Teories sobre la relació ment-cervell i els nivells de consciència

Teories sobre la relació ment-cervell

Dualisme: consideren que cervell i ment són dues entitats completament diferents, que existeixen d’una forma completament diferent. • El cervell és material i espacial. • La ment és immaterial, no ocupa espai i només pot captar-se per la percepció interna (privada i subjectiva) (defensat per filòsofs com Plató o Descartes)

Monisme: rebutgen la divisió entre ment i cervell. La ment i la consciència no és més que el resultat del treball de les neurones organitzades. Emergentisme: afirmen que allò mental emergeix dels processos fisicobiològics del cervell. I alhora la ment i la consciència poden reactuar sobre el cervell.

La consciència

És un estat de la ment en què un ésser (humà) té coneixement d’ell mateix i del seu entorn. Unifica les sensacions, percepcions, pensaments, records, etc. És el coneixement que ens permet exercir un control voluntari sobre els nostres actes. Característiques de la consciència: • És un estat de la ment. La ment compren operacions conscients i inconscients • És una experiència subjectiva de coneixement d’un mateix i de la realitat • Implica la memòria a curt termini, és independent dels sentits. • La consciència desapareix en el son més profund o en l’estat de coma, però reapareix, encara que sigui d’una forma diferent a la vigília, en el somni.

Els nivells de consciència

Conscient: l’àmbit d’aquells informacions o pensaments que estem vivint en un moment concret, i que sabem que estem vivint. ▪ Preconscient: els continguts de la ment que en un moment determinat no són presents en la consciència, però que es poden recuperar fàcilment. ▪ Inconscient: continguts de la ment que no són presents en el camp de la consciència, però que condicionen o determinen la nostra actuació. Són continguts reprimits, en què no hi actua la lògica, ni s’ordenen cronològicament, ni s’elaboren conceptualment.

Funció del son

-Regenerar i reparar les connexions nervioses del cervell. -Reorganitzar la nostra memòria.

Les fases del son

El son no és un procés homogeni sinó que hi ha diverses fases. ▪ Implica cicles de 90 minuts que és van repetint. ▪ Cada cicle es composa de: • Una fase SOL ( son d’ona lenta) o fase NO REM, que representa el 80% d’un cicle. • Una fase SOR ( son d’ona ràpida) o fase REM, que representa el 20% de cada cicle.

La fase SOL

FASE I ( transició entre la vigília i el son; somnolència). En aquesta fase encara percebem la majoria dels estímuls. ➢ FASE II ( son lleuger) ➢ FASE III (son profund) ➢ FASE IV ( son més profund).

Característiques de la fase SOL

En la fase SOL hi ha una transició d’ones Alfa a Delta. -El sistema nerviós bloqueja les percepcions del nostres sentits. -Es recupera energia i es reparen teixits. -El despertar en aquesta fase es confús i amnèsic

La fase SOR o REM

Fase de somnis visuals i il·lògics. -Es produeix un moviment ràpid dels ulls.  -Les ones cerebrals tenen una freqüència similar a la Beta. -Es consolida la memòria ( es guarden els records importants i fins i tot es resolen problemes). -El despertar en aquesta fase és lúcid i conscient.

La teoria dels somnis de Sigmund Freud

Segons la seva teoria, els somnis revelen els nostres sentiments i preocupacions que es troben a l’inconscient. La seva interpretació s’utilitza al psicoanàlisis.

Conceptes bàsics relacionats amb les drogues

• Addicció: Necessitat obsessiva de consum una substància o droga. * • Dependència: Es produeix quan l’individu necessita la droga per funcionar amb normalitat a la vida quotidiana. Pot ser: física o psicològica. ➢ A la psicològica, l’individu creu que necessita la substància per assolir un estat emocional positiu ( plaer, benestar, sociabilitat), o per lliurar-se d’un estat emocional negatiu (estrès, timidesa , avorriment, etc.) ➢ A la física, la droga s’ha incorporat al metabolisme, i el cos necessita un nivell en sang de la substància per treballar amb normalitat • Síndrome d’abstinència: És el patiment que apareix quan la persona dependent no pot accedir a la droga. En general, l’efecte és contrari al que produeix la droga. • Tolerància: Es produeix quan la dosi habitual d’una droga té menys efectes, i es necessiten dosis superiors per assolir els efectes habituals.

Depressores del SNC

Alcohol, fàrmacs sedants (babitúrics), fàrmacs tranquilizants (ansiolítics), opiacis (morfina, metadona). Estimulants del SNC: Cocaina, Amfetamines, nicotina. Pertorbadores del SNC: èxtasi, cànnabis, inhalants.

La cocaïna i el cervell

La cocaïna altera de dues maneres la transmissió de dopamina per les neurones. 1. D’una banda bloqueja les proteïnes de reabsorció. 2. Estimula l’alliberament de les bosses a l’axó. Tot això implica un increment de la transmissió de senyals per part dels receptors generant entre d’altres eufòria i seguretat en tu mateix. Aquesta sensació produeix addicció i dependència alhora que tolerància ja que els receptor es van destruint per l’ús de la cocaïna i es necessita més quantitat pels mateixos efectes.

La nicotina i el cervell

L’acetilcolina entre d’altres funcions estimula l’alliberament d’altre neurotransmissor com és la dopamina, la nicotina substitueix aquesta funció i resta a l’espai sinàptic més temps. Això provoca una sobre estimulació dels receptors i per tant generant més quantitat de dopamina i més sensació de plaer que genera addicció. Però la nicotina insensibilitza una part dels receptors, per tant, es necessita més quantitat per assolir la situació de plaer anterior (tolerància). La dendrita reacciona creant més receptors (una part insensibilitzats per la pròpia nicotina). Quan es deixa de fumar, l’acetilcolina funciona amb normalitat, però ara actua sobre més receptors generant, en aquest cas entre d’altres, nerviosisme, irritabilitat i ansietat ( síndrome d’abstinència). Al tornar a fumar, tornes a una situació de normalitat, insensibilitzant una part dels receptors, però per aconseguir-la, ara necessites fumar (dependència).