estats no canvien preferències, només el comportament gràcies a les institucions. Per això, els governs han de continuar invertint en institucions perquè:

• Redueixen riscos.
• Milloren la informació.
• Permeten sancionar millor els incompetents.

Exemple: OTAN.

Arguments a Favor de les Institucions

• Ajuden a cooperar.
• Els estats també volen millorar per ells mateixos (guanys absoluts), no només superar els altres.
• Hi ha molts exemples reals, com la UE.

Mearsheimer diu que els estats no cooperen si sospiten que els altres guanyen més. Keohane i Martin diuen que aquest problema no és universal, sinó condicional. En el multilateralisme, els guanys absoluts superen els temors. Les institucions poden frenar conflictes gràcies al repartiment i la compensació.

Ruggie: Constructivisme i Institucions (2)

La Pau Segons Ruggie

La pau no depèn només de l'equilibri de poder, sinó de:

• Normes compartides.
• Pràctiques institucionals.
• Cooperació internacional.

Arguments Empírics contra Mearsheimer

Si Mearsheimer tingués raó, no s'explicaria que Truman creés l'OTAN ni que Eisenhower donés suport a l'EUROATOM. Això mostra que les institucions i les idees compartides (por comuna a l'URSS) van ser essencials per construir la pau a Europa.

Walt i Mearsheimer: Causes de la Guerra d'Ucraïna

Causes de la Guerra (Visió Realista)

1. Canvi en l'equilibri de poder (l'expansió de l'OTAN va acostar el poder occidental a Rússia).
2. Seguretat amenaçada: Rússia percep una amenaça directa i actua per protegir la seva àrea d'influència.
3. Rússia reacciona a un Sistema Internacional Anàrquic.

Raons de la Resposta Russa

1. Anarquia en el Sistema Internacional.
2. Distribució del poder (Rússia, gran potència, no tolera Ucraïna sota l'OTAN).
3. Expansió de l'OTAN = agressió estratègica.
4. Resposta russa com una acció racional.

Preocupació Principal Russa

La seguretat de la zona: protegir (reputació, mitjans i poder) i l'estabilitat internacional. Waltz diu que s'hauria de distingir Rússia de la Xina. Rússia no és un rival, la Xina sí.

Diferenciació d'Estats

• Grans potències: imposen la seva voluntat.
• Petites potències: han d'acceptar condicions.

Paper d'Occident/EUA

1. Prioritzar la Xina com a gran rival.
2. Acostar-se a Rússia (per evitar la unió Rússia-Xina).
3. Sortir ràpidament d'Ucraïna.

Fukuyama i Traub: Visió Liberal de la Guerra d'Ucraïna

Causes de la Guerra (Visió Liberal)

1. Erosió dels valors liberals (tolerància, drets individuals, estat de dret) que han debilitat l'Ordre Liberal Internacional (OIL).
2. Ascens del nacionalisme il·liberal (el nacionalisme ja no es basa en valors inclusius, sinó en identitats tancades; Rússia es justifica de la guerra dient que ha estat per protegir una identitat nacional pròpia).
3. Redefinició de la identitat nacional: Ucraïna intenta construir una identitat sobirana, i Rússia la nega (considera Ucraïna seva).

La causa no és l'anarquisme, sinó la descomposició social i política que afavoreix l'il·liberalisme.

Acció Explicativa

1. Xoc entre dues formes de govern (democràcia liberal vs. autoritarisme).
2. Lluita pel futur de l'OIL vs. el model rus.
3. Canvis interns dins de Rússia i a nivell social (crisi de valors, nacionalisme agressiu).

Què Hauria de Fer Occident/EUA?

1. Donar suport ferm i sostingut a Ucraïna.
2. Mantenir l'OIL basat en normes, drets humans i sobirania.
3. Ajudar Ucraïna a reconstruir-se com un estat de dret funcional.

Hill i Stent: Visió Constructivista de la Guerra d'Ucraïna

Causes de la Guerra (Visió Constructivista)

1. Visió imperialista de Putin: reconstruir l'imperi multinacional.
2. Negació de la sobirania ucraïnesa.
3. Erosió del sistema internacional basat en la sobirania.

Acció Explicativa: La Figura de Putin

La figura de Putin es caracteritza per:

• Desig de control intern.
• Voluntat de reescriure les regles de seguretat europees.
• Rebuig a una Ucraïna independent i democràtica.

El Concepte de Sobirania

Cada estat té dret a existir i governar-se sense que ho dictamini un imperi (norma bàsica després de la IIGM: respectar fronteres i respectar la independència de cada estat). Stent explica que la sobirania dels països veïns a Rússia és condicional (només és vàlida si no desafia els interessos de Moscou) i Hill sosté que Putin veu Ucraïna com una part natural del món rus (el 2022, Putin va dir que Ucraïna és una creació artificial de l'URSS).

La Sobirania des de Diferents Perspectives

Realisme

Funcional i basada en el poder. Els estats tenen dret a la sobirania, però les grans potències imposen límits a la dels més febles si afecta la seva seguretat.

Liberalisme

Sagrada i universal. La sobirania es basa en valors liberals com el dret internacional, l'autodeterminació i el respecte a les fronteres. Ucraïna té dret legítim a existir com a estat democràtic i sobirà, i qualsevol violació és una agressió il·legítima contra l'Ordre Liberal Internacional (OIL). La defensa de la sobirania d'Ucraïna és essencial per preservar la pau, els drets humans i la legalitat internacional.

Constructivisme

Condicional segons Moscou. Rússia reconeix la sobirania dels seus veïns només si no contradiuen els seus interessos geoestratègics. Putin considera Ucraïna part del “món rus”; la seva sobirania és negada o considerada artificial. Putin redefineix la sobirania dels països postsoviètics com subordinada a Rússia. L'ordre liberal que la protegeix està sent desafiat per visions revisionistes.

Morgenthau: Els Sis Principis del Realisme

1. Lleis objectives basades en la naturalesa humana.
2. Interès estatal definit pel poder.
3. Interès com a categoria objectiva però flexible.
4. Separació entre moralitat i política.
5. No identificació entre moral nacional i universal.
6. Autonomia de l'esfera pública.

Realisme Hegemònic (Gilpin)

La història internacional és una successió hegemònica, no d'equilibri de poder. La Teoria de l'estabilitat hegemònica postula que la cooperació és possible només si hi ha un hegemònic disposat i capaç d'assumir els costos. Els canvis en l'estructura internacional es produeixen quan un estat creu que canviar-la el beneficiarà més que el que li costa. Això pot portar a guerres hegemòniques.

Locke: Drets Naturals i Contracte Social

Locke proposa que tots naixem lliures i iguals, amb drets humans naturals a la vida, la llibertat i la propietat privada. El contracte social implica renunciar a part de la nostra sobirania per viure en societat. Fins i tot sense una autoritat central, els individus (i els estats) segueixen obligats per la llei natural perquè són racionals.

Bentham: Utilitarisme i Pau Perpètua

Bentham, des de l'Utilitarisme, va proposar plans de pau perpètua mitjançant tribunals internacionals. Argumenta que no existeixen interessos nacionals incompatibles de forma inherent i que la racionalitat permet resoldre els conflictes sense recórrer a la violència.

Idealismo (Kant): La Pau Perpètua

Kant, amb la seva idea de la Pau Perpètua (1795), va proposar 3 articles sobre com solucionar un conflicte:

1. Els estats són repúbliques.
2. Que formin federacions d'Estats lliures (com l'ONU).
3. Que promoguin l'hospitalitat universal entre individus.

La pau no és natural, però es pot construir institucionalment.

Funcionalisme i Neofuncionalisme

Processos d'integració regional que poden provocar un spill-over (efecte d'arrossegament) de cooperació d'acord a cooperació en fronteres. Exemple: UE.

Transnacionalisme (Keohane i Nye)

Keohane i Nye creen el concepte d'“interdependència complexa”. Argumenten que hi ha múltiples tipus de RRII: interestatals, transgovernamentals (entre agències estatals) i transnacionals (entre actors no estatals). Proposen que el poder es distribueix en funció de la interdependència i que aquesta pot ser influenciada per la política.

La Teoria Crítica en les RRII

La teoria crítica defensa que tota teoria és política i té un propòsit, i que el rol del pensament crític és denunciar les estructures de dominació i proposar alternatives per a una transformació social global. Aquesta teoria parteix de la idea que el sistema internacional no és natural ni fix, sinó una construcció històrica i social que pot ser qüestionada i modificada. A diferència del realisme, la teoria crítica considera que els actors més rellevants no són només els estats, sinó també les classes socials, institucions, moviments socials i individus. El poder no es redueix a la força militar o econòmica, sinó que també pot ser ideològic, cultural o discursiu —un poder estructural conegut com a hegemonia. Les idees, els valors i els discursos tenen un paper central en la configuració de la realitat política. Per això, la teoria crítica denuncia que teories com el realisme es presenten com a neutres, però en realitat legitimen l'ordre establert i oculten les relacions de dominació. També proposa una mirada crítica sobre la sobirania, que no veu com un principi absolut, sinó com una construcció històrica que sovint serveix per justificar formes de dominació, especialment en contextos postcolonials.

Antonio Gramsci i l'Hegemonia

Un dels autors clau d'aquest corrent és Antonio Gramsci, qui es va preguntar per què la revolució comunista va triomfar a l'Est (Rússia) però va fracassar a l'Occident, on semblava més probable. La seva resposta rau en el concepte d'hegemonia: a Occident, l'Estat no domina només amb la força, sinó que obté consens mitjançant la societat civil (escoles, mitjans, religió, valors...). Això fa que la revolució directa no sigui viable. Per això, Gramsci proposa una estratègia diferent: la guerra de posició, un canvi lent i profund que transformi la cultura i construeixi una nova hegemonia des de baix. Gramsci també introdueix conceptes com el bloc històric (el conjunt d'actors i institucions que mantenen l'ordre dominant), la transformació molecular (canvis petits però acumulatius) i la revolució passiva (canvi imposat o heretat, no generat internament pel poble).

Robert Cox: Teoria Problema-Solució vs. Crítica

A partir d'aquest pensament, Robert Cox planteja que tota teoria té una intenció: no és neutral. Distingeix entre teoria problema-solució (que busca fer funcionar millor l'ordre actual) i teoria crítica (que el qüestiona i vol transformar-lo).

Habermas i l'Acció Comunicativa

Habermas, per la seva banda, introdueix la idea d'acció comunicativa, que consisteix en un diàleg basat en la sinceritat, la comprensió mútua i l'obertura a canviar d'opinió. Aquesta manera de comunicar-se conté, segons ell, les llavors d'una societat més justa i inclusiva.